Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El barri vell, una terra de contrastos als ulls del mossèn més sorneguer de la ciutat.
A fe de Déu, que el nostre Barri Antic és un sector de contrastos. Germans i germanes, només cal passejar-hi per adonar-se que, com si ens trobéssim al bell mig de l’Índia, s’hi barregen cultures i classes socials –de dia, això sí– perquè, com passa a Nova Dehli, el turisme entre la pobresa i la misèria extrema és molt atractiu entre els modernets. Fa solidari. Però, això sí, la barreja comercial és tan extrema com increïble. Fixeu-vos-hi. Una fruiteria amb bolets selectes a 32 euros el quilo i, a escassos metres, una fruiteria regentada per un marroquí amb mandarines que no entren pels ulls, però ben sucoses, a 49 cèntims procedents de la quarta classe a Mercabarna. Al xamfrà, un restaurant amb amanides amb reduccions de tot tipus –de verd i de salsa, entenguem-nos– i, al costat, un establiment de pites, xauarmes i falàfels farcits fins a rebentar i amb salses que regalimen per les mans de la clientela. Ah, i el més sorprenent i cada cop més chic, és la botiga de decoració, mobiliari i article de la llar arquitectònicament impecable i que hauria il•luminat el mateix Caravaggio, al costat d’una botiga d’articles halal que aprofita els prestatges d’una antiga drogueria que venia estampetes. Els uns venen espelmetes aromatitzades en forma de fal•lus o de Buda –si l’entranyable Gabriel Garriga visqués potser ara no pararia de vendre ciris pasquals i espalmatòria– i els altres, cuscús col•locat al costat del raticida i el KH7 importat d’Almeria.
Com hi ha Déu! Que mal repartit està el món i que desendreçat que queda el comerç de la ciutat. Un actiu que, un més rere l’altre, un servidor no deixa de glossar en aquest espai que se’m brinda per la gràcia de l’Altíssim. Em deia un bon amic que hi ha tardes que, a la botiga, no en fa ni per pagar la llum i que s’està plantejant cedir tot l’estoc a algun basar xinès on, segurament, no els sabrà gens de greu acumular una mica més de gènere. Comptat i debatut, tot és comerç i val més tenir un local ocupat que tancat i barrat a l’espera que l’especulació immobiliària el faci susceptible d’algun ús. Déu sap que és la gran contradicció del capitalisme. S’obren establiments perquè hi comprin els rics, però només hi ha diners per comprar al xinès, la fruita de segona classe i el menjar que queda tan lluny de la nouvelle cuisine com Manresa de la Rochelle. No sé quin és el pla comercial que hi ha previst per a la nostra ciutat, però, una mica d’ordre i criteri, a fe de Déu que s’agrairia.
Il·lustració: Aida Cantero
