Roser Oduber Muntañola

–Com és que vas néixer a Panamà?
–Fruit de la guerra. La família materna catalana va anar a viure a l’Argentina, a conseqüència de la guerra civil espanyola. Primer va marxar l’àvia amb cinc fills i després l’avi. Es van instal·lar a Buenos Aires, on l’àvia hi tenia terrenys. El pare era fill d’holandès i de la Guaiana neerlandesa, l’àvia. Va anar a estudiar a Buenos Aires, on es van conèixer el pare i la mare a Belles Arts. Quan l’avi es va casar se’n va anar a viure al Panamà. Va tenir tres fills amb l’àvia i com que era maçó tenia una concubina, amb qui en va tenir un altre. Dels meus pares, un fill va néixer a Panamà, un altre a Barcelona, jo a Panamà i el petit a Barcelona, on vaig venir en complir quatre anys. Els Muntañola i Anglada pertanyien a l’alta burgesia catalana i en època franquista van retornar a Catalunya.

–Per què vau triar Calders per viure?
–El meu marit Joan Antoni Vendrell i jo som portadors d’una malaltia genètica, i els nostres dos fills van patir fibrosi quística. Va morir el Gabriel i per tal que el Daniel pogués respirar bé vam trobar la masia on vivim des de fa 41 anys. L’aire de Calders el va ajudar fins als 36, però en ser una malaltia degenerativa pulmonar, va estar ingressat, li van trasplantar els dos pulmons i va arribar fins als 37. Quan va néixer els metges no li donaven més de dotze anys de vida, així que tot això que va viure. Penso que les bufetades ens les van fotre una darrere l’altra sense cap pietat. Després vam adoptar la Irene, que és d’origen xinès, ara té 30 anys i és molt maca.

Amb les malalties dels fills, els metges ens van fotre bufetades sense pietat 

–Com a membre del comitè assessor, com valores Manresa com a capital de la cultura, el 2018?
–Aquesta pregunta està íntimament relacionada amb l’anterior. Em va agafar en un moment personal molt dolent, perquè vaig tenir el meu fill Daniel un any a la UCI, fins que finalment va morir el 2017. Vaig quedar molt tocada, així que ho vaig viure amb poca implicació. Ho recordo com un espai que semblava que tenia molt futur i on es deia que faríem moltes coses, però al final el que passa és que hi ha una expectativa molt gran, però pocs diners. Arreu passa igual. Personalment, m’hauria agradat que s’haguessin creat més dinàmiques. Tot i així va néixer El batec, de dansa, que era una necessitat important a la ciutat i també es va donar empenta als Jardins de Llum que havien començat el 2014.
   

Vida i obra artística

–Les obres i les exposicions han marcat etapes de la teva vida artística?
–Sí. Als inicis vaig començar amb les il·lustracions i el còmic. Justament ara fa un any es va fer una retrospectiva de dones en el món del còmic al Reina Sofia a Madrid, on van recollir part de la meva obra dels anys 70 i 80 del segle passat. Vaig estar a revistes underground d’aquella època com Rampa Rambla, o El Víbora. Després vaig fer figuració, el cos humà i la matèria. De les exposicions remarcaria com a important el premi Recerca. Després la galeria Àmbit, de Consell de Cent, on vaig ser bastants anys. Vila Casas va ser un gran mecenes, amb una de les col·leccions d’art català més importants. També Volart, amb D-Ments i la que vaig fer a l’espai gran del Casino de Manresa, D-Liris. També la darrera gran, Tinglado 1, al moll del Port de Tarragona.

–Com definiries la teva obra?
–Bàsicament pictòrica, és una obra molt matèrica. He begut de l’informalisme català, sobretot  de Tàpies, com a referent, amb Dau al Set i d’altres pensadors de l’informalisme. Dins d’aquesta trajectòria he anat trobant-me geològicament molt agermanada amb el lloc on visc. El materialisme fa servir molts àrids, terra i material geològic. Des que visc als forns, la calç ha anat envaint el meu estudi. Així, la majoria dels quadres tenen una gran riquesa de blancs, grisos i colors geològics, que són els que m’envolten. Als darrers anys, des que vam obrir el Centre d’Art he anat fent una deriva cap a d’altres disciplines artístiques, com el vídeo o la performance, que enriqueixen una obra més plàstica. Estem vivint un moment dolç de l’art contemporani, perquè tot està permès i per fer.

