Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els estralls que causa el film de la temporada més vist a tot l'estat, també a Manresa.
Una de les pel•lícules més comentades i taquilleres d’aquesta tardor serà, sens dubte, "Lo imposible", un film que a Manresa ha emplenat sales, durant dies i dies. Tot un fenomen cinematogràfic i sociològic. La pel•lícula fa de bon veure i està francament bé, però allò que l’ha convertida en un tsunami a les taquilles ha estat l’onada de desmais, lipotímies i crisis d’ansietat que ha provocat arreu. També a Manresa. Durant la primera setmana de projecció com a mínim tres espectadors van necessitar ser atesos pels serveis mèdics d’urgència, circumstància que ha fet augmentar l’expectació del film fins al punt que, a banda de l’interès que pugui suscitar la historia, hi ha l’atractiu i la curiositat de veure què passa.
I aleshores és quan sobrevé la decepció d’alguns, entre els quals aquella senyora que, a la sortida dels multicinemes Bages, l’altre dia exclamava: “Haurem de tornar un altre dia, perquè avui no hem vist que hagi passat res!”. Ja al carrer, hi havia qui tractava de localitzar amb la mirada el rastre d’alguna ambulància. Al mateix temps, entre els que feien cua per accedir a la sala, algú va comentar, en veure com una espectadora en sortia eixugant-se els ulls amb un mocador: “Pobreta, deu haver patit un atac d’ansietat”. Del mateix grup, un que mastegava nerviosament xiclet i picava compulsivament l’ullet, sense aconseguir controlar aquest tic i el d’arquejar les celles quan li parlaven, va dir, previngut: “Per si de cas, abans de venir m’he pres un parell de tranquimazins”. Just abans d’iniciar la projecció, un espectador va adreçar-se a l’acomodador per demanar-li si podien deixar un llumet encès: “No se sap mai!”. Algú altre, una vegada acabada la sessió, va comentar als de la colla amb veu ben alta: “Amb tanta aigua, més que no pas por, a mi m’ha provocat pixera”. I tots vam poder veure com el milhomes corria de dret cap al lavabo, amb una taca d’humitat tot al llarg del camal, impossible de dissimular.
Il·lustració: Laura Estrada
