Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
–Si haguessis de definir el Bàsquet Manresa en una frase curta, quina seria?
–Fer de la necessitat, virtut. Perquè som molt conscients de les limitacions històriques de recursos, així que posem el focus principal en com utilitzar-los, i no tant a pensar que en tenim menys que els altres clubs.
–Com valores la importància del pavelló del Congost des dels inicis a la Divisió d’Honor, el 1968?
–Recordo perfectament el Vell Congost. Hi he jugat i entrenat. Hi he vist molts partits en la seva última etapa, quan ja hi faltava una grada d’un fons, on es va fer com un escenari i un magatzem a sota. En tinc un record força entranyable. Al seu moment, va ser un pas endavant. Era un pavelló calent, perquè la gent estava molt activa i propera a la pista i això feia que se sentís partícip del joc. El 1992, a la nova Societat Anònima Esportiva se li va exigir la construcció d’un nou pavelló i es va fer el Nou Congost.
–Com quedarà definitivament el Nou Pavelló del Congost?
–S’està treballant per millorar l’actual, per fer-lo més sostenible, més modern, i ampliar-ne la capacitat amb uns 1.500 espectadors més.
–Quin és el paper de l’afició en el rendiment de l’equip?
–Vital. Quan veiem els pavellons d’altres clubs podem identificar els valors diferencials d’uns i altres. N’hi ha que tenen més tradició històrica, més recursos econòmics, la creació d’un nou espònsor que canvia la realitat del club o l’arribada d’un entrenador que fa que les coses vagin millor. Tinc clar que el principal valor diferencial del Manresa és l’afició.
El principal valor diferencial del Bàsquet Manresa és l’afició
Director esportiu
–Hi ha algun moment com a director esportiu que recordis amb orgull o emoció?
–El cap de setmana de Bilbao, de la Final Four de la Champions en què vam aconseguir que vinguessin gairebé quatre mil persones a animar-nos. El divendres ens vam classificar per la final que vam disputar el diumenge contra el Tenerife, tot i que es va perdre. No m’hauria imaginat mai que un club com el nostre pogués ser capaç de mobilitzar tanta afició i ser-ne protagonistes. Es van ajuntar diversos factors, com el fet que després de la postpandèmia la gent tenia ganes de sortir de casa, com que es disputava a Bilbao molts aficionats s’hi van poder desplaçar amb cotxe, la vinculació dels jugadors d’aquella temporada amb els aficionats va ser molt propera, i un estil de joc que era molt atractiu: entrava pels ulls. Recordo que estava amb tanta tensió competitiva que no ho vaig poder viure com a aficionat i m’hauria agradat molt haver-ne pogut gaudir.
–Com ha canviat el paper del director esportiu i quin és el teu dia a dia?
–Som pocs, però hi ha diferents perfils. Normalment, som persones de club, que coneixem la idiosincràsia del lloc on som. Ens toca prendre decisions sobre la plantilla i l’staff tècnic, per intentar fer una bona temporada. Cada vegada tenim més funcions a part de la planificació de la plantilla, que és el que tothom identifica. Pel que fa al dia a dia, el primer que faig quan em llevo és mirar resultats del dia anterior i veure estadístiques. Tinc un registre dels partits que vull veure. Sobretot de les tres lligues importants d’Europa, per saber com estan competint els jugadors que m’agraden, en diferents moments de la temporada. A principis de setmana preparo la logística, en funció dels viatges, i els caps de setmana comento qüestions professionals amb
scouters americans o representants de jugadors.
–Quina és la teva relació amb l’entrenador? Treballeu plegats per fer l’equip i planificar la temporada?
–Molt propera, tant amb el Pedro com amb el Diego. Tenim un contacte constant perquè hi ha moltes coses a parlar. Rebem molts inputs interns i externs sobre com millorar la plantilla. Movem molta quantitat d’informació i és feina nostra comunicar-nos: l’entrenador amb els jugadors i jo de cara als dirigents del club, per no atabalar ningú. Per confeccionar l’equip he de conèixer bé l’entrenador, per oferir-li noms d’un perfil concret. Parlem constantment per veure com pensa. Quan sabem els jugadors que podrem mantenir, hem de completar la plantilla i escollir els que creiem més adequats. Som conscients que som un aparador per a jugadors de rendiment immediat.
Estadística avançada
–Com s'ha adaptat el club a les noves tecnologies?
