Núria Orcero Camprubí

–Essent psicòloga clínica com és que fessis pràctiques a Psiquiatria?
–Vaig fer pràctiques al Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bellvitge, amb la psicòloga Àngels González i diversos psiquiatres. Em vaig formar, doncs, entre psicòlegs i psiquiatres. Els meus estudis són de psicòloga clínica.

–Durant el període de formació quines pràctiques consideres més interessants?
–En aquell moment, per a mi era important conèixer tots els diferents tipus de trastorns que hi poden haver en l’àmbit psiquiàtric, poder visitar persones amb trastorns psicòtics, afectius, d’ansietat, d’alimentació, de control d’impulsos o de personalitat, em donava l’oportunitat d’entendre i tenir una visió àmplia de la patologia i del seu tractament. Com més casos podia veure, millor.

–Quina ha estat la teva experiència com a tècnica pericial en l’àmbit de la justícia?
–Va ser una cosa que vaig fer de manera puntual i ja fa molts anys. Treballava en l’àmbit privat i vaig haver de tramitar algun cas de peritatge, però em sentia insegura en aquest entorn i vaig decidir fer un postgrau per tenir-ne més coneixements.
   

Trastorns

–Quins problemes són més habituals en l’Assistència de Salut Mental?
–La meva experiència durant aquests últims 19 anys és en el mon de l’oncologia i et puc comentar que durant la meva estada a l’hospital de dia els trastorns més habituals eren els de l’estat d’ànim, d’ansietat o adaptatius. En l’actualitat, pel que comentem amb companys de professió, també són habituals, entre d’altres, els trastorns de la personalitat, els de la conducta alimentària o les addiccions.

–Els malalts aguts poden afectar la psicologia dels professionals?
–Evidentment que ens poden afectar. Hi ha l’anomenat burn out, que vol dir estar cremat pel treball, sovint per compassió, en un excés de voler ajudar la persona que pateix en un moment determinat. Ens pot afectar i hauríem de tenir recursos per poder reparar-ho. En l’àmbit personal és important sentir-nos segurs fent la feina, tenir un entorn favorable, companys de feina amb els quals compartir les preocupacions o les millores dels nostres pacients en el dia a dia, i poder fer activitats gratificants. Tot plegat ens podrà ajudar a poder treballar millor i a cuidar-nos. Però quan hi ha patiment ens afecta i hem de saber fins on podem arribar. Sovint, tenim el problema de l’excés de feina.

–El joc patològic té curació?
–Fa molt temps que no em dedico al joc patològic. Vaig treballar en el tractament d’aquest trastorn en l’etapa de formació a l’hospital de Bellvitge fa molts anys. El joc patològic funciona de manera molt similar a qualsevol altra addicció a substàncies. Més que parlar de cura, parlem de tractament i recuperació. Igual que una persona amb alcoholisme no pot beure sense risc de recaiguda, en el cas del joc patològic tampoc no pot tornar a jugar, encara que sigui de forma aparentment controlada. El risc de recaure és molt alt. El tractament del joc patològic pot ser un procés complex, però és important saber que pots abordar-lo amb bons resultats. La recuperació és possible i sovint passa per un procés que requereix el compromís actiu de la persona afectada, i el suport per part de professionals i de l’entorn proper.

–Quines depressions costen més de tractar?
–Hi ha certs subtipus clínics que s’associen a una major complexitat clínica. Aquests quadres solen presentar una resposta terapèutica més limitada, requereixen intervencions especialitzades i multidisciplinàries, i sovint un curs més crònic i un impacte funcional més intens a la vida de la persona. Alguns exemples serien la depressió major amb característiques psicòtiques o aquells casos en què la depressió es combina amb trastorns de personalitat o d’ansietat.

–Què s’entén per trastorns de personalitat i com els classifiqueu?
–Es classifiquen habitualment en tres grans grups, coneguts com a clústers: A, B i C. Els diferents trastorns de cada clúster tenen uns patrons comuns de comportament i funcionament emocional. Al clúster A s’inclouen persones que poden ser percebuts com a estranys, excèntrics o distants i tendeixen a tenir dificultats per establir relacions pròpies. Al clúster B hi podem trobar trastorns on destaquen emocions molt intenses, sovint d’inestabilitat emocional, dificultats en el control dels impulsos, i en les relacions interpersonals. I al clúster C s’hi engloben els trastorns caracteritzats per la por, la inseguretat, la necessitat de control i l’ansietat. En la meva pràctica clínica, el que observo més sovint són casos en què la persona no encaixa plenament dins d’un únic trastorn de la personalitat, sinó que en presenta tres de diferents tipus. Són quadres mixtos, on es combinen característiques de diferents trastorns.

