Per això, avui dia, bona part de les il·lustracions de cartells, llibres o fulletons estan desenvolupades en un 90% per cent llarg en un ordinador i el llapis, el paper, la tinta i els colors serveixen —sobretot entre els més romàntics— per idear els primers esbossos que, posteriorment, la informàtica s’encarrega de calcar i transformar en documents que es poden escalar fins a l’infinit. Potser són els ninotaires els que encara se serveixen més del carbonet per fer les seves composicions. El procés d’acoloriment ja se sol entregar completament a la ofimàtica que permet fer i desfer amb molta més facilitat fins a trobar els tons més adequats. És clar que els bons dibuixants, com els pintors clàssics, sempre tenen avantatge, perquè saben donar vida als originals amb quatre gargots on ja queden ben esbossades les proporcions, les ombres, la perspectiva, etc.
D’il·lustració n’hi ha molta i de molts tipus, sorgida d’innombrables tècniques, i a Manresa, ja sigui per a llibres, fullets o cartells, sempre n’hi ha hagut de qualitat. En el tema d’aquest mes parlem de la feina de nous talents i dels referents que la ciutat ha anat tenint amb el pas de les dècades. Joan Vilanova —des de mitjan segle passat—, Miquel Esparbé o Manel Fontdevila són alguns dels tòtems que han servit d’inspiració a professionals que ara treballen entomant encàrrecs de tot tipus com Jaume Gubianas, Galdric Sala, Isaac Bosch o Maria Picassó, entre d’altres. Les seves creacions beuen de tècniques clàssiques de dibuix i composició, però es posen en solfa en qualsevol suport que se’ls sol·liciti perquè, com dèiem, el domini de l’ofimàtica és essencial per a l’embolcallat final de les obres. Perquè, malgrat tot, encara que la intel·ligència artificial també amenaci la il·lustració, els projectes sempre seran molt més autèntics si sorgeixen del treball d’artesans que, en el procés creatiu, despleguen tota la seva essència artística.