–Ens estem adaptant al ritme que ens marca l’economia del club. Estem utilitzant bastantes plataformes d’estadística avançada, tant per a la configuració de la plantilla com per a la preparació dels partits. Ara estem col·laborant amb un estudiant d’estadística avançada aplicada al bàsquet, més concretament actualment en l’estudi del rebot. La decisió sobre fitxatges és una informació molt important, però no és definitiva. De vegades fitxem algú amb mancances, però ens cal anticipar-nos. L’estadística avançada ajuda a combinar peces entre perfils diferents.
–Què et va portar a dedicar-te al món del bàsquet i, en concret, a assumir un rol tan exigent com el de director esportiu?
–La passió i l’obsessió per aquest esport. He passat per diferents fases: jugador, entrenador i ara director esportiu, però sempre dins del bàsquet. Sincerament, amb poques coses més penso.
–Quina és la teva opinió sobre la competència en la Lliga ACB actualment? Com afecta això a un club de dimensions modestes com el Manresa?
–Cada temporada la competència és més ferotge. Quan un equip de mitja taula fa una mala temporada, és evident que la propera reacciona posant-hi més calés, jugant amb menys risc i fitxant jugadors ja coneguts, amb experiència i qualitat. Nosaltres hem d’anar contracorrent, utilitzant l’enginy, la dedicació i l’esforç per poder sobreviure. La diferència essencial és que la realitat del Baxi Manresa, fent grans esforços, dona per mantenir un nivell econòmic similar dels darrers anys, mentre a d’altres clubs els serveix per créixer.
–Quin impacte té el pressupost del club a l’hora de competir amb equips amb recursos molt més grans? Com aconseguiu mantenir-vos competitius?
–De moment funciona, però el risc és molt elevat. Hem de fer molts canvis cada temporada i sincerament m’agradaria poder tenir un nucli dur que ens assegurés, només canviant certes peces, estar tranquils per poder desenvolupar el nostre joc. Per ser competitius ens cal un staff tècnic ambiciós, implicat i molt treballador que ens permeti portar jugadors amb bona mentalitat, desitjos de millora, que entrenin amb tota l’exigència i sobretot que es vulguin sentir partícips de formar part d’un equip.
Pressió i estrès
–Com gestiones la pressió i l’estrès de prendre decisions crucials per a l’equip?
–Quan passo a ser director esportiu ja havia viscut molt de prop com funciona la gestió de la derrota, tant personal com de l’entorn. Hi estava preparat i dono voltes per fer que m’afecti el menys possible. A cada etapa dolenta he estat capaç de controlar-me, però l’entorn se n’ha vist afectat. M’he tancat en mi mateix i m’he obsessionat donant voltes en aspectes de la feina que no funcionen, deixant de fer la vida normal que hauria d’haver fet.
–Quines millores t’agradaria impulsar esportivament per garantir la sostenibilitat?
–M’agradaria ampliar l’estructura esportiva actual amb una àrea de psicologia, millorar l’estadística avançada, poder tenir un ajudant per buscar jugadors joves per la base i fidelitzar els entrenadors ajudants, preparadors físics, fisioterapeutes i delegat.
M’agradaria ampliar l’estructura esportiva amb una àrea de psicologia, millorar l’estadística avançada i poder tenir algú que m’ajudi a buscar jugadors joves
–Com reforceu el vincle entre el primer equip i les categories dels equips base?
–Des que vaig entrar al club, hi vaig donar molta importància perquè penso que hem d’aprofitar la identitat del primer equip, tenint en compte que de la manera amb què volem competir, podem treure molt profit per la a base, perquè és un estil de joc i de treball que tant pot fer el primer equip com un de formació. Ho estem desenvolupant amb els entrenadors actuals. El Diego Ocampo s’hi ha implicat d’una manera directa. Hem fet un treball de tecnificacions individualitzades per a certs jugadors, per millorar-ne el desenvolupament. Els nostres recursos intentem optimitzar-ho al màxim. Els equips base han de ser un reflex del treball setmanal. Ens focalitzem a ajudar els jugadors per tal que puguin trobar el seu sostre.
–Quins són els valors que vols que defineixin el Bàsquet Manresa com a club?
–Passió, esforç, respecte, constància, concentració i unió. Encara que semblin tòpics, considero que són valors imprescindibles, i més quan els nostres competidors també ho fan i tenen més recursos que nosaltres.
