Hasmukh Kerai (Regne Unit)

Em dic Hasmukh Kerai, però tothom em diu Has perquè és més fàcil de recordar. Tot i que la meva família és originària de l'Índia i el meu nom té relació amb aquest país, jo vaig néixer a Londres fa 36 anys i allà vaig viure-hi fins als 25. A Londres tenia una vida força rutinària i d'efecte bombolla: treballava a mitja jornada en una botiga per poder anar al cinema i jugar a futbol amb els amics i, quan arribava a casa, em tancava a l'habitació i jugava a videojocs. Un cop vaig acabar la universitat, els meus amics van començar a viatjar i jo era el contrast absolut, fins que em van convèncer perquè m'unís a ells en una de les seves aventures. L’estiu del 2013 vam agafar una furgoneta i vam anar a la costa oest de França, on hi havia molta cultura de surf. Un dia vam conèixer un professional retirat d'aquest esport que tenia una casa de set habitacions i piscina al mig del bosc, però que no estava gaire ben cuidada. Vam arribar a un acord: ens deixava dormir en una habitació amb la condició que arregléssim la casa i vam tenir la idea de convertir la casa en un hostal i llogar les habitacions. Mentre estava allà, vaig trobar una oferta de feina com a ajudant d'anglès a Catalunya. Pagaven poc, però incloïa allotjament i menjar i, com que volia viure una nova experiència i coneixia l'anglès perfectament, vaig decidir anar-hi, tot i que no parlava ni català ni castellà. No tenia cap mena de preferència i em van assignar l'escola La Salle, de Manresa. La meva primera família vivia a Avinyó i vaig estar amb ells uns quatre o cinc mesos, després va venir una altra família i, en aquesta ocasió, eren de Manresa. A part d'aquesta feina, també ajudava a muntar les classes de P3 fins a segon de batxillerat.

A Manresa també he treballat cinc anys a l'acadèmia d'anglès Kids&Us, on vaig conèixer a la meva parella, tres anys a la Fundació Ampans en temes de màrqueting i a l'empresa Macsa. Com a apassionat de la fotografia, fa un parell d'anys que col·laboro al Nació Manresa cobrint actes esportius i culturals, i amb la psicòloga i coach Gemma Calmet organitzo un concurs de fotografia dins el projecte Focus Positiu, que promou el benestar i la salut mental. També he organitzat unes passejades fotogràfiques que tenen interès i hi ha molt bona assistència. La primera sortida la vam limitar a trenta persones, amb una llista d'espera de noranta! També col·laboro amb la regidoria del Centre Històric i, com a autònom, promociono restaurants a les xarxes socials. Parlo perfectament el català. El vaig aprendre quan treballava a l'escola La Salle, a l'hora de dinar, perquè era el moment en què els professors tenien més contacte entre ells. El que feia era fixar-me en una persona i veure les paraules i expressions que més utilitzava. En segon lloc, al Kids&Us, ja que totes les reunions es feien en català. I un dels altres llocs va ser jugant a futbol a Santpedor, perquè feia de porter i havia de donar les indicacions als jugadors. Qui em va animar a jugar a futbol va ser justament un col·laborador d'aquesta revista, el Josep M. Fius. A part, la meva parella és manresana i la seva família de Castellnou de Bages i em van ajudar moltíssim a desenvolupar-me amb més facilitat. Tot i que la meva família viu a Londres, em sento molt bé a Manresa i he creat la meva pròpia família perquè em vaig casar durant la pandèmia i tenim un fill petit. De la ciutat em va sorprendre que aquí no estàs rodejat d'anuncis, inputs, gent o empreses que et diuen què has de fer amb el teu temps lliure, a diferència d'altres ciutats com Barcelona o Londres. I, sobretot, que quan estàs en un bar prenent qualsevol cosa ho pots fer amb tota tranquil·litat i sense que cap cambrer et faci fora o et miri amb mala cara. A les ciutats més grans volen que hi hagi una rotació constant a les taules; en canvi, aquí pots estar tranquil fent un cafè. Aquesta situació la van valorar molt positivament els meus amics d'Anglaterra quan van venir un estiu i vam estar menjant unes tapes a la plaça Major. Vam estar de luxe!