 Vivim un moment dolç de l’art contemporani perquè tot està permès i per fer 

–Quines obres artístiques internacionals valores més?
–Totes tenen el seu record i la seva importància. Però, potser destacaria una obra de París, als anys 90. També em va agradar molt exposar a Roma, amb els pares ja grans. És veritat que als darrers anys m’he dedicat més a la gestió que no pas a promoure la vida professional com a artista, però ara m’hi tornaré a dedicar.

–Què em pots dir sobre Manresa Vi-Suals?
–Dins la voluntat d’implicar-me en el teixit associatiu de la sectorial de les arts a Manresa, que estava molt dispers, vaig aconseguir que diversos col·lectius trobessin sota el paraigua de la Taula de les Arts Visuals un espai comú. Així es van fer accions col·lectives molt coordinades. El Vi-Suals va néixer amb la voluntat del joc de paraules entre el vi i les arts visuals, per tal de fer edicions visuals col·lectives. Vam començar a envair el carrer amb l’art perquè la gent pugui estar-ne envoltada. L’aposta va seguir amb Jardins de Llum i Microscopies.
   

Festivals

–Com sorgeix el festival Jardins de Llum?
–Toni Fornells, com a president de l’Associació Misteriosa Llum, em va proposar la creació d’un festival perquè la Llum creixi en un sentit més contemporani. Vaig proposar que hi col·laboressin els de la Taula de les Arts Visuals, que amb CACIS coordinessin un festival que va començar discretament als portals del carrer del Born i la plaça Major fins a obtenir el bon pressupost actual. Hi he estat onze anys i, assolits els objectius, ara ho deixaré.

–Per què es crea a Calders un Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat?
–La idea sorgeix el 2007, quan vam detectar que si no fèiem una intervenció als forns de calç, els posàvem en perill. Ens vam enamorar del forn que ens deia ‘o m’arregles o m’ensorro’. Vam demanar ajuts i subvencions, però no en vam trobar. Així que vam demanar un crèdit i ens vam hipotecar. Un cop restaurat, vam decidir donar-li un ús, en uns moments de formació de la xarxa de centres de creació de Catalunya, de la qual vaig ser sòcia fundadora. Amb el meu marit veníem d’una militància ecologista i vam incidir en la sensibilització de la població amb la creació d’unes residències gratuïtes per fer estades d’investigació al voltant d’una mirada sostenible. Es van fer les obres el 2007 i el 2008 es va inaugurar. Des de fa dos anys donem beques i podem pagar dietes.

–Quan i on va començar el festival Efímera?
–A la Colònia Jorba, el 2008, amb Txema Rico. Va anar derivant cap a una mirada molt ecologista, amb la roureda i la font de les Tàpies. Va durar fins abans de la pandèmia, en no poder pagar els artistes, i enguany el tornarem a fer el mes de juny, de manera conservacionista, per recuperar la roureda i l’accés per a vianants, que ara està fatal.

–Pots explicar la creació del festival de land art a l’Anella Verda?
–El land art és un anglicisme i prefereixo parlar d’art i natura. Va néixer durant la pandèmia a l’Anella Verda, als afores, perquè la gent no hagués d’entrar a llocs tancats. Vam començar amb un format mixt. Una part és efímer i l’altre fix. Es tracta de preservar el perímetre perquè és el pulmó verd de Manresa. Estem posant les escultures a les portes de l’Anella Verda, per assenyalar el perímetre en terrenys públics i anem de costat amb Meandre. És el festival Microscopies. Es tracta de fer una mirada introspectiva i crítica al que a simple vista no es veu: la meravella i la degradació, per preservar bé l’Anella.
 

