Maria Gonfaus (Flandes)

Sempre m’ha fet molta ràbia la gent que en tornar d’Erasmus deia coses com per exemple: «ha sigut la millor experiència de la meva vida», «els amics que he fet són la meva família» o «m’he descobert a mi mateixa». Ho veia totalment impossible, que en cinc mesos la vida li pogués canviar tantíssim la vida a algú. Però ara he d'abaixar el cap i puc dir que tots aquests tòpics són certs, i que m’he convertit en la persona que havia jurat destruir. Em dic Maria Gonfaus i encara estic d’Erasmus a Lovaina, una ciutat flamenca que, per mi, ha igualat Manresa com la millor ciutat del món. Amb els meus gairebé 22 anys, em graduo a la primera promoció del grau en Digital Media, i encara que ha sigut la vegada que més temps he estat fora de casa, no ha sigut el primer cop que he viscut sola lluny del meu entorn.
 
Lovaina és una ciutat a pocs quilòmetres de Brussel·les i, encara que Flandes no és oficialment independent, sí que hi ha un moviment significatiu que en defensa l’autonomia dins de Bèlgica. I de fet ja en tenen força, en moltes coses molta més que nosaltres. Hi ha diferències culturals, lingüístiques, econòmiques i polítiques amb la regió francòfona de Valònia, i amb Brussel·les, que és bilingüe. Una mica com Catalunya, Espanya i Barcelona podríem dir, però no. Hi he trobat moltes diferències amb Manresa, però també moltes similituds. És un lloc petit, però acollidor, on tothom es coneix i on hi ha un sentiment de poble molt intens. Només ens falten moltes bicis i una universitat potent per assemblar-nos-hi. La KU Leuven es troba entre les cent millors universitats del món i ho he notat força. L’exigència en els exàmens ha estat molt superior i la manera de treballar molt diferent. Però això no ha estat cap impediment per gaudir d’aquesta experiència al màxim.
 
És molt fàcil i econòmic viatjar des d’allà i he trepitjat països que no hauria pensat mai que visitaria. He viscut en una cultura totalment diferent de la nostra. He canviat la meva manera de veure el món. He sentit unes emocions tan intenses que no sé ni com descriure-les. M’estimo Manresa moltíssim, però en tornar a casa uns quants dies, per Nadal, vaig tenir una sensació una mica estranya perquè sabia que ja era a casa, sí, però no hi era del tot, perquè em sentia una mica fora del que havia sigut la meva llar els últims mesos, la que encara ho és ara, mentre escric aquestes ratlles. El que m’emporto d’aquesta experiència són els amics que he fet, que és el que em feia tanta ràbia que diguessin els que van sortir d’Erasmus abans que jo. En arribar a un lloc nou, no tens altres persones de les quals estar pendent. A casa, tens la família, els amics de la feina, de la universitat o de l’escola. Aquí tots són la mateixa gent. Això fa que les relacions siguin molt més intenses i que amb una setmana sentis que ha passat un mes. Escrivint això, a escassos dies de tornar, i per tant d’anar-me’n de Lovaina, i amb l’ai al cor per no saber si hi tornaré, tinc la nostàlgia a flor de pell. Les ciutats les fan les persones i per mi són tots aquests amics que hi deixaré. Repetiria aquesta experiència mil i una vegades. Perquè per viure, cal viure. Crec que no ho hauríem d’oblidar.