Com cada any, els tentacles del maligne arriben a Manresa i aprofita l’última nit de la Festa Major. La disbauxa s’apodera de les ànimes de milers d’incauts ciutadans de totes les edats i condicions que acudeixen excitats a la cita. Al Correfoc, s’emborratxen de timbals, de música, de fum, de petards i de cervesa. Els adoradors ballen enfollits com si s'hagués d'acabar el món. Fa mesos que esperen i es llançaran sense recança a viure el moment amb tota l’ànima, sense haver de pagar cursos de mindfulness.
La Mar arriba a Xàldiga de les primeres i es vesteix assaborint cada gest amb la lentitud i la delicadesa que reclamen els grans rituals per transformar-se en un ésser dual mitològic i enigmàtic, meitat bonhomia meitat maldat, com ella. Per enèsima vegada repassa mentalment la coreografia de la dansa, sobretot els passos en què es va descoordinar a la Mostra dos dies enrere i està segura que avui la clavarà i que quan tiri les traques a terra, els espetecs faran pujar l’adrenalina als mortals. El cor li batega amb força i la presència, set cadires més enllà, de l’Abel, un Moixogant veterà amb la forca preparada, li accelera les pulsacions. Es prepara una nit de foc.
Aquest serà el seu primer correfoc fent de Capgirell. De petita els seus pares la duien al correfoc infantil i es tapava les orelles amb les manetes. A quatre anys ja se sabia totes les coreografies de memòria i no s’ha perdut cap mostra del Correfoc des que té ús de raó. Li encanten el foc i els petards, però sobretot l’alegria de la gent, aquest estat d’eufòria encomanadissa que t’obre a tothom. Són dies de festa, d’enamorar-se, de compartir birres, d’empalmar la nit per veure sortir el sol amb el cap emboirat i, si cal, canviar la pela perquè el món pari de rodar. Hi ha prou alternatives amb gammes de decibels per a tots els gustos i, si per descuit se n’escapés algun més del compte, sempre es pot posar una denúncia.
Tot està a punt i les colles de dimonis surten del local per incendiar el Barri Antic, on tornaran hores més tard satisfetes, suades i exhaustes, sense saber que pocs carrers més enllà algú resa per redimir les pobres ànimes posseïdes que tiren petards i piules mentre oblida que no tan lluny, els míssils, els tancs i les bombes arrasen vides que l’única música que senten és la de la destrucció.
