_(1).jpg)
El públic, en arribar, havia gaudit de les vistes contemplatives excel·lents amb Montserrat al fons i, en seure, Anaïs Vila els va regalar 16 cançons escollides entre el repertori dels seus quatre discs publicats. Són cançons que neixen endins i miren enfora, que parteixen de l’experiència i la mirada personal, i que troben mirall en la vida de cadascú. Són belles, polides, ben acabades i magníficament cantades per la dolça i alhora potent veu de la cantautora que divendres es presentava acompanyada de la seva banda habitual - formada per Pep Soler, Andreu Moreno i Marina Lluch - i que, com en un petit taller d’orfebreria, tramen recursos sonors, precisos i preciosos que realcen el missatge musical de l’Anaïs. Els desamors, la reivindicació de la sostenibilitat personal i col·lectiva, els anhels, els dubtes i l’esperança que acaba sortint després dels mals moments són l’eix narratiu de les setze cançons que acompanyen, acaronen, toquen la fibra i fan plantejar i replantejar tot el que tenim al davant. Anaïs Vila interpel·la sense sentenciar i d’una manera sincera, profusa i clara es mostra tal com pensa, tal com sent i així ho expressa de la millor manera que sap, fent les seves pròpies cançons una a una. Cantautora com és, l’Anaïs té la capacitat de compartir intimitats, les seves, tot convertint-les en temes universals. I això arriba endins. Amb un contingut bonic com aquest, el joc de llums de mans de Joan Sanllehí, recreant la bellesa de l’espai darrere de l’escenari, va fer que la nit de divendres tingués tot el sentit del món de pertànyer al cicle Sons del Camí, que any rere any fa de banda sonora de les nits manresans de l’estiu. El camí és llarg i de sons no en falten. El cicle, doncs, pot i hauria de créixer.
