Bacardit-Brunet, periodisme i literatura de proximitat

Bacardit: De fet, jo volia estudiar per a veterinària, perquè m’agradaven molt els animals, però més que les matemàtiques m’agradava llegir i escriure, de manera que em vaig decantar per les lletres. Ni Filologia ni Magisteri m’acabaven de fer pes. El periodisme no em va començar a agradar fins que no vaig fer les pràctiques a Regió7 i vaig començar a exercir.
 
Brunet: Jo volia ser periodista ja des de petit. A casa feia una revista i per les festes d’aniversari la repartia entre els familiars. En acabar el batxillerat, la meva intenció era estudiar periodisme, però per unes dècimes no vaig poder entrar al juny. I, abans d’esperar a la convocatòria de setembre, vaig matricular-me a Geografia a la UAB, que també m’agradava. En part, gràcies a Francesc Comas, a qui havia tingut de professor. Quan estava a punt d’acabar la carrera, vaig pensar: i ara què faràs? Ni la docència ni el doctorat m’atreien prou. Aleshores se’m va presentar l’oportunitat d’entrar a la Pompeu Fabra i cursar Periodisme en dos anys, i no la vaig desaprofitar. Després del primer curs vaig fer unes primeres pràctiques d’estiu a Regió7 i allà continuo, des de fa vint-i-dos anys.
 
Bacardit: El cuquet per escriure, al marge del periodisme, jo ja el tenia de feia molt temps. Escrivia relats breus, però sense cap intenció de publicar-los. Em vaig decidir a fer la novel·la quan l’editorial m’ho va proposar. Era un repte i m’hi vaig llançar.
 
Brunet: En el meu cas, tenia idees, però no passava de la tercera pàgina. Fins que l’any 2022 em va venir una història al cap i m’hi vaig enganxar. Han estat dos anys d’anar escrivint i reescrivint a base d’anar aprofitant estones...
 
Bacardit: No pots seguir un horari... Escrius a momentets. Mentre la nena fa extraescolars, o vas o vens d’un rodatge... Al començament jo tenia un personatge, un poble i una persona morta. La trama l’he anat construint sobre la marxa. Refeia, anul·lava...
 
Brunet: En el periodisme de paper també repassem moltíssim...Al principi, el meu protagonista era un periodista a qui no agradava com estava muntat el sistema i tirava pel dret... Després va aparèixer una sergent de policia empoderada... I mentre escrius van passant coses i les incorpores com un element més de la història...
 
Bacardit: Això és inevitable, perquè estàs contínuament en contacte amb tot el que passa i vulguis que no te n’imbueixes. Gairebé és impossible evadir-te’n. D’aquí que en la meva novel·la apareguin la corrupció, el debat de les plaques solars que s’instal·len en terrenys fèrtils agrícoles, la sequera... El debat sobre l’esclerosi de l’ELA és molt present a la societat i també en la novel·la. I és que, a més a més, és un tema que em toca personalment molt de prop, a la família, a la feina...
 

Dues novel·les negres de proximitat

Bacardit: A mi la novel·la negra m’ha agradat sempre i, de fet, quan fas periodisme, facis un tema més petit o més gran, sempre acabes investigant, trucant aquí i allà... Per tant, encara que no toquis un tema policial, veus com ho fan els altres, ho vius...
 
Brunet: Els problemes que tu veus i que són els que a la gent els preocupa els acabes traslladant al llibre. I si a Manresa, que és on se situa l’acció, hi ha uns determinats problemes, podem fer veure que no hi són, podem exagerar-los...
 
Bacardit: En el meu cas, la trama transcorre en un micropoble, en un entorn rural... Crims a part (després de Tor, ja veiem que en un poble pot passar de tot), la novel·la també m’ha servit per parlar de les mancances que de vegades pateixen els pobles: falta de metges, ni una sola botiga, un servei de telefonia precari... M’ha agradat reflectir-ho perquè d’això també n’hem fet molts temes i ho tens al cap.
 
Brunet: Des del 2009 m’ocupo de l’apartat digital del diari i davant les notícies de successos, que són notícies d’impacte i que t’impacten també a tu, t’has de posar una cuirassa.
 
