Aquest temple, amb les ruïnes que l'envolten, és el que resta de l'antic castell de Sallent. El vessant abrupte que presenta la muntanya mirant a ponent és un antic cingle que va crear el Llobregat fa milers d'anys, però l'erosió n'ha suavitzat les formes i els nivells més tous són ara un fort pendent i a la base s'hi ha acumulat un considerable runam. Ara el riu passa a uns 100 metres de l'espadat i a una cota més baixa que abans. És ben evident l'estructura sedimentària del balç, amb estrats de característiques diverses, fruit de la successiva arribada de sediments en un període que va de finals de l'Eocè a principis de l'Oligocè, fa a l'entorn de 34 Ma. En un procés sedimentari els materials més antics van sent recoberts pels acabats d'arribar, de manera que mirant de baix a dalt podem refer la història geològica d'aquest indret. A l'època esmentada, l'actual Catalunya central formava part d'una extensa plana que s'estenia de cap a cap de l'anomenada Depressió Geològica de l'Ebre, llavors una conca sense sortida al mar, amb llacs temporals o permanents a les parts més baixes. L'actual Sallent era en aquell paisatge pla. Aquí els rius i rieres venien d'unes muntanyes d'on ara és el Vallès, però bona part de l'any estaven eixuts, ja que el clima era càlid i sec. Anem, doncs, a observar les roques de baix a dalt, en el sentit del pas del temps. De manera simplificada tenen aquesta disposició:
Roques blanquinoses. Es van formar quan hi havia un llac salabrós; l'aigua que hi aportaven les rieres només en podia sortir per evaporació i com que duia guix dissolt acabava precipitant al fons del llac. Aquells sediments són ara pedra de guix i formen la base abrupta del puig.
Margues vermelloses. L'antic llac s'acabà omplint de sediments, l'aigua es va acumular en un altre lloc i l'indret va passar a ser una plana inundable. En les estacions plujoses les rieres es desbordaven mansament i deixaven cobert el pla de fines capes d'argila. Un cop passades les pluges la planura enfangada s'assecava al sol tropical i aquells sediments s'oxidaven pel contacte amb l'aire i agafaven un color vermellós. Ara són unes margues popularment anomenades tapàs, és la part més erosionada del cingle.
Un estrat de roca dura. Passaven els mil·lennis i es va formar aquí un altre llac, però aquesta vegada d'aigua dolça, amb vegetació i vida animal. Al fons s'acumulava un sediment calcari que va donar lloc a la roca dura anomenada calcària lacustre, que forma el graó que envolta el cim del turó. Però en geologia res no és permanent, aquest llac es va reblir i de nou Sallent va tornar a ser en una plana inundable.
I una darrera observació: Els estrats d'aquest vessant no conserven la posició original horitzontal, sinó que estan lleugerament inclinats cap al nord. És un capbussament habitual a la Catalunya central a causa del diferent grau d'elevació de la depressió que es va produir més tard.
