Mercè Argemí Relat

–Quins són els teus orígens manresans?
–La mare, M. Teresa Relat Tarrats, era de família manresana. El besavi matern, Joan Tarrats Comaposada, era constructor i va col·laborar amb el Botines al Centre Cultural, va fer l’atri neogòtic i el baptisteri de la Seu i l’edifici de la Caixa de Pensions. Com a paleta, també va ser un dels constructors de la Fàbrica Nova. Va treballar molt per l’arquitecte Soler i March i per la família Gomis, amb qui tenia molta amistat. Va construir la casa de la plaça Cots, la fàbrica i l’església de la Colònia Gomis. Després de la guerra, no va recuperar l’activitat i va viure amb la mare i l’àvia fins que va morir a la dècada dels 50.

–També estaves emparentada amb els Espinalt, botiguers del Born?
–L’àvia es deia Dolors Tarrats Sanllehí. El seu pare, Joan Tarrats, constructor, i la seva mare, Mercè Sanllehí, tenia dues germanes que portaven la fonda de Ca La Polla al carrer del Joc de la Pilota. Les dues germanes grans estaven casades amb els germans Espinalt. La meva àvia era cosina de l’Espinalet, a qui van matar els franquistes al Camp de la Bota. Havia estat regidor en l’etapa republicana a l’Ajuntament de Manresa i tenia la joieria al carrer del Born.
 

Arqueologia hidràulica

–De seguida et vas interessar pel sistema hidràulic de les Illes Balears?
–Durant els meus anys de beca predoctoral a la UAB, a les illes fèiem projectes d’equip tant a Mallorca, com a Eivissa o Menorca. Estudiàvem els assentaments pagesos abans de la conquesta i la posterior transformació. Treballàvem amb el mètode de recerca de l’arqueologia hidràulica, que combina la documental i la prospecció sobre el terreny. Permet identificar els llocs d’assentament i els espais de producció. Els de conreu són els que perduren. Per tant, vam observar quins van ser els sistemes hidràulics emprats i les ampliacions. L’objectiu principal de la tesina va ser reconèixer els assentaments andalusins del guz' de Yartân , un dels tretze districtes administratius en què es dividia Mayūrqa en el moment de la conquesta feudal, per entendre la lògica de l’organització i distribució en el territori. En aquest cas, vaig treballar a Artà i amb una beca del Consell Insular vaig fer la mateixa feina a Pollença, on l’horta també és d’època andalusina. Vaig observar establiments, rendes que es paguen als senyors... Després vaig aplicar aquests coneixements a la Catalunya medieval de l’època feudal a Sabadell.
   

Sabadell

–Un altre dels temes preferits han estat els molins hidràulics?
–Els molins m’han interessat des de jove. El 1999, l’article El Molí Torrella (Sabadell): perduració i transformacions d’un molí hidràulic des del segle X fins a l’actualitat, el vaig presentar al 2n Congrés Peninsular de Molinologia, a Terrassa. El 2002 vaig fer l’article Els sistemes hidràulics de la Vall d’Horta: la recuperació dels espais agraris històrics, dins la V Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, pel Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. El 2003, l’opuscle L’Horta Vella: una horta d’origen medieval, pel Museu d’Història de Sabadell.

–L’aigua i el riu Ripoll han estat dos dels teus principals temes de recerca de Sabadell, oi?
–Sí, vaig ser coautora amb Esteve Deu de l’obra 900 anys d’història de l’abastament d’aigua a Sabadell. Pel que fa al riu Ripoll m’ha interessat especialment: vaig ser també coautora del llibre Quatre itineraris pel Ripoll a Sabadell. Guia del patrimoni fluvial. Del 2001 al 2006 vaig coordinar les Jornades de difusió del Patrimoni del riu Ripoll, organitzades per l’associació d’Amics del Ripoll i la Fundació Bosch i Cardellach. El Ripoll l’he tractat en conferències El riu Ripoll: aigua i història, al Museu d’Història de Sabadell; articles, com L’aprofitament hidràulic al riu Ripoll: molins i hortes, un patrimoni que desapareix, amb Josep M. Masagué dins la revista Arraona. Ponències, De molins a fàbriques: la transformació dels edificis preindustrials del riu Ripoll en patrimoni cultural, que vaig presentar al III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, el 18 de maig de 2006. En una classe impartida dins el Màster d’Arquitectura del Paisatge de la UPC, en el mòdul de Sistemes de l’Aigua. El riu Ripoll, argument d’ordenació territorial, el 2009. També com a coordinadora del curs El riu Ripoll: natura i història, per a l’Aula de la gent gran de Sabadell, el 2010.
 

El Ripoll

–Ets especialista en el riu Ripoll?
–Es pot dir que sí. En acabar la beca a la universitat, l’Ajuntament havia creat una oficina específica sobre l’estudi del riu Ripoll per intervenir i sanejar-ne els col·lectors. El cap de l’oficina va voler tenir un coneixement històric del riu abans de començar a intervenir. L’any 1998 hi participàvem com a col·laboradors diferents professionals. Vaig fer l’estudi històric d’hortes i molins del riu fins que esdevenen fàbriques. Entre d’altres vaig entrar en contacte amb historiadors com Esteve Deu i Josep M. Benaul, que també hi feien recerca.

