Josep Jou Parrot

–Quan i per què se’t va ocórrer fer la història de l’empresa?
–Sempre m’ha agradat escriure dins les meves limitacions. He fet cròniques dels viatges de turisme i ara he escrit el llibre sobre restaurants. Lluís Foix, que havia estat director de La Vanguardia, em va dir: ‘els escriptors ens fem un fart de copiar entre nosaltres’. 
 
–Com va sorgir la idea de fer un llibre sobre restaurants innocents?
–A mitjans de la dècada del 2010 anàvem amb el fotògraf Vilaplana i les corresponents dones per la Cerdanya. Me’n va recomanar un que el va adjectivar com a innocent, amb la seguretat que m’agradaria. D’aquí va sorgir la idea del títol, però sobretot de la temàtica del llibre: restaurants innocents. Vol dir de la iaia, casolà, de pagès, conegut, on es mengi raonablement bé, fins i tot de difícil accés. Amb la dona, ens vam dedicar a voltar per les comarques de Catalunya i explicàvem la nostra idea als restauradors. Després en feia una crònica. Han sortit uns dos restaurants per comarca. Del Bages n’hi ha cinc, un dels quals de Manresa, Las Vegas. Al final, 122.
 
–D’on procedia l’avi Josep Jou Sansa? Té algun secret que no surti a la història familiar?
–Provenia d’un poble de muntanya, Bóixols, que actualment pertany a Abella de la Conca, a tocar de l’Alt Urgell. Era emprenedor i va regentar la fàbrica de calçat J. Jou, a la cantonada dels carrers Guimerà i Carrió. No sé què va passar amb la col·lectivització, ni després de la guerra civil, quan l’avi es va quedar sense maquinària. Alguns extreballadors de Pielsa explicaven posteriorment que el propietari Planas, favorable als franquistes, podria haver requisat algunes màquines familiars, però el pare mai no va voler parlar del tema. Segons diuen els historiadors, caldrà esperar al 2039, quan hagin passat cent anys, per poder-ho demostrar.
   
–Quina relació teniu amb la sabateria Jou, de la primera dècada d’aquest segle?
–El germà del meu avi, Vicenç, va muntar una sabateria al número 15 del passeig de Pere III. Durant alguns anys va ser la petita competència de Pielsa, que era la gran. L’avi Josep n’havia estat accionista, però tampoc n’he pogut aclarir el seu paper.
 
–Com van ser els inicis del pare?
–El meu pare, Josep Maria Jou Perarnau, va ser autodidacte, però s’havia format mitjançant uns cursos per correspondència en un institut de Sevilla. Havia estudiat a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa. Era molt aficionat a la mecànica i a la tecnologia. La primera professió que va tenir va ser la de delineant, al Comercial Agrícola Sala, on feien recanvis per la maquinària agrícola. En esclatar la guerra feia de delineant en una empresa de Barcelona i es va lliurar d’anar al front.
 
–Quin va ser el primer negoci que va muntar?
–El 1947 va instal·lar un taller mecànic al carrer del Canonge Muntanyà. Inicialment es dedicava a fer recanvis per a la maquinària tèxtil de les fàbriques situades a les conques del Llobregat i del Cardener. Era un home molt tecnificat, que feia càlculs complicats per assolir nous invents. A casa, en dèiem el Taller-Escola, perquè hi havia un mercat de demanda i els nostres operaris, assabentats dels preus de les peces, les oferien més barates als proveïdors i es perdia el client, perquè es plantaven per ells amb negoci propi. El pare sempre va preferir la qualitat a la quantitat: es va espavilar. Va tenir la idea de fer rodes còniques espirals. Va desenvolupar l’adaptació d’una màquina eina, que n’hi va dir Spiroide, nom que va passar a ser la marca de la casa. Com és sabut, els inventors inventen, però després s’arruïnen.

 A casa en dèiem el taller-escola perquè hi havia demanda i els nostres operaris, coneixedors de l’ofici, creaven els seus propis negocis 

 
 

Riera

–És aleshores quan contacta amb els Riera de Barcelona?
–El Riera era un home molt llest, amb olfacte comercial. Quan es van conèixer amb el pare, penso que va ser com un matrimoni perfecte. Ell hi va posar la tècnica, el local i la maquinària; Riera, el capital i la relació comercial. Va sorgir la societat Engranajes Spiroide SA al carrer Canonge Muntanyà de Manresa. I es va posar un nou centre de treball al carrer Padilla de Barcelona. Però, al cap d’uns anys, cadascú estava més bé a casa seva, així que van separar els centres. Mentre a Manresa el taller va anar bé, a Barcelona, després de canviar tres vegades de nom, amb Engranatges Riera Associats, van desaparèixer. Però, amb bon criteri, el pare es va quedar amb l’invent Spiroide, i va crear el nom Spiroide J.M. Jou fins al 1983, en què es creen les dues societats del grup.
 
