Francesc Sant Figueras

–En acabar la guerra tenies quatre anys. Com vas viure la postguerra?
 
Vam anar a viure a Lleida perquè l’empresa va traslladar el pare a la construcció del pantà d’Oliana. Durant la postguerra vaig passar gana, misèria i fred. A les cases no hi havia calefacció, només estufetes de carbó de coc. Als vuit anys, vaig agafar una pulmonia, en una època sense medecines. Un curandero em va posar uns pegats de calç viva amb mel, que em van produir una cremada per tota la vida. M’estava morint, perquè tenia dos litres i mig de pus al pulmó, quan a Lleida el cirurgià desterrat de guerra, Vicente Ferrándiz, que havia estat adjunt del Negrín, em va salvar la vida. Em van portar a la clínica Montserrat, va fer un diagnòstic i en viu em va tallar un tros de costella, per drenar un litre i mig de pus. Al cap de quinze dies, quan m’havia refet una mica, em va anestesiar per fer el drenatge definitiu amb un sifó. Vaig estar-m’hi cinc mesos i mig. En sortir pesava divuit quilos.
 
–Durant aquest temps també vas tenir una aturada cardíaca?
 
Sí, realment em vaig morir. Vaig tenir una experiència com la que explica Manuel Sans Segarra, en el llibre Vida després de la vida. Vaig notar que sortia del cos i m’anava aixecant fins arribar a la creu de la paret, que era blava, mentre el llit era de color blanc i la flassada grisa. Ho tinc ben marcat al cervell. Quan vaig arribar a la creu vaig quedar-me aturat en sec, sento com una veu que em diu que no m’havia de morir, perquè tenia molta feina per fer. No va ser cap al·lucinació, perquè recordo que vaig patir un horror. Tenia un dolor terrible, però de cop i volta, el sofriment es va tallar en sec.
 
–Quin record tens de la Lleida que vas conèixer? 
 
Un record terrible. La ciutat estava arrasada. Hi havia carrers aixecats, amb taques vermelles de sang a les cases i plena de feixistes. Recordo la presó, on anàvem a veure com feien treballar els presoners de guerra, encadenats, famèlics, amb les cares demacrades, cap a les Regions devastades. Jugant a cuc a amagar prop de la caserna Campo Marte, al costat del riu, amagat dins d’una tanqueta, vaig trobar un soldat mort, amb l’uniforme, el casc i la calavera.
 
–On vas començar els estudis?
 
Vaig estudiar al Col·legi Maristes Montserrat de Lleida. Ens feien formar i cantar cançons de les joventuts hitlerianes. Era una educació pragmàtica alemanya, molt memorística. Per no res et clavaven un clatellot. Hi vaig estar fins als onze anys. El professorat seguia els avenços dels alemanys amb una il·lusió entusiasta. Quan el general Rommel avançava pel nord d’Àfrica, els germans maristes ploraven de contents.
   

La Manresa de postguerra

 
–Al 1946 retornes a Manresa. Com era el Lluís de Peguera a l’època?
 
Totalment diferent a Lleida. Era un institut mixt, amb nois i noies. Sí que es feien salutacions falangistes, però el Cara al sol el cantàvem diferent: ens el vam prendre en conya. Dèiem: Cara al sol, con la camisa vieja, que vaig trobar en un femer, la vaig rentar amb terra d’escudella i va quedar feta un merder. Quan el professor de política, José Luis Fernández Carbó, se’n va assabentar ens va dir que creia en el que feia. Només hi havia dues solucions: o ens expulsava o marxava ell. Se’n va anar. La majoria del professorat del Peguera eren bons i alguns republicans represaliats com Bagué i Amorós. També hi havia Valentí Masachs, entre d’altres. Recordo que anàvem a buscar pirita a la mina de Puigterrà, que durant la guerra la gent havia utilitzat com a refugi.

 Al Peguera es feien salutacions falangistes, però el Cara al sol el cantàvem diferent i ens el vam prendre en conya 

 
–Vas formar part del Frente de Juventudes?
 
Mai. Quan ens van dir que feien una banda, vaig triar una corneta perquè veia el tambor massa gros. En arribar a casa, el pare gairebé em va tirar la corneta al cap. Tot seguit, la vaig tornar.
 
–Però sí dels Minyons de Muntanya?
 
Això sí. Els Minyons eren una branca de les Congregacions Marianes del Pare Torra que ensenyaven a viure al camp, amb convivència i esperit cristià. El cap dels Minyons era Ferrer Puigcercós, que va morir l’any passat. A la meva patrulla hi havia Rius Clapers, Vila Dalmases, Figueras Conti i l’Esquius forner. Teníem el cau al carrer de la Mel, on jugàvem a escacs, fèiem teatre, el diumenge anàvem a missa a la Cova i a la tarda a ballar sardanes.
 