Suports institucionals
–Com veus el futur del bàsquet a Catalunya? Hi ha prou suport institucional per potenciar equips com el Manresa?
–Catalunya històricament ha estat una mina de jugadors i entrenadors. És una de les potències en l’àmbit estatal i el seu nivell de bàsquet és molt elevat. No tenim prou suport institucional perquè no rebem ni un euro de la Diputació de Barcelona. Aquest és un dels factors pels quals estem amb desavantatge amb la resta de clubs, només cal veure com s’ha comportat la Diputació de Lleida, que ha apostat fortament pel Hiopos. La Generalitat, a part d’alguna ajuda puntual, tampoc no ha col·laborat, i el Consell Comarcal encara menys. Només l’Ajuntament de Manresa.
–Com connecteu el club amb la ciutat per fomentar-ne la implicació?
–L’actual directiva està treballant el fet de portar el bàsquet més a la ciutat perquè no es quedi reclòs al Congost. Fem actes durant la temporada amb els jugadors, com les visites a Ampans, a l’Hospital, amb els nens ingressats...
–Què et fa sentir més orgullós de la trajectòria professional? Algun mentor que t’hagi influït?
–He estat fidel a les meves idees. Li he dedicat tot el temps que he pogut. Soc molt exigent amb mi mateix. Vaig a dormir tranquil per com he actuat i amb les decisions que he pres. Esportivament, m’han influït molt Jaume Ponsarnau, que treballa des de la reflexió i la coherència, i Pedro Martínez, per la seva capacitat per intentar la perfecció dels conceptes bàsics del bàsquet.
–Quin és el millor consell que t’han donat al llarg de la teva carrera?
–Un dels que recordo és que és important el que dius, però encara és més important el que no dius. No s’ha de parlar per parlar, sinó que abans s’ha de reflexionar. És molt important saber escoltar i encaixar opinions diferents.
–Quan miris enrere, quina és l’herència que t’agradaria deixar, al club i a les persones amb qui has treballat?
–El d’una persona normal, propera, que ha intentat crear un dia a dia favorable perquè tothom pogués desenvolupar les seves tasques de la millor manera possible.
Seguir a l’ACB
–Quins objectius a llarg termini tens per al Bàsquet Manresa? Hi ha algun somni o fita que t’agradaria assolir amb el club?
–Un de clar: mantenir-nos a l’ACB i empènyer per continuar tenint aquesta ambició mesurada, per no conformar-nos en el fet que, en ser del Manresa, ja n’hi ha prou. M’agradaria poder tenir oportunitat de jugar copes, play-off i fases finals dels títols.
–Si poguessis projectar el Bàsquet Manresa d’aquí a deu anys, com t’imagines que serà? Quin rol t’agradaria haver tingut en aquesta evolució?
–Un club sanejat, reconegut per la manera de fer les coses, amb identitat pròpia clara, joc molt vertical, vistós i valent. Un rol de responsabilitat que si es compleix vol dir que portaríem molts anys gaudint del bàsquet.
–Què creus que necessitarà el bàsquet professional per adaptar-se al futur i com el Manresa pot encaixar-hi?
–Probablement, haurem de tornar a parlar de les dimensions de la pista, perquè els jugadors cada cop són més grans i també per l’evolució del tir exterior, que cada vegada estarà més enrere. El Bàsquet Manresa és un supervivent, que s’adapta a qualsevol realitat. Som éssers camaleònics que ens adaptem ràpidament a noves situacions.
–Has tingut ofertes de la NBA?
–En vaig tenir una fa uns anys per fer d’scouter internacional d’una franquícia, però no em va motivar més que la feina que faig a Manresa. Necessito està a prop de l’equip, sentir-me partícip de les victòries i de les derrotes i formar part de la presa de decisions. Estic molt bé a Manresa.
–Però en cas de rebre’n alguna de seriosa, marxaries immediatament?
–Amb un rol similar al que tinc ara, segurament hi aniria perquè estem parlant del màxim nivell del basquetbol mundial.
