Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Novembre, un mes lligat a l’arribada del fred, a treure la roba d’hivern de l’armari, a les castanyes i els moniatos –tubercle que va apaivagar la gana de molts ciutadans durant la (in)civil guerra espanyola.
Il·lustració: Maria Picassó
Diuen que estem en transició (quin gran eufemisme!) nacional, i passa que la vida sempre és transició, mai no s’atura, l’individu i l’univers del seu voltant no estan mai aturats, sempre transiten, mai no repeteixen el diàleg entre ells, el present és producte del passat i posa les condicions per encarar el futur.
Sembla que aquest mes de novembre pot ser l’inici de quelcom diferent per al nostre petit país. L’inici? En quin moment es van donar les condicions per iniciar aquest mar de fons d’un sentiment de plantar-se, de dir, prou! Va ser el "pinoccio" Zapatero, incomplint la seva famosa promesa: “Apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña” o l’atac constant i la retallada del Tribunal Constitucional promoguda pel PP? O ens hem de remuntar a la gran, sí la gran, estafa que va ser l’Estatut del 1979? i després l’actitud prepotent de l’estat i la piconadora de la LOAPA?
Els sentiments de la majoria dels ciutadans no són uniformes; hi ha el farts i tips de sentir-se menystinguts per part dels veïns, els que el seu sentiment és, de sempre, sobiranista català, els que fluctuen en funció de l’emprenyada de cada clatellada rebuda o els que la cartera , amb només teranyines, els treu de polleguera. Tots plegats amb flaire i esperança de canvi.
El maneig d’aquesta situació és complicat, la il•lusió està a la banda alta, les expectatives pels núvols. Sempre caldria considerar la situació un pas més enllà dels moviments fets; perquè davant d’una gran esperança hi ha la possibilitat d’una... castanyada! Castanyes catalanes, malgrat que la fama se l’emporten les gallegues, oi?
