Gertrudis Payàs Puigarnau

–Què en saps del pare Andreu Febrés?
–Andreu Febrés Oms va néixer a Manresa el 1732 o 1734. Va estar al seminari de Tarragona fins que el van enviar de missioner a Xile, on va viure fins a l’expulsió dels jesuïtes el 1767. En l’estada al país va fer un compendi gramatical de la llengua maputxe, que comprenia gramàtica, dos vocabularis i una col·lecció de textos bilingües de doctrina cristiana, en un volum de gairebé 700 pàgines. Es va imprimir a Lima el 1765. És la principal gramàtica del mapudungun de l’època colonial. Es va fer servir tant a Xile com a Argentina fins que es van escriure les gramàtiques modernes. Conté molta informació sobre llengua i d’altres aspectes, especialment el cultural. Me’n vaig assabentar arran d’estudiar com s’entenien espanyols i maputxes quan es reunien en les grans assemblees que van tenir durant més de 200 anys i que es coneixen com a parlamentos. M’interessava saber quines paraules es feien servir per parlar de l’amistat, la guerra i de les qüestions relacionades amb la diplomàcia. Quan vaig anar a parar al seu diccionari em vaig adonar que era manresà i en vaig fer un petit article que es va publicar a Espanya. Al cap d’un temps em va arribar un correu d’un estudiós sard que havia trobat aquest article. M’informava que aquest Andreu Febrés de qui jo parlava era la mateixa persona que a Sardenya es coneixia com a Bonifacio D’Olmi, que havia intentat fer la gramàtica del sard i que havia mort a Càller el 1780. Amb aquest estudiós sard, Emanuele Pes, hem publicat ja dos articles sobre el nostre jesuïta i la seva accidentada vida. En síntesi, en ser expulsat com els altres jesuïtes, el 1767 va arribar a Itàlia, on es va implicar en la crítica contra l’expulsió, publicant un llibre que va ser prohibit i ell va ser perseguit a mort. Va viure clandestinament, es va canviar el nom i es va posar el del pare (Bonifaci) i de cognom el de la mare (Oms) italianitzats, per escapar-se i reaparèixer a Sardenya. Allà va intentar fer el mateix que ja havia fet a Xile. Precisament ara que soc a Catalunya pel meu any sabàtic tinc interès a donar continuïtat als estudis i vull mirar d’obtenir més informació sobre l’Andreu Febrés: quan va néixer exactament, quina era la família i la seva història manresana. Sabem bastant del que va fer els 13 anys en què va estar a Xile i algunes coses que va fer a Itàlia, com un rellotge de sol al palau del duc Matei. Tenim el prospecte de gramàtica de Sardenya i sabem que va publicar en sard uns goigs a sant Efisi, patró de Càller, però ens falta encara omplir els buits que hi ha sobre el seu origen. M’he posat en contacte amb la historiadora Mireia Vila, que coneix els arxius manresans, amb aquesta finalitat.

–Què em pots dir de l’empresa Payàs, que els pares van regentar a Manresa?
–L’origen de cal Payàs és a Manlleu. D’allà eren els avis paterns. L’avi Joan era un gran mecànic i en aquells anys Manresa era una ciutat industrial, dedicada al tèxtil nacional. A l’època del meu pare, aquesta indústria nacional va anar desapareixent i va haver de sortir a buscar feina a fora. Mèxic va ser un dels primers països on el pare va anar a vendre la maquinària que es feia al taller. Recordo que quan Franco va dictar l’assassinat de Puig Antich, Mèxic va trencar les relacions i els espanyols no podien vendre a l’estat mexicà. Jo tenia quinze o setze anys i ja parlava força anglès, i recordo haver acompanyat el pare a Manchester per fer-li d’intèrpret i negociar que poguessin sortir els productes del seu taller des d’Anglaterra com a denominació d’origen anglesa. Segurament així em vaig anar aficionant a la traducció.

–Com vas entrar en l’estudi de les llengües?
–A Manresa hi havia l’Institut Francès de Jacques Jordà i després vaig aprendre l’anglès amb la senyoreta Rotllan en un estudi del capdamunt del Passeig. Després vaig continuar els estudis a Barcelona, a l’Escola Oficial d’Idiomes, on vaig aprendre a més l’italià, quan cursava Filosofia i Lletres. Però, la traducció la vaig anar a estudiar a Ginebra. I va ser una idea que ens va donar un psicòleg de Barcelona, on els pares em van enviar quan jo no sabia gaire què estudiar. A casa, encara ningú havia fet estudis universitaris i els pares volien que algú pogués donar-nos orientació vocacional. D’aquí va venir la resta. Després de la llicenciatura en Traducció vaig anar a Londres a estudiar per intèrpret de conferències i d’allà ja vaig sortir amb contracte per a la ONU, a Ginebra.
 
–Mai no has traduït res al català? Per què?
–El meu català no és prou bo, perquè no l’he après mai formalment a l’escola. Si hagués viscut a Catalunya l’hauria après com a llengua activa, però ara el tinc com a llengua passiva. El que vaig traduir és l’obra de Pere Calders, L’ombra de l’atzavara, al castellà, quan vivia a Mèxic, per a una editorial que tenia el català exiliat Bartomeu Costa-Amic.

 Si hagués viscut a Catalunya hauria après el català com a llengua activa, però ara el tinc com a llengua passiva 

–Com va ser la teva estada a Puebla, Mèxic?
–Vaig conèixer un xilè que estava exiliat a Ginebra i vam decidir marxar a Mèxic on ens vam casar i vam tenir tres filles. Vaig continuar com a traductora i intèrpret, treballant per a editorials mexicanes, dedicades a les ciències socials, mentre amb el meu marit vam obrir una oficina a Puebla per vendre la maquinària que el meu pare feia encara a Manresa. En aquells anys anava sovint com a intèrpret a Canadà, on s’havien desenvolupat molt els estudis sobre la traducció. Com pots veure, això de canviar de país no m’ha costat gaire. Com diuen a Mèxic, soc de les que “ve burro y se le antoja viaje”.

–De la Universitat Catòlica de Valparaíso vas passar a Temuco?
–Sí, primer vaig ensenyar a Valparaíso, i anys després, me’n vaig anar on soc ara, a Temuco, que és a l’Araucània de la regió maputxe.
 

Recerca

–A Temuco vas ser professora al departament de Llengües i del Nucli d’Estudis Interculturals i Interètnics?
–Als primers anys de carrera, vaig fer classes de traducció. De mica en mica em van anar derivant cap a la recerca, perquè les carreres s’han anat fent cada vegada més complexes. Vaig fer classes d’ètica de la traducció, d’història i recerca en traductologia. Amb els col·legues de filosofia i antropologia dialogàvem sobre el paper de la traducció en les relacions i la mediació i interpretació en la regió, on hi ha una minoria maputxe en situació de marginació social, econòmica i lingüística. Fan un esforç molt gran per mantenir la llengua, contra les pressions d’un estat que tendeix a la monocultura. Hi ha una història molt interessant de les relacions d’espanyols amb maputxes i xilens amb maputxes. Així que va sorgir una plataforma d’estudis i vam crear el nucli d’estudis interculturals i interètnics, que va donar origen a un màster i després a un doctorat.
 
–Quines singularitats té la llengua maputxe?
–És una llengua que no té similituds ni amb el quítxua ni l’aimara, que són les grans llengües properes. Era la llengua principal d’aquest territori tan estret, que després amb els anys va vessar sobre els Andes cap a Argentina, com a resultat de dinàmiques polítiques i demogràfiques i avui la parlen 150.000 persones, però està en retrocés. Com a ètnia són molts més. Xile deu tenir uns 18 milions d’habitants i un 12% declara que pertany a una de les ètnies, i la principal llengua és la maputxe o mapudungun. Literalment, llengua de la terra.

–Com valores la història de la traducció i la interpretació a l’Amèrica Llatina?
–És molt important per entendre la construcció de cultures nacionals. A la història d’Amèrica llatina hi ha dos grans moments de traducció: el primer segle quan arriben els europeus i es troben amb una diversitat de llengües extraordinària. Espanya ja tenia experiència perquè ja era una entitat multilingüe, no només per les llengües regionals sinó també per l’hebreu i l’àrab, i els contactes amb el nord d’Àfrica. També hi havia l’experiència lingüística de Flandes i amb els altres països europeus amb els quals hi havia relacions, ara de pau, ara de guerra. De manera que els espanyols que van arribar a Amèrica tenien experiència en el multilingüisme. La traducció va ser essencial. Primer va caldre alfabetitzar les llengües indígenes, que tenien els seus suports propis de memòria, que van ser descartats i reemplaçats per l’alfabet llatí pels missioners. Ells són els que codifiquen les llengües, les alfabetitzen i en fan les gramàtiques, partint de la llatina de Nebrija. Van fer passar així pel sedàs del llatí les llengües autòctones. Un cop descrites i codificades es van relegar les que tenien menys difusió per donar poder a les grans. També de passada, es van construir els cànons lingüístics per fitxar els registres de llengua que fossin adients per transmetre les qüestions de fe, administració colonial i, en una paraula, el poder colonial. Va ser un treball de construcció d’una nova cultura a base de la traducció.

–I l’altra gran moment de traducció?
–Es produeix durant la independència d’aquestes nacions d’Espanya, que desapareix de l’horitzó. Amèrica fa venir llavors de França les idees revolucionàries, d’Anglaterra el funcionament de l’estat, etc. El canvi és radical. Espanya també importa de França, és època de les revolucions: la napoleònica, el trienni liberal... Ens trobem al mateix temps amb una França odiada i imitada. I els idearis de l’època es transmeten via la traducció.
 

Projectes

–Com és la feina en els grups de recerca on has intervingut?
–El GIR Alfaqueque és un grup de recerca que va crear l’intèrpret de l’ONU Jesús Baigorri, a la Universitat de Salamanca. Som un grup de professors d’Alemanya, Itàlia, Xile i Salamanca que treballem diferents temes relatius a la interpretació. Hem treballat sobre la història dels intèrprets, interpretació jurídica i de serveis públics. Tenim moltes publicacions conjuntes. Amb altres grups com el de la RELAETI (Red Latinoamericana de Estudios de Traducción e Interpretación), ens reunim cada dos anys en un país d’Amèrica Llatina, contrastem les recerques i preparem publicacions. Amb el Nucli d’Estudis Interètnics i Interculturals de la meva universitat fem col·loquis interdisciplinaris, fem classes i preparem els que estan fent les tesis de postgrau.
 
–Què és el premi Rodolfo Oroz i a quines conclusions arribeu en el treball conjunt amb Zavala?
–José Manuel Zavala és un antropòleg xilè especialista en els maputxe del segle XVIII i la diplomàcia hispanoindígena, de l’època colonial. El 2010 vam fer un col·loqui sobre mediació amb historiadors, antropòlegs, teòlegs i filòsofs, que vam publicar amb el títol La mediación linguístico cultural en tiempos de Guerra. Miradas cruzadas entre España y América. Vam contrastar l’experiència espanyola amb la frontera hispanoàrab i la pràctica de la mediació. El llibre va ser premiat per l’Acadèmia Xilena de la Llengua. Els espanyols no van arribar a conquerir el territori perquè se’ls van acabar els diners, però també perquè els maputxes es van quadrar. Com que van mantenir la llengua van obligar els espanyols a negociar mitjançant intèrprets.

 Els espanyols no van arribar a conquerir el territori maputxe perquè se’ls van acabar els diners i els maputxes es van quadrar 

–Quina valoració fas de l’obra del filòsof senegalès Bachir, sobre l’hospitalitat de la traducció?
–A Souleymane Bachir Diagne li acabo de traduir De llengua a llengua. L’hospitalitat de la traducció, que s’ha publicat a Mèxic i Xile. A aquest filòsof senegalès, cap d’estudis africans a la Universitat de Columbia, als Estats Units, li interessa parlar de la traducció com a hospitalitat, en el sentit que les llengües s’acullen una a l’altra, mitjançant la traducció. Pot semblar ingenu perquè la traducció ha estat utilitzada pel colonialisme amb la intenció d’empobrir llengües, reduir-les i minoritzar-les, però ell explica de quina manera la traducció pot ser més aviat un factor de potenciació i de diàleg. Són sis capítols amb temes diferents que tenen a veure amb la llengua, però també amb els objectes, com ara l’espoli dels museus, el cinema, la Bíblia o l’Alcorà. És una discussió també sobre colonialisme i dominació, precisament com a contrapunt de l’hospitalitat que la traducció representa.