A la plaça Europa, una escena em va cridar l’atenció: un grup de persones que compartien faixes i mocadors. Vaig fixar-me que no eren només accessoris, eren símbols de compromís. Tot d’una, van convidar el públic a entrar en aquest ritual de preparació. Era un primer indici que ALETA posava la comunitat en el centre.
Des del primer moment es veia clar que la confiança era el ciment de l’obra. No hi havia mai una persona sola: cada moviment, cada ascens i descens feia entendre que l’equip, tanmateix com la pinya, depèn de tots. El dinamisme de fer i desfer; quan un puja, els altres sostenen, quan aquest baixa, els altres recullen, consolidava la narrativa de l’espectacle. La pinya no només és dels qui estan a sobre o sota, sinó també dels qui l’observen. Al final de muntatge, la companyia va demanar la col·laboració de les persones del públic per formar part de la pinya final i tots plegats per construir una mateixa cosa. En aquest cas, la unió a més de ser simbòlica, també és física.
Els sons típics com la gralla i la percussió entraven i sortien de la coreografia. Els ritmes creixien i se silenciaven, portant al suspens per veure si la peça aguantava, si aquella posició, a primera vista tan complexa, era viable o s’acabaria desmuntant. El dinamisme és intens, els pocs moments de calma servien com a respir pels intèrprets i per assaborir la tècnica que s’amaga darrere de cada gest.
Quan pensem en un castell, ens imaginem l'enxaneta arribant al pas final. Però per ALETA sembla que el cim no és arribar allà dalt, sinó com s’hi arriba. No es tracta de l’alçada sinó de la qualitat del procés. Tot i poder haver escollit crear peces d’una alçària destacable, la Cia Marc Fernández aposta per moviments més íntims, amb una poètica molt definida que et fa veure el rerefons de les colles castelleres. I aleshores t’adones que el cim que busca l’humà no és el punt més alt, sinó tot el que passa entre la terra i el cel. La tradició no només es manté sinó que es comparteix.