–Quines són?
–D’una banda Engranajes Especiales SA, que mantenia Spiroide J.M. Jou, que era unipersonal del pare, i Tecnospiro, SA. A més dels engranatges amb subcontractació volíem una empresa amb tecnologia. En dèiem el creuer armat d’engranatges. És a dir, fer tecnologia per a la creació de producte propi.
 
–Tot i la construcció d’una màquina de tallar cònic espiral, vau comprar màquines alemanyes i suïsses, Klingelnberg i Oerlikon?
–Sí. Amb el precedent del Taller-Escola, el pare va construir una màquina complexa i difícil de copiar. A casa, es van arribar a fer quatre màquines de tallar cònic espiral: Minor, Spiroide 1, Spiroide 2 i l’Spiro-cònic. Quan vam constatar que no podíem competir al mercat europeu amb les màquines Spiroide, vam decidir optar per la tecnologia alemanya, que fa engranatges cònics amb dent corbada, de qualitat superior.
 
–Quina va ser l’evolució dels vostres productes i quins avantatges ofereixen?
–La nostra matèria primera sempre ha estat l’acer. Hem fet rodes dentades i el darrer pas, rectificades del perfil, amb mola i precisió. A més d’aquest avantatge, lliscament, duració de la transmissió, absència de vibracions, que són molt importants actualment perquè treballem per màquines-eina, la marina, el ferrocarril, maquinària pesada... de manera que les nostres peces han d’anar com un rellotge.
 
–Com t’ho feies per trobar nous  productes per competir al mercat?
–Tenia coneixement del producte i informació dels mercats, segons els índexs de fabricants, d’on van els engranatges dels nostres productes... I estàvem assessorats pel Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), de la Generalitat.
 
–Vosaltres fèieu rodes dentades, considerades béns intermedis difícils de fer. Quines eren les empreses compradores?
–Els fabricants de maquinària i dels béns d’equip. Des de la màquina eina, d’arts gràfiques, motllistes, tallers mecànics..., abans també maquinària agrícola, però darrerament obres públiques, vaixells i ferrocarril.
   

Roscamat

–Com se us va ocórrer fer un braç mecànic semblant al pantògraf dels trens?
–Encara millor, un pantògraf dels llums de sobretaula. Va ser un invent del meu germà Ramon. Quan va petar la casa on treballava Jesús Tello, que era competència nostra, representant de la màquina Maskin, ens el vam quedar. Els vam copiar el model quan Tello ens va venir a fer una demostració a casa nostra. El vam millorar tècnicament i tecnològicament, de manera que va aparèixer la Roscamat, per eliminar tota competència. Al 2002, Tello la va promocionar a l’Amèrica Llatina i des del 2012 se’n venien més de mil a l’any. Després els xinesos ens han manegat a tots, perquè no tenen patents i fins i tot han copiat els colors i han abaratit preus. Cal reconèixer que la nostra màquina és perfecta, però per fer una rosca no cal tanta perfecció.
 
-Així, us vau haver de tornar a espavilar?
–Sí, hem apostat per fer noves màquines d’ergonomia, sobretot les 3arm, amb moltes aplicacions, dins l’estructura d’un braç ingràvid, que serveixen per fer multitud de funcions. Es venen a tot el món: actualment tenim un 90% d’exportacions, l’any passat encapçalades pels Estats Units, amb gairebé un 20%.
 
–Quan decidiu sortir a les fires estrangeres i optar per la internacionalització?
–Per la necessitat d’obrir nous mercats. Les primeres fires on vam anar eren de màquina eina o fabricació mecànica: País Basc, París, Utrecht, Düsseldorf i Hannover. N’hi ha d’anuals, biennals... Hi havíem anat per mediació de les Cambres de Comerç, l’Associació de Fabricants de Màquina Eina (AFM)... Jo hi vaig anar fins a l’any 2000, quan ja es va crear una estructura comercial.
 
–Vas viatjar arreu del món, amb quins resultats?
–Als primers temps de la Roscamat, pujava a l’avió i anava amb una maleta per fer demostracions, amb la màquina, que pesava 18 quilos. Òbviament havia de pagar recàrrecs, però els resultats van ser molt satisfactoris, sobretot entre els distribuïdors, més que no pas entre els consumidors finals. A Europa hi anàvem amb cotxe.
 

Gestor

–Et consideres un bon gestor?
He treballat especialment els recursos humans de l’empresa i el coneixement de les persones. Malgrat que no sigui un tècnic especialista, tampoc no soc un analfabet i sé de tot el que es mou dins l’empresa. Tinc idees de moltes disciplines: economia, mecànica, de venedor coneixedor del mercat... Em sembla que la meva virtut més important ha estat envoltar-me de persones que han sabut fer funcionar l’empresa en les corresponents departaments.