–Vau constituir l’Associació Amics del Ripoll?
–Sí, l’any 2000, per acabar els treballs sobre el riu que van millorar la canalització, la depuració de les aigües, arreglar marges, habilitar espais de lleure i esport dins d’un projecte en què el riu fos un parc fluvial, amb cinc àmbits: empresarial, d’horta, natural, de lleure i esport, així com patrimonial i cultural. Engloba molins com el Mornau (BCIN). El Parc Fluvial del Ripoll va ser obra d’Iniciativa i quan ho van agafar els socialistes vam témer que quedés en un calaix i ens vam constituir com a associació per reivindicar-lo. Durant anys vam fer jornades sobre el riu, visites guiades, per difondre’n el coneixement i posar-lo en valor. Vam editar el llibre Quatre itineraris del riu Ripoll, un joc de memòria i sempre hem estat interlocutors amb l’administració municipal en la seva defensa com a patrimoni natural i cultural.

–Una altra temàtica del teu estudi ha estat el mercat medieval de Sabadell?
–Com a medievalista, el 22 de setembre de 1998, la Caixa d’Estalvis de Sabadell em va atorgar una Beca d’Estudis que em va permetre la realització d’un treball que a partir del 2001 vaig donar a conèixer en forma de conferència sobre El mercat medieval de Sabadell: orígens d’una ciutat (segles X-XV), que vaig tractar dins el II Curs d’Història de Sabadell, organitzat per la Fundació Bosch i Cardellach. Vuit anys després hi vaig presentar la ponència El mercat medieval de Sabadell (segles XI-XII), una fundació feudal. Aquell mateix any vaig fer una altra ponència D’Arraona a Sabadell, l’origen de la ciutat medieval, al Museu d’Història de Sabadell.

–Quina ha estat la teva col·laboració amb el Museu d’Història de Sabadell?
–Del 1999 al 2006 vaig fer l’inventari, selecció, neteja i documentació d’objectes al Vapor Buxeda Vell, seu d’un punt museístic del projectat Museu de la Indústria Tèxtil Llanera de Sabadell, l’edició de l’opuscle l’Horta Vella (Sabadell, Vallès Occidental), el guió i realització de visites guiades a l’Horta Vella de Sabadell... De gener de 2006 a març de 2007 vaig ser comissària de l’exposició permanent Sabadello, el naixement d’una vila (segles XI-XV) al Museu d’Història de Sabadell: elaboració de guions i de textos i coordinació dels processos de producció i muntatge expositiu. Al llarg de 2007 vaig assessorar l’equip d’arquitectes Saus-Llonch en l’elaboració del projecte d’intervenció arquitectònica al Molí Torrella de Sabadell, que no es va executar.
   

Tècnica del Patrimoni manresà

–Quan vas decidir venir a Manresa?
–En acabar els quatre anys de beca, vaig fer docència d’història a centres de Secundària de Sabadell i combinava la recerca fins que vaig decidir treballar d’auxiliar administrativa a l’Autònoma i durant nou anys en diferents llocs de la universitat. Vaig fer el Màster de Museologia i Gestió del Patrimoni, entre el 1999 i 2000, a la Universitat de Barcelona (UB), amb Maria Camp, que ha esdevingut companya de feina. El 2005 ella ens va dir al grup que sortia una plaça de gestió del Patrimoni a Manresa. El novembre del 2006 vaig entrar com a interina i el 2008 m’hi vaig consolidar com a fixa.

–Quina és la teva feina com a Tècnica Superior de Cultura de la Unitat de Patrimoni de l’Ajuntament de Manresa?
–La principal tasca va ser la participació en la redacció del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni històric, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, geològic i paisatgístic de Manresa (PEUPM), dirigit per l’arquitecte Antoni Vilanova i Omedas. Els treballs es van fer entre el 2009 i el 2012. El desembre d’aquell any, el Pla va ser aprovat definitivament. Faig el seguiment d’intervencions en edificis protegits pel PEUPM i l’atorgament d’ajuts per a la rehabilitació del patrimoni. Soc membre de la Comissió Municipal del Patrimoni de Manresa, promoc la recerca històrica i de documentació d’elements patrimonials i l’elaboració de visites guiades i de senyalització informativa i direccional, i també programes i materials de difusió digitals i publicacions. També coordino els programes de commemoració de fets històrics i el Municipal de Memòria Històrica.