–Els professionals com definiu les situacions d’estrès?
–L’estrès és una resposta natural del cos i de la ment davant factors que percebem com a desafiadors o amenaçadors. Es tracta d’un mecanisme de supervivència que pot ser útil en dosis moderades, ajudar-nos a reaccionar amb rapidesa davant de perills i motivar-nos a complir objectius. Ara bé, quan l’estrès es manté durant massa temps, pot ser perjudicial perquè el nostre organisme no està preparat per sostenir un estat d’alerta de manera continuada. També cal tenir en compte que l’estrès no depèn únicament de la situació en si mateixa, sinó també de com la persona l’interpreta i dels recursos que percep que té per afrontar-la. El que per a una persona és estressant per a una altra no ho és.

–Els traumes condicionen les relacions socials?
–Sí, tant si són petits i repetits com d’impacte, afecten a com ens vinculem amb els altres i condicionen. Depèn del tipus de vincle, però el problema és que condiciona la manera de relacionar-te amb els altres i amb tu mateix.
   

Investigació

–Quins son els teus àmbits preferits d’investigació?
–La investigació m’agrada molt, especialment quan es pràctica i em connecta amb la realitat clínica; aleshores, per a mi és una invitació a aprofundir en el coneixement. Sempre he tingut curiositat i ganes de saber el perquè de les coses. Ara en aquests moments estem engegant una línia d’investigació a Althaia. Al llarg d’aquests anys hem pogut observar que els tractaments que es donen per al càncer poden provocar dèficits cognitius durant el tractament i, tot i que en general milloren, hi ha persones a qui l’afectació els pot persistir durant els dos anys després de fer tractament i això els pot repercutir en tots els àmbits de la vida, com per exemple a l’hora d’incorporar-se a la feina, o en les relacions interpersonals, en la percepció d’inseguretat, etc. L’objectiu de la nostra investigació és poder valorar si l’entrenament amb un programa de rehabilitació cognitiva de les persones sotmeses a un tractament amb quimioteràpia pot ajudar a millorar aquestes dificultats i facilitar la incorporació de la persona als diferents àmbits de la seva vida com el laboral i social.

–Com intervens davant del dol i les pèrdues de familiars?
–Més que intervenir, acompanyo. Sovint ja coneixem els familiars perquè els hem anat veient al llarg del procés de la malaltia del càncer de la persona afectada. Escoltem i proporcionem eines a la persona que està passant per aquest procés dolorós per treballar emocions, donar significat a la pèrdua i ajudar a reconstruir la vida després de la pèrdua. Dins del dol la persona passa per diverses etapes que de vegades no s’entenen i ajuda tenir informació i entendre-les.

–En què consisteix el programa d’acompanyament contemplatiu en la mort?
–És un programa desenvolupat per acompanyar el pacient a morir en una malaltia terminal. És un tipus d’intervenció de vegades basada en el no saber, perquè nosaltres no hem estat mai en una situació com aquesta. Acompanyem veient com podem ajudar aquesta persona i la família a passar per aquesta situació de la millor manera possible.

–Què és el mindfulness i com s’aplica en els diferents trastorns psicològics?
–La paraula mindfulness es tradueix habitualment com a atenció plena. Quan vaig arribar a l’àmbit de la Psicooncologia, durant el curs 2006-2007 i procedent de la Salut Mental, vaig adonar-me que em faltaven eines per comprendre i abordar amb profunditat el patiment humà, i va ser aleshores quan vaig descobrir el mindfulness. Es tracta d’un enfocament que, dins la Psicologia forma part de les anomenades teràpies de tercera generació i que s’utilitza en el tractament de diversos trastorns psiquiàtrics. Sovint, patim anticipadament: patim per allò que creiem que pot passar, per la por de patir. Aquest funcionament mental ens fa viure el malestar abans que realment es produeixi. L’atenció plena ens convida a sortir d’aquest patró, a estar presents en l’ara i aquí, i a connectar amb l’experiència real del moment, no amb la que projectem o temem. La pràctica de la meditació ens ajuda a adonar-nos dels hàbits mentals que ens dificulten l’adaptació a les situacions difícils.
 

Psicooncòloga

–Quina és la teva feina com a psicooncòloga?
–La Psicooncologia és una subespecialitat dins de la Psicologia. Requereix conèixer els tractaments i els efectes que provoquen. La meva feina consisteix a oferir suport emocional i psicològic, tant a la persona afectada d’un càncer com als seus familiars en un moment d’alt impacte i posteriorment, en el decurs del procés. És freqüent que la intervenció psicològica sigui justament quan finalitza el tractament actiu, perquè és quan la persona pot pensar sobre tot el que ha passat i de vegades és el moment de fer canvis importants en les seves vides. La persona se sent segura quan controla, així que hem de donar eines o potenciar les que tenen perquè pugui augmentar la sensació de control. No tothom requereix atenció psicooncològica, però es calcula que entre el 30 i el 40% de la població afectada per un càncer o els familiars la necessiten.

–Tots pateixen conseqüències semblants o hi ha diferents graus d’afectació i recuperació?
–Cada vegada els tractaments estan més personalitzats, es tenen en compte diferents factors com poden ser tipus de càncer, la localització, l’estadi en què es troba i, actualment, també les característiques moleculars, i en funció de tot això es tria el tractament. Segons com sigui aquest tractament hi haurà uns efectes o uns altres. El que he anat veient al llarg dels anys és que cada vegada els tractaments són més específics i provoquen menys toxicitat.

–Què són els abordatges grupals?
–Generalment, el fet de sentir que pertanys a un grup ajuda a no sentir-te sol: és el que es coneix com la humanitat compartida. Vam començar a fer grups psicoeducatius adreçats a les persones amb càncer de mama, però es va veure que moltes altres persones en quedaven excloses. Per aquest motiu es va començar a pensar quin seria el millor abordatge per poder ampliar-ho a totes les persones amb qualsevol mena de càncer, sense importar el tipus ni l’estadi. Des del 2012 les teràpies grupals al servei d’Oncologia es basen en un programa de mindfulness, que aporta eines per millorar els hàbits mentals i gestionar millor l’estrès i les incerteses produïdes per la malaltia.

–Quins problemes presenten els llargs supervivents de càncer?
–No m’agrada gaire la paraula supervivent, però de moment no en tenim una altra. I sí que els tractaments realitzats poden provocar seqüeles a curt, mitjà o llarg termini. Els efectes de les intervencions quirúrgiques i dels diferents tractaments que reben per tractar o prevenir una recidiva poden provocar dolor, incontinències, fecals o urinàries segons les zones intervingudes, menopauses provocades en dones cada vegada més joves, problemes sexuals, insomni, dèficits cognitius o fatiga. També pot tenir conseqüències en l’estat d’ànim, com ara viure amb por per una possible recaiguda. I, segons les seqüeles, tenir dificultats en l’àmbit laboral, social i econòmic. Per tant, també mirem la manera com podem ajudar a donar solucions des de diferents especialitats, per ajudar a millorar aquests símptomes. Estem treballant per identificar quines són les necessitats de les persones supervivents de càncer per poder dissenyar intervencions que els ajudin a millorar la qualitat de vida.

–Com afecten els aspectes psicosocials d’aquestes persones?
–Segons els efectes secundaris dels tractaments rebuts i les limitacions que els provoquin poden presentar diferents conseqüències a nivell psicosocial. En finalitzar el tractament sol ser necessari un temps de recuperació per tornar a poder tenir l’activitat que feien abans. Sovint no estan en les millors condicions per reincorporar-se al lloc de treball, segurament si pogués ser de manera més gradual s’adaptarien millor. Segons les seqüeles, hi ha persones que han de fer canvis laborals importants i malauradament he vist algun acomiadament que no hauria d’haver-se produït. A tot plegat s’hi poden afegir dificultats econòmiques si els ingressos es redueixen de manera significativa.

–De què es penedeixen les persones quan estan al final de la seva vida?
–L’australiana Bronnie Ware, en el llibre Els cinc manaments per tenir una vida plena, els explica: desitjaria haver tingut el coratge de viure la vida que hagués volgut fer, desitjaria no haver treballat tant, desitjaria haver tingut el valor d’expressar els meus sentiments, desitjaria haver estat més en contacte amb els meus amics i desitjaria que tant de bo m’hagués permès ser més feliç. Això ens fa pensar que hem d’estar més atents a com vivim el dia a dia, de manera que pugui ser el més plena possible, coherent amb nosaltres, disminuir la por sobretot al que diran i augmentar l’autoconfiança.

–Darrerament, també t’has format en neurociència?
–Quan estudiava Psicologia, sempre deia que volia entendre com funcionava el cervell. Arran del contacte amb el mindfulness vaig també descobrir l’embranzida que han agafat les neurociències, de manera que em vaig apuntar a fer-ne un curs per aprofundir en aquesta matèria. És un tema que em fascina i en la mesura que pugui seguiré formant-me en aquesta línia. Entendre, entre moltes altres coses, que el cervell està més dissenyat per garantir la supervivència que per ser feliços ens pot ajudar a entendre’ns millor i poder millorar el nostre benestar emocional.