 M’ha agradat envoltar-me de persones que han sabut fer funcionar l’empresa en els corresponents departaments 

 
–Quina relació teníeu amb Pujol Muntalà?
–Érem complementaris. Ells feien reductors d’engranatges cilíndrics i en sabien molt. Els cònics els hi fèiem nosaltres. Els darrers anys van anar malament i ens hi vam enganxar els dits perquè seguíem fent els engranatges cònics. Van fer suspensió de pagaments i va entrar en crisi la foneria i finalment van tancar. Havíem fet un projecte per a una sèrie de reductors Tàndem, conjuntament, en la darrera etapa del Venanci Pellicer. El Centro para el Desarrollo Técnico y la Innovación (CDTI), un organisme que depèn del Ministeri d’Indústria, el va aprovar. Quan Pujol Muntalà va petar, el CDTI ens va retornar la inversió que hi havíem fet i sempre els ho he agraït.
 
–Com valores l’etapa de president de la Patronal Metal·lúrgica del Bages?
–Després de la presidència de Ramon Sanllehí, que va presidir també la Cambra de Comerç, i concretament el 1987, una colla d’empresaris com el mateix Sanllehí, Josep Pujol, d’Autopolit, o Romà Farràs, gerent extern de Tecniacero, ens vam ajuntar per fer una associació moderna i em van escollir president. Vaig tenir interès per augmentar el nombre de socis, amb l’objectiu de fer créixer la patronal, i ho vam aconseguir. Vam editar un llibre, que era un compendi dels associats, amb una fitxa sobre les seves activitats, que vam presentar a la sala d’actes de la Plana de l’Om.
 
–Vas ser dels primers professors de català a Òmnium Bages? 
–Era el 1975. Sempre m’he considerat de la ceba. Vaig fer-hi, la iniciació, ampliació i la prova d’aptitud, amb Josep Camprubí de mestre. Em considero professor de català de primera volada, perquè era quan aquest ensenyament es començava a organitzar. No soc filòleg, però vaig fer classes com a professor el curs 1975-76, en una associació de veïns de l’Hospitalet, a alguns dependents de botigues de Barcelona, a la parròquia de Sant Fruitós de Bages i algunes classes a l’Òmnium de Manresa.
   

Política

–Vas estar a Convergència i ara milites a Junts?
–Si. L’any 1973 vaig escoltar la conferència de Jordi Pujol sobre Les tres vies a Europa, al local d’ESADE a Barcelona, i em va convèncer. El que sempre m’ha motivat és la defensa de la llengua catalana, sobretot des de l’etapa a l’institut dels Escolapis de Figueres, en què ens obligaven a parlar en castellà i ens controlaven la correspondència, que també havia de ser en castellà. M’hi vaig negar, però havia d’enviar les cartes els diumenges perquè no ho sabés ningú i d’amagat de la direcció. Per condició social, pertanyo a la petita burgesia catalana i el catalanisme sempre l’he portat a dins. Ara, potser corregit i augmentat.
 
–En aquests moments, cotitzes a Junts?
–Sí efectivament, però no faig política activa. Des de l’arribada del PDCAT tot es va destrempar, però continuo creient en la doctrina de Junts. Vaig militar fins al 1980, quan hi van haver les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, després em vaig limitar a pagar la quota i vaig deixar la política activa.
 
–Tot i així, et defineixes com a catalanista o com a independentista?
–Soc independentista. Tot el que porti una marca unionista em fa terror. Em sap molt greu que no tinguem mitjans d’informació autènticament catalans, ni tan sols el Regió7, tot i que encara hi estic subscrit. Estava convençut que el 3 d’octubre del 2017 no es proclamaria la independència, pel guirigall que es va crear. Tinc unes conviccions clares, però ara el poble està destrempat. Hi tornarem, però costarà.
 
–Per aquest motiu a una de les màquines li vau posar Roscamat?
–No té res a veure. És una roscadora, un braç ingràvid d’una màquina manual. El nom és volgudament català. Estava d’acord amb el meu germà Ramon a l’hora de decidir-lo. Ell és qui va inventar la màquina.
 
–Tens una col·lecció de cotxes?
–M’agraden molt. Fa pocs dies em van donar la medalla dels 50 anys com a soci del RACC. Amb el mecànic Josep Malé, l’any 1975 vam fer un rècord d’Espanya no homologat, passant per totes les capitals provincials. Vam estar finançats pels Skis Rossignol, els vins Roqueta i els ordinadors Gispert. Pel que fa a la col·lecció de cotxes, en tinc cinc: un Jaguar MK 2, de l’any 1961, un Porsche 911 S, de 1975, un Saab 900 Turbo, de 1983, un Mercedes CLK 500, del 2003, i un Bentley Continental Coupé del 2014.