Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de gener de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
—Què va passar amb la primera crònica a Gazeta de Manresa?
—Quan un redactor del diari es va posar malalt, vaig cobrir un ple municipal en l’època de Joan Cornet. Va ser la primera experiència periodística seriosa. Feta la crònica, l’endemà, Joan Lladó em diu «està molt bé, però l’agafes i vas a veure Celdoni Sala al seu despatx». Amb bolígraf va ratllar coses, dient-me que el que s’havia dit no era com deia. «Ho has de posar de la manera que et diré». Va redactar el que li va semblar. M’entorno al diari i dic que Sala ho volia picat tal com raja. Vaig sortir emprenyat, però com que necessitava les peles, m’ho vaig empassar.
En la meva primera crònica, Celdoni Sala va canviar el que li va semblar; ho havia de posar com ell digués.
Ràdios
—Com vas viure l’etapa de Ràdio Catalunya-Cadena 13?
—Hi vaig ser de l’inici al tancament. Van fundar Televisió de Catalunya S.A, amb oficines al Tibidabo i van començar per la ràdio Cadena 13, amb emissores repartides per tot Catalunya. A la segona crònica vaig connectar amb la locutora de Lleida, Mari Pau Huguet. El director, Joan Zanni, doblador i actor de teatre, em va fitxar de director i guionista del magazine
El matí des de l’àtic. L’objectiu era fer la competència i ensorrar el que feien a Ràdio Manresa: vam posar unitats mòbils al carrer i un gran equip al darrere. Allà vaig conèixer gent extraordinària com l’Anna Cler. Vaig aprendre a locutar i fer informatius. Quan els convergents no volien la joguina van retallar. A Manresa vam tenir la sort que Josep Singla de Navarcles hi va posar moltes peles, fins que gairebé es va arruïnar. Amb Francesc Hurtado com a segon director, vaig fer el guió de la idea de Joan Cirera, d’una ràdionovel·la de tretze capítols d’una hora de durada cadascun. Era un serial radiofònic policial amb Manresa com a escenari i que ho va petar d’audiència,
La història que Carles Quadreny ens va explicar. La protagonitzaven Joan Cirera, Francesc Hurtado i Pere Bonet.
—Com recordes l’etapa de Ràdio Manresa?
—Em va venir a buscar Amador Díaz per fer-hi de redactor. Vaig treballar amb Maribel Sánchez, una professional de referència; Joana Tubau, amb qui he coincidit a Ampans, i en Francesc Serrat, el cap d’Informatius. La nòmina la pagava la ràdio, però en realitat l’Amador em volia per al seu negoci intern, que era la publicitat. El 50% del dia treballava segrestat: li feia les falques, les campanyes publicitàries i visitàvem els clients. Em feia servir per al seu departament, on tenia Maribel Guanyabens com a persona de confiança. Quan es va canviar el cotxe (un Volkswagen Santana) gairebé me’l va regalar. Es va quedar un Audi 100, que li van dur davant la porta de Ràdio Manresa, quan la casa Morros va firmar la campanya publicitària. Plego el 1992, quan una junta de salvació, amb Antoni Garriga al capdavant, posa de gerent Manel Villaplana. Poc abans havien expulsat l’Amador en descobrir-se els seus tripijocs i les comissions que es quedava. Van explicar-me que acabava el contracte, havien de fer retallades i, amb el de Maribel Sánchez, érem els acomiadaments més barats.
—Com vas entrar al nou projecte de Flaix FM?
—Després del sotrac de Ràdio Manresa, m’assabento que Felip González, director de Ràdio Ciutat, ho deixava. Quan es va fer la reconversió, Joan Oliveras, Ignasi Ribas, Lluís Piqué i Pere Alier em van explicar que tenien la intenció d’aliar-se amb Miquel Calzada i Carles Cuní en el projecte de Flaix FM-Catalunya central. Treballo uns mesos amb Felip González concretant el traspàs, mentre es construïen els estudis de Flaix FM, a l’edifici Catalònia. Fem tractes amb Calzada i Cuní, que em nomenen director de la nova emissora de Manresa. Durant quatre anys i mig, vaig fer les tertúlies de tres a quatre de la tarda, de les quals estic orgullós, perquè hi teníem els millors professionals de tots els sectors de la ciutat. Vam intentar fer una ràdio de proximitat, amb poca programació, perquè la cadena era musical. Tot i així, vam aconseguir tibar unes franges horàries de programació pròpia amb informatius més llargs dels habituals. A la redacció hi havia Montse Ayala i Anna Vilajosana, amb Joan Carles Castaño de tècnic. Alguns accionistes es van posar nerviosos perquè el pastís publicitari es reduïa i amb els nous aparells musicals portats d’EUA la feina dels professionals es complicava. Vaig pactar i me’n vaig anar del projecte.
IGC
—Quina va ser la teva tasca com a director de continguts d’IGC?
—Quan l’Albert Macià, que va ser un crac i un referent en el món de la comunicació, va tenir seriosos problemes de salut —treballava associat amb els dissenyadors Martí Morros, a qui ja coneixia, i el barceloní Alfonso Oliveros— els va caure un encàrrec gros de Jaume Torras, que dirigia la Fundació Caixