Imma Serra: el so trencat del Parkinson

Ara fa vuit anys que Imma Serra deixava la direcció de la coral Eswèrtia després de quatre dècades. Poc després també plegaria de la direcció de l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada. En el seu millor moment de maduresa i abans d’encetar la seixantena, aquell cansament que tan l’afeixugava va ser diagnosticat com a Parkinson. Inapel·lable. Però comencem pel començament: l’Imma és nascuda el 1957, la tercera de quatre germans, fills de l’empresari cafeter Joan Serra i de Conxita Fabregat. De petita va estudiar a la Companyia de Maria Lestonnac, al carrer Campanes, i després al col·legi Catalunya. I, per avançar un curs, encara la van internar un parell d’anys a la Bisbal de l’Empordà. «Si més no, d’aquella experiència recordo que vaig poder estudiar piano amb la senyora Campillo». I és que, segons ella, amb la música sempre s’hi ha anat trobant. Així, de ben jove, comença cantant en diferents formacions manresanes —Coral l’Aliret, Orfeó Manresà— i les arrels del pare a Rajadell també la duran a incorporar-se a l’espectacle La treva nadalenca amb tot de cançons dirigides per mossèn Pere Soldevila. «És ell qui m’anima a cantar». Es decideix a fer un curs de direcció i s’incorpora a la coral Al Vent, de Sant Vicenç de Castellet, i aviat dirigirà alguna cançó i també la coral infantil Nou Horitzó. Rajadell serà també l’escenari del 1975 al 1978 de les Musiqueries, trobades de joves amants del cant coral. El cas és que l’Imma, després de passar per l’escoltisme, s’ha afegit al Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Hi fa un curs d’iniciació a la muntanya, practica el piragüisme i fins treballarà a La Tenda, al carrer Casanova. Però el seu destí no era l’esport: al mateix CECB li proposen d’entrar a la coral Eswèrtia. Per tota la resta, els estudis del batxillerat nocturn se li feien inacabables, fins que comença a estudiar cant al Conservatori. Allà trobarà professors com Lluïsa Muntada, Montserrat Pueyo, Joan Cabero i Elisenda Cabero, en una carrera que no enllestirà abans dels quaranta anys. Entremig ha festejat i s’ha casat amb en Jaume Badrenas —«era del Montserrat però va venir al Bages per les expedicions d’Alaska, el 77, Perú el 78 i el Lothse el 80... I al 81 ens vam casar: vaig fer sort!»— i en acabat vingueren un parell de criatures, la Laia i el Guillem. Mentrestant ella es continua formant en cursos de cant coral dirigits per Jordi Casas o a l’Esclat amb Manel Camp, Josep Padró, Viviana Salisi... i cursos de direcció amb l’Orfeó Lleidatà o a Pontons, amb Oriol Martorell. I encara vindrien cursos de rehabilitació vocal o de disfonies funcionals. Soprano com és, va formar part del grup Bacus i durant quinze anys va fer duet amb la pianista Pilar Pla. I és clar, hi ha la docència a l’escola municipal de música de Sant Joan de Vilatorrada, també com a directora. O aquests quaranta anys de direcció a l’Eswèrtia amb Joan Maria Bozzo. I enmig de tot aquest entusiasme li detecten la malaltia. «Vaig emprendre la lluita contra el Parkinson amb tota la voluntat. Fins vaig acceptar operar-me amb l’esperança de corregir una sentència que no tenia cap antecedent familiar». Però els resultats no acompanyen i el cos comença a sentir les limitacions. «L’escala de valors canvia, i tot va prenent un caire diferent. Moltes coses deixen d’amoïnar-te i fins i tot li he canviat el nom a la malaltia: és el meu company Karsimpon». Com una cançó, la conversa s’acaba. I la seva tornada és un lema, serè i decidit: «Amb el Jaume hem après a valorar les petites coses de cada dia. I sí, penso sovint en la mort. Però mentrestant celebro cada dia que passa i ara, només de veure el meu net a la vora, ja em rescabalo de tots els mals».