Bacardit: Jo aquesta cuirassa no me la sé posar. Les notícies de successos no m’agraden gens. Encara que a la novel·la surtin temes d’actualitat, ho he volgut ficcionar molt.
 
Brunet: La diferència és que tu cobreixes les informacions en directe. Nosaltres ho expliquem a través del digital, som a la barrera. Els que ho pateixen són els que són a primera línia: bombers, policies... Acaba sent una feina, però saps que són els  continguts que més interessen a la gent: els busquen, els devoren...
 
Bacardit: El que passa a la realitat supera la ficció. I és molt pitjor. Com a periodista, la crònica negra no m’atrau gaire. La realitat és la que és, però en els reportatges intento buscar històries més amables, de personatges anònims amb uns història que ha passat completament desapercebuda. Explicar tot això és una meravella i fuges una mica d’aquesta realitat. També quan fas literatura la realitat la muntes a la teva conveniència, perquè els personatges els fas anar com tu vols. En canvi, quan cobreixes una notícia has de ser estricte i rigorós, i limitar-te a explicar allò que ha passat.
 

Periodisme i literatura, vasos comunicants

Bacardit: Jo escric cada dia, però en un gènere molt determinat, que és el periodisme, i en un marc molt determinat, que és la televisió. Ara mateix, pel fet d’haver escrit una novel·la, prefereixo que em diguin autora de tal. Ser escriptor és un ofici...
 
Brunet: D’escriure, els periodistes escrivim moltíssim. Potser no hi ha ningú que escrigui més que nosaltres. Però una cosa és reflectir la realitat i una altra cosa és parlar d’una realitat que t’estàs imaginant, malgrat que et puguis basar en coses reals... D’altra banda, els periodistes estem acostumats a escriure d’una manera molt concisa i ràpida, sense floritures... És un gènere que t’imposa anar al gra, amb un ritme més trepidant... Una altra diferència és l’ús d’adjectius.  En les notícies n’hi trobaràs pocs.
 
Bacardit: Perquè has de ser més neutre, més asèptic. Hi ha un moment que, potser per afartament, després d’explicar tanta realitat, sents la necessitat d’inventar una altra realitat, en què ets tu que fas i desfàs, pots esplaiar-te en les descripcions, jugar amb el temps... I utilitzant també la tercera persona, perquè si ho fas en primera sembla que existeix una implicació més directa...
 
Brunet: Com en el periodisme, nosaltres som narradors d’històries. Ha de quedar clar que els protagonistes són uns altres.
 

Periodisme de proximitat

Brunet: Està demostrat que en les comunitats on hi ha periodisme de proximitat la gent està més implicada, més cohesionada, i participa més en les decisions polítiques. Això també s’està estudiant als EUA. Allà hi ha hagut un desert informatiu en moltes zones i el que hi passa és que les xarxes socials es mengen el discurs. Només els mitjans que fan periodisme de proximitat t’expliquen realment què està passant a la teva zona.
 
Bacardit: Hi ha molts mitjans que competeixen d’una manera molt deslleial, amb un tractament que ratlla el groguerisme. I això afegeix descrèdit i desprestigi a l’ofici de periodista. Les cobertures locals funcionen. Ara bé, quan es produeix un succés que desperta expectació en tot l’estat, llavors sobrevé la catarsi, i la fauna i el clima canvien completament. Jo en això no hi jugo ni hi vull jugar.
 
Brunet: L’usuari no s’adona que el periodisme implica feina i un cost. Però la gent ho vol tot gratuït. Hi ha un 68% de persones que s’informa a través de les xarxes socials, sense saber quin és l’origen d’aquella informació. Es queden amb el titular i ja està. Google no aposta pel periodisme local i la informació contrastada, sinó pel soroll...
 
Bacardit: Som en un ecosistema on convivim periodistes que intentem fer la feina tan bé com sabem i hi ha qui viu de generar notícies falses intencionadament. I això sí que no és ficció.

 Podeu veure la conversa completa de la Fila cultural en vídeo: 

Gravació i edició: Ferran Sardans i Aida Tudó Esteller