–Quina relació vas tenir amb el Gremi de Sant Lluc?
 
Directament, mai no en vaig formar part. Anava a treure el nas a l’hotel de Sant Domènec i vaig assistir-hi com a estudiant de Medicina que volia contactar amb els metges. Escoltava i reia, però mai no vaig intervenir en les converses. Recordo un dia que el Puig de les màquines es va ficar amb el Rosal i aquest li va dir que era un líquid rescalfat. Havia vist alguns actes a la Plaça com l’Auca de la Llum, amb el Santmiquel i el Llatjós; els Armats, protagonitzats per Vilanova, Selga, Llatjós o Badal..., però jo no hi intervenia. Era un vailet al seu costat.
 
–Com definiries l’antifranquisme i el catalanisme de l’època?
 
Les famílies estaven escaldades i a les cases no es parlava de política. El meu pare ho tallava en sec. Parlàvem català, malgrat que l’ensenyament era en castellà. La idea del separatisme no l’havíem copsat, perquè consideràvem que teníem prou feina en mantenir la llengua i la cultura catalanes. Quan anàvem a ballar sardanes, si algun dia tocaven la Santa Espina era el súmmum, perquè estava prohibida. Anàvem veient que érem un poble subjugat, però de moment havíem de callar, perquè ens deien que féssim bondat.
 
–Com a cap d’estudis, quina era la teva feina a la Residència Ramon Llull?
 
Amb l’advocat Josep Geli Vilallonga de Girona, que tenia una filla casada amb un fill del Jaume Vicens Vives, havíem de muntar un acte cada vespre de tipus acadèmic, ja fos musical o de teatre llegit. Amb tanta feina, tenia cèntims però no tenia temps per gastar-los.
 

Pòlio

 
–Jaume Puig et preguntava sobre la poliomielitis al darrer número del Pou. Per què l’estat espanyol no va comprar la vacuna?
 
Perquè el Franco va considerar que no servia per res i els seus assessors deien que era aigua amb sucre. Argumentaven que no tenia eficàcia. Més tard, quan es van adonar que era un 90% efectiva la van comprar. És una realitat que es va fer amb uns anys de retard respecte de la resta d’Europa.
 
–Afirmes que es van cremar les dades dels malalts. Però, el doctor Selga no en tenia de registrades?
 
Em refereixo a les del preciós llibre negre de quiròfan, del germà Jesús. Cada vegada que es feia una intervenció el cirurgià posava amb detall l’operació realitzada. S’hi constatava una cirurgia que no s’havia fet mai. Era un tresor que vaig tenir interès a recuperar. Sé que un metge de Sant Joan de Déu va donar ordres a una infermera de cremar-lo, amb l’argument que no tenia cap interès, cara al nou hospital. El doctor Selga no tenia dades de les operacions quirúrgiques, però sí com a cap del servei de Pediatria.
   

Selga, Viladot, Tuneu

 
–És cert que Sant Joan de Déu utilitza la imatge del doctor Selga per després ignorar-lo?
 
Penso que l’hospital es va portar bé amb ell. Va tenir un desengany pel comportament d’un metge del seu equip. El que se’n va anar a fer punyetes va ser el servei monogràfic de Traumatologia, encara que va seguir funcionant en els nous serveis. És cert que Sant Joan de Déu és obra del Selga, però quan ja anava correctament feia nosa a algú i va plegar. Aquest fet el puc corroborar.
 
–Quina va ser la relació amb el doctor Viladot?
 
Era un gran mestre amb qui vaig tenir una gran amistat, però el sou de 1.500 pessetes no em donava per viure. Vam coincidir quan el doctor Tuneu despuntava a Manresa, com a primer traumatòleg. Era molt intel·ligent, amb un expedient boníssim i una visió fantàstica de la Medicina. Va muntar un despatx al carrer de la Canal que oferia un servei permanent de 24 hores al dia, d’accidents de treball i sinistralitat. Disposava d’un equip de gent ben preparada, com Joan Llorens Busquet. Poc després em va fitxar: vaig ser traumatòleg del seu equip. Tenia les mútues, a qui oferia assistència assegurada, les baixes no duraven i els associats pagaven el menys possible. Amb tres anys va triomfar arreplegant les mútues del Bages. Amb aquestes circumstàncies vaig anar deixant el Viladot, que se’m va enfadar, però no vaig abandonar Sant Joan de Déu, on vaig fer cirurgia ortopèdica durant catorze anys.
 
–Paral·lelament, treballaves com a metge d’empresa a Segre. Quina valoració en fas?
 