El Perfil

Xavier (Xevi) Pujol Estela neix a Manresa el 17 de març de 1990. De pares manresans, Lluís, periodista, que treballa en l’empresa familiar com a corredor d’assegurances, i Imma, pedagoga a l’hospital de Sant Joan de Déu. Té dues germanes, Cristina i Laura. Comença els estudis a la Joviat de la muralla de Sant Francesc fins a acabar el batxillerat. Després inicia els estudis d’Empresarials, que abandona. Treballa mig any a l’oficina familiar i fa dos anys de Fisioteràpia. Tenia molt clar que la seva gran passió era el bàsquet. Als cinc anys, els pares l’apunten per jugar al CB Manresa de la Pista Castell. “M’hi enganxo, gràcies a l’entrenadora Conxita que era una gran dona”. Encara no hi havia la fusió entre CB Manresa i la Unió Manresana i va haver de jugar amb nens més grans. Sempre de base. Arriba fins a l’etapa cadet, “quan consideren que no tinc nivell per seguir jugant amb ells”. Passa pels equips de Sant Fruitós, Artés i La Salle Manresa, “equips molt competitius, on vaig estar bé”. Als vint anys va deixar de jugar. Des dels setze feia d’entrenador ajudant a la Joviat, fet que prioritzarà la seva carrera. Als dinou anys va començar a entrenar un cadet preferent femení, que va fer que la inquietud entre formació i competició, es decantés definitivament cap a la formació com a entrenador. Coordinarà l’equip femení de Joviat-La Salle fins al 2017. Sovint tenia quatre partits el cap de setmana. Es va traient els cursos de la Federació Catalana i assisteix a entrenaments, fitness, xerrades i campus relacionats amb el bàsquet. Tenir un club ACB a la ciutat li permet relacionar-se amb professionals amb molts coneixements. Mentre feia Fisioteràpia a la FUB deixa d’anar a les classes dels matins per veure els entrenaments del primer equip del Bàsquet Manresa i al cap d’uns mesos, el 2011, Jaume Ponsarnau, el seu principal referent, li demana si li interessaria col·laborar amb el club d’una manera desinteressada. De ben jove va conèixer una dinàmica professional de prop. “Ponsarnau és molt empàtic i reflexiu, de vegades no reacciona a les situacions del moment, sinó que se les mira a una certa distància”. Aprèn a preparar entrenaments i prendre decisions, alhora que viu de molt a prop les tasques diàries dels entrenadors, ajudants, preparadors físics i delegats. Després de tres temporades de col·laborar amb el primer equip, fent rebotar els jugadors, gravant partits i entrenaments, treballa amb els entrenadors ajudants i preparadors físics. Acompanya a l’aeroport jugadors i familiars. A canvi, comença a treballar tècnica individual amb els jugadors vinculats i aprèn a tallar un partit i fer informes dels rivals.
En la temporada 2014-15, el club li planteja la professionalització com a tercer entrenador. Evoluciona amb partits i recursos per estudiar el rival. Fa tasques rutinàries de preparació dels partits amb l’altre entrenador ajudant: analitza l’eficiència ofensiva i defensiva per ordenar els sistemes d’atac i defensius; fa informes dels jugadors rivals per aportar informació als seus i participa en tasques dels entrenaments a pista. Treballa amb Pedro Martínez, en el seu primer any com a professional. El marca molt la seva manera d’entendre el bàsquet i de desenvolupar-lo. Reconeix que “el seu caràcter dur, genera tensió constant”. Passa dos anys amb Ibon Navarro, que en aquell moment focalitzava molt el tema tàctic tant de l’equip com del rival. Coincideix amb una etapa complicada en termes econòmics, perquè condicionen el rendiment esportiu, amb Josep Vives a la presidència. El 2017, quan el club baixa a la LEB, exerceix de segon entrenador, amb l’Aleix Duran. Fan una lliga amb alts i baixos per acabar tercers. De cara al play-off fitxen Diego Ocampo, l’actual entrenador, i pugen novament a la màxima categoria. “Ocampo té un vessant molt formatiu, treballa moltes hores i estudia a fons la preparació des partits”. El 2017 es fitxa Joan Peñarroya que porta el club al play off en la temprada 2018-19 i es classifica per jugar per primera vegada la Champions ESL. La temporada següent retorna Pedro Martínez, segueix d’ajudant i el curs es desenvolupa positivament fins que arriba la pandèmia. El 2020, el president Josep Sáez li planteja passar a ser director esportiu. De fet, als darrers anys ja havia estat ajudant dels directors esportius de torn, Pere Romero i Román Montáñez. Així satisfeia la seva inquietud personal per conèixer jugadors i ajudar a tenir equips competitius. Aquesta és la seva cinquena temporada en el càrrec. Ha tingut propostes de l’ACB i dels EUA, però no prou atractives per deixar de construir un projecte interessant.