Suat i esbufegant, va ser l’últim d’arribar, però ell no ho sabia. Ni sabia que es feia una marxa, ni què era una marxa, ni encara menys que es deia la Marxa del Pelegrí. El concepte marxa encara no formava part de la mentalitat d’un home del segle XVI. Tampoc s’esperava que en arribant a la ciutat una gentada el rebria als crits de “Vinga, Vinga!, que se’ns farà de nit!”, “T'has equivocat de dia! Que això no és la fira de l’Aixada!”, ni que l’estirarien en un catre on una noia li faria un massatge a les cames. Va agrair l’entrepà de botifarra que li van donar, però no va acabar d’entendre què li deien quan va sentir en l’idioma autòcton: “I ara, a la dutxa!”, ni per què el van posar a estovar sota un raig d’aigua violenta. Despullat de la seva estimada i pudent vestimenta de roba de sac, polit i curiós, acabava de caure en mans dels serveis socials.
Tot havia començat unes hores abans quan, ranquejant, havia sortit de nit de Montserrat i va enfilar el camí dels degotalls per arribar al que va identificar com a monestir de Santa Cecília, on va seure sota el porxo de l’entrada de l’església a contemplar com les primeres llums del Sol anaven il·luminant el cel. Assegut i bocabadat davant de l’espectacle diví, va veure com un ésser vestit amb un gipó de colors extravagants, una calça curta cobrint-li les parts i amb els peus empresonats per una matèria sobrenatural, va passar rabent pel seu davant, i després un altre i un altre, una corrua, molts, una filera interminable. Tots propulsats per aquells artefactes indescriptibles. Era la primera d’una sèrie de visions que canviarien la història del món: els heralds del cel li mostraven el camí de la salvació. Decidit, es va aixecar en estat d’èxtasi per seguir-los i va començar a caminar tan de pressa com podia, que era molt poc. Tothom li passava al davant. Amb el transcórrer de les hores, l’edat d’aquella legió d’ànimes marxaires que l’avançava era més elevada i el caminar més feixuc. Els darrers el van passar just després del pont d’entrada a la ciutat, amb els peus llagats, panteixant com moribunds i maleint no sé què de no haver entrenat prou.
I així, sol i guarnit amb roba de sac i espardenyes gastades, va enfilar la baixada del Pòpul per atènyer una població a la qual donaria fama arreu del món. Manresa, ciutat de visionaris.