Gestora cultural

–Com valores la teva tasca com a gestora cultural?
–He subordinat molt temps de creació al col·lectiu. Com a gestora he donat eines i oportunitats a d’altres artistes per tenir espais d’exposició i festivals, poder dignificar les seves remuneracions. Més que gestora cultural estètica, soc activista sectorial d’un moviment col·lectiu.

–A quins premis dones més importància?
–En l’àmbit pictòric, al premi de Recerca, perquè em va ensenyar una metodologia de treball. Per a una artista, sobretot de la meva generació, que era només produir per exposar, va ser important. En canvi les noves generacions ja treballen més el procés. És a dir, interioritzen i van fent tot un seguit de passos fins assolir l’obra final, que de vegades no és ni necessària. Aquest va ser un dels elements que em va agradar més del premi Recerca, perquè vaig estar un temps investigant sobre la pell de la serp i vaig rebre l’escalf de Daniel Giralt Miracle, que, dins del jurat, va ser qui més va valorar l’obra.

–Quina valoració fas del Premi Bages de Cultura?
–N’estic molt contenta, perquè ningú no és profeta a la seva terra. M’he dedicat força a la gestió per recuperar un bé com era els forns de calç i a treballar col·lectivament amb el teixit cultural de Manresa, de manera que rebre aquest reconeixement era com dir-te: ‘Ostres, t’estem mirant i t’ho agraïm’. Quan reps un premi de caire social és com si et donessin un cop a l’esquena per dir-te: ‘et reconeixem la feina que estàs fent’. Va ser el 2021.

–Quins altres premis has rebut?
– El de Radio 4, el 1992, sobre la dona al còmic. Vaig ser finalista a la Bienal del Deporte 1994; premi de la fundació nord-americana Azazel, el 1995; finalista al Saló de Grands et Jeunes d’aujourd’hui de París, el 1996; al Donart, 2001; al Ricard Camí 2003; al Vila Casas, de Torroella de Montgrí; el primer Premi de Recerca Pictòrica de Salou, el 2004. El 2019 vaig ser Premi Cultura del diari Regió7.
 

Propostes educatives

–Quines propostes educatives es van fer dins del programa Arts, Mestres i Creació?
–És un programa iniciat per la FUB, CACIS i la Taula, amb l’objectiu d’apropar el contemporani al professorat, per poder tenir els nous llenguatges dins de l’aula. Es va fer conjuntament amb el CRP Bages Moianès i el suport de l’Ajuntament de Manresa. Fem formació, assessorament i acompanyament. Com a espai de tancament hi ha una exposició a l’Espai 7 amb el material de cada escola.

–A què es dedicava el grup de treball, Territoris híbrids/Espais fronterers?
–Va ser una proposta de la FUB de formació al professorat, pel que fa a l’art efímer. Va ser només un curs al voltant d’aquesta mirada híbrida en el sentit d’on comença la creació i la realitat. Així com art i natura. A part dels crèdits, els professors rebien uns diners per poder invertir dins l’escola.

–Què en saps del projecte Natura és Cultura?
–El va crear la fundació Setba de Barcelona, que treballa amb malalties mentals. Vaig formar part del col·lectiu, per apropar-los a l’art i la natura. Dins els CACIS teníem artistes que feien art i natura que van participar del projecte Natura és Cultura. Va anar creixent fins que ho vam deixar i ara es porta des de Cal Gras d’Avinyó i la fundació Setba.

–Que remarcaries de les VI Jornades dels diàlegs educatius?
–El Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) cada any convida diferents ponents a fer unes jornades al voltant de diverses temàtiques. El 2009 com a directora vaig ser convidada a fer el projecte educatiu al propi centre, entre artistes i educadors. Vam arribar a ser finalistes als premis dels crítics de Catalunya en l’àmbit educatiu. Vam fer la presentació de la ponència al MAMT, que es va publicar a Les TIC i la didàctica de l’art als espais museístics.