És l’empresa més maca que he conegut. Érem una família. Una gent magnífica, amb artistes com Vila Closes, Vilanova, Clotet, Sala, Matamala... Vaig muntar-hi un servei de prevenció i control, amb la història clínica dels malalts. Vam fer tres accions importants: un banc de sang, el primer ninot de respiració artificial (actualment dipositat al Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa) i cursos de socorrisme diplomats, amb títol oficial, ajudat pel doctor Manuel Baselga Monte, cap dels serveis de Medicina d’Empresa de Catalunya. Ens vam agafar molt seriosament la necessitat de la seguretat en el treball.
 
–Quina opinió et mereixia el doctor Tuneu?
 
Com he dit, el coneixia molt bé. Vaig passar més hores amb ell que amb la família. Vam estar 40 anys treballant com bèsties. Al despatx de la Canal controlàvem 500 accidents cada mes. No era diplomàtic i quan un arbre cau, la gent en fa estelles. Va muntar la traumatologia a Manresa i ara està totalment oblidat. Va fer un centre monogràfic de trauma, que inicialment havia d’anar a l’hort que tenien les monges davant de la Clínica, però l’orde s’hi va negar. Tuneu es va enfadar. Quan Mútua Manresana es va oferir, va sorgir el Centre Hospitalari. Va ser un greu error, perquè de seguida les altres mútues no ho van acceptar i ens vam quedar gairebé sense trauma. Reduïts al 20%, provinents de l’Ambulatori, que els portàvem al centre per operar. El final del Tuneu va ser tràgic, amb una malaltia irreversible, amb 72 anys.
 

Trueta, Figueras, Ruiz

 
–Qüestiones el doctor Josep Trueta, com a descobridor del tractament de fractures?
 
No. El tractament conservador de fractures amb enguixat es va començar a Manresa, amb Josep Trueta, Ramon Monegal i Manuel Bastos. Potser durant la guerra civil qui més el va practicar va ser Monegal, però qui en va publicar els resultats, sobretot a Oxford, durant la Segona Guerra Mundial i els va estendre arreu va ser Trueta.
 
–Quan va començar l’anestèsia moderna a Manresa?
 
El primer anestesista va ser Lluís Figueras que va arribar l’any 1965 i el 1967 va muntar un primer equip modern per a nosaltres. Amb ell va començar la cirurgia de veritat. A l’època no hi havia intensius, UCI ni UVI, que necessiten cures permanents. Es va fer a la dècada del setanta, com la unitat coronària, que va ser impressionant. Aquells anys, a més del servei de traumatologia, van començar a destacar els de cardiologia i, ben aviat, els de ginecologia i pediatria.
 
–Entre el 2010 i 2016, quan Boi Ruiz va ser conseller, es va espatllar el sistema sanitari català amb retallades i llistes d’espera?
 
La finalitat era reduir despeses, però quan es va refer l’economia havien de retornar als serveis que hi havia. En continuar igual, vam quedar coixos. Després va venir la covid i no ens vam recuperar. A més, la medicina s’ha anat deshumanitzant, el metge mira més l’ordinador que la cara del malalt i ara el diagnòstic el fan les màquines.

 La medicina s’ha anat deshumanitzant: el metge mira més l’ordinador que la cara del malalt i ara el diagnòstic el fan les màquines 

 
–Com és la teva feina de pagès?
 
Esporgo, planto, cuido, rego, cullo i conservo. Planto tomàquets, pebrots, albergínies, enciams, escaroles, bròquils, cols, apis, mongeta tendra... Tinc un hivernacle i els tomàquets els planto el mes de maig i el juliol ja en menjo. Rego amb degoteig i cuido 80 arbres fruiters i 70 oliveres.
 
–Dels teus escrits personals, el darrer és sobre Trump. Quina opinió et mereix?
 
Dic en l’article: ja tenim el Trump, l’amo del món, el mandatari nord-americà més bèstia de la història, histriònic, racista, paranoic, cregut, cruel, amoral, mentider, libidinós, ordinari, masclista, tirà, venjatiu. Podria continuar, però els epítets no cabrien en la llibreta. Ha començat a manar firmant cent decrets. Ha absolt mil cinc-cents empresonats que van assaltar el Capitoli. Ha començat a expulsar immigrants i a amenaçar Panamà i Groenlàndia perquè siguin víctimes del seu afany expansionista... Tota l’extrema dreta és sotmet als seus peus, mentre els gais i transsexuals tremolen i dubten de tornar a amagar-se a l’armari. Celebren una missa i el capellà clama misericòrdia pels pobres immigrants i ell li respon que no li ha agradat el sermó. Ucraïna també plora... El que ens ve a sobre!