Xeringues als antics jutjats

Últimament tinc la mentalitat que he de fer bones accions per compensar tot el mal que he generat sense voler. No soc una mala persona, tinc bones intencions, però soc desafortunat. Arran del canvi de xip em vaig fer voluntari de diverses protectores d’animals i d’entitats per acompanyar persones grans unes hores a la setmana. Tot gra de sorra compta.
 
Ara és fàcil veure’m pel carrer passejant amb un gosset i amb un ancià –generalment en cadira de rodes. I procuro portar-los a llocs decents de Manresa. Sovint anem al parc de la Seu, allà els meus acompanyants semblen feliços. L’altre dia passàvem pel costat dels antics jutjats i una ventada va fer caure un tauler que tapava l’interior de l’edifici. No m’havia fixat mai en aquesta via d'accés, així que vaig entrar a investigar maniobrant la cadira de rodes amb certes dificultats per culpa del runam. El gos, que anava ocasionalment deslligat, va entrar corrents i es va acostar a tres persones ajagudes a l’interior del recinte -que ja no tenia ni teulada ni sostres- i es va pixar a sobre d’una d’elles que no va semblar importar-li. Vaig apropar-m’hi. Semblaven bona gent, però de poques paraules. Eren diabètics que devien tenir el sucre pels núvols perquè necessitaven punxar-se insulina amb urgència. Realment ha de ser fotut això, me n’adonava quan veia l’efecte que els feia la insulina, com de relaxats quedaven després de corregir-se la glucosa. La sort és que el Néstor, l’ancià a qui acompanyava, també és diabètic i es van poder intercanviar xeringues i altres coses típiques dels malalts crònics. Vam passar una estona agradable en aquell recinte que havia sigut el cor de la justícia i ara simplement és un oasi de pau. El Néstor es va adormir, i el pelut inicialment no parava de córrer, però finalment es va relaxar. Vaja, se li havien clavat unes xeringues d'insulina a les potes, que per sort vaig poder-li retirar fàcilment, tot i que no vaig evitar punxar-me com un bon sapastre. Ja els vaig dir que procuressin ser més nets. Ningú és perfecte, i els diabètics tampoc en fan excepció. És curiós que l’interior dels antics jutjats hagi esdevingut un enclavament de pau, tranquil·litat i companyonia. Manresa no deixa mai de sorprendre’m.
 
Vaig dir a aquella colla que un altre dia els aniria a veure acompanyat, però la realitat és que sempre que hi he tornat ha sigut sol. Des d’aquell dia, per algun motiu, les entitats han deixat de comptar amb mi com a voluntari. El món és ple de desagraïts. Per sort, els diabètics no són així i, curiosament, la insulina em fa sentir molt bé. A veure si seré diabètic...