– Quina és la teva posició en defensa del patrimoni històric i artístic de Manresa?
–M’interessa i m’agrada molt la feina que faig, sempre dic que és la que voldria fer quan fos gran. El patrimoni no són només pedres, sinó que és una manera d’identificar-nos com a societat. La inversió en la seva cura ens retorna en estima pel que ens és propi i compartit, i això genera benestar social, cohesió, identitat ciutadanes. Manresa té un enorme patrimoni. Quan vaig començar a treballar, ho havia de defensar davant d’alguns manresans. Hi ha molta feina a fer i el patrimoni és una aposta estratègica per a Manresa.

–Com definiries les forces contràries a la conservació?
–A Manresa hi ha una baixa autoestima que fa que ens tirem pedres a la pròpia teulada. És cert que l’àmbit de la cultura, si van mal dades, és el primer que se’n ressent. També és cert que les ciutats no poden viure ancorades en el passat. Trobar l’equilibri és complicat. Molts companys de treball són arquitectes. Alguns fan unes intervencions precioses en patrimoni i d’altres no el tenen en compte. Per sort, va canviant la percepció. En el fons, el problema són els costos, perquè rehabilitar patrimoni és car. Vivim en una societat pragmàtica i rendible, on es creu que invertir en patrimoni és perquè retornin els diners. A vegades, aquest retorn és a la llarga amb beneficis socials. Un altre inconvenient és com dotar de nous usos un edifici patrimonial? Quan perd l’ús original, com cal preservar-lo posant-lo a dia? És una dicotomia difícil.

–Quins esforços has de fer per mantenir-lo?
–Actuar amb diàleg, mà estesa, corresponsabilitat i tenint clar que la ciutadania i totes les administracions estem en el mateix vaixell: treballem amb i per la comunitat. És important tenir un instrument d’identificació i de gestió del patrimoni local, que a Manresa és el Pla Especial de Patrimoni. Del 2008 al 2012, amb un equip encapçalat pel Toni Vilanova, vam treballar intensament fent un fabulós anàlisi de la ciutat per poder-la gestionar després. El Pla contemplava la creació d’una Comissió de Patrimoni, que es va crear el 2013 i en soc la secretària. Un altre instrument necessari són les subvencions com a revulsiu per a la preservació dels elements protegits de propietat privada. Enguany s’han ampliat per a cases singulars i comerços històrics.
   

Els Panyos i el micvé

–Tens alguna explicació per justificar que les fàbriques Nova i dels Panyos quedessin fora de catàleg l’any 1985?
–Estaven en un annex. Ara no ens sembla lògic, però ho hem de llegir en el context de 1985, en què hi havia moltes empreses amb problemes, que després van tancar, però estaven vives. La indústria que entrava en desús era un problema que ningú valorava. Al cap d’uns anys es va reconvertir en patrimoni ciutadà. Cal dir que el Pla Especial de Manresa de 1985 va ser bastant punter perquè va afegir elements d’arquitectura moderna, que no s’havien tingut en compte.

–La fàbrica dels Panyos està definitivament fora de perill?
–Sí. Ara s’han de rehabilitar els forjats interiors a partir d’un projecte a càrrec d’Ondara Arquitectura SLP, de Jordi Morros. El projecte permet mantenir-ne l’estructura.

 La fàbrica dels Panyos està fora de perill. Ara es rehabilitaran els forjats interiors, que permetran mantenir-ne l’estructura 

–Com està la qüestió del micvé jueu, sota de l’Ajuntament?
–És preservarà. Mireia Vila ja l’havia situat en aquella zona a partir de referències documentals històriques. Les analítiques definitives de l’arrebossat del micvé tardaran mesos a arribar i poden donar un resultat incert. Però, el context arqueològic ens permet confirmar que l’encaix estratigràfic del dipòsit és medieval i l’estructura vista des de dalt és molt clara i comparable amb el micvé de Girona i altres similars.

–Un altre tema d’actualitat és l’assentament romà trobat prop de la torre de Santa Caterina. Què se’n farà, del jaciment?
–Es va tardar a licitar, però ara ja han acabat la intervenció arqueològica extensiva i s’hi està fent el projecte de museïtzació. Tot plegat a càrrec d’Arqueòlegs.cat. Per fer els continguts han contractat l’historiador Jordi Piñero, que ja havia estat a l’inici del descobriment del jaciment, en va fer divulgació i ara està preparant els continguts dels plafons. Es tornarà a col·locar la tanca protectora fins a la inauguració. Els propietaris ens han autoritzat a excavar, tant Josep Huguet com les germanes Arroyo han demostrat bona disponibilitat. Ara caldrà arribar a acords perquè sigui l’Ajuntament qui assumeixi la gestió del jaciment. Pel que fa a l’enclavament romà, és clar que hi havia un assentament datable fins al segle III i una altra fase d’ocupació en època tardoromana (del IV al VI). Un cop excavades les sitges, es protegiran amb geotèxtil i s’ompliran de graves, en algunes s’hi posaran uns cercles per significar-les. S’han identificar els enderrocs dels habitatges i el que s’ha trobat és un forn de cuita de ceràmica.

 A Santa Caterina, l’assentament romà es protegirà i al jaciment s’hi completarà el projecte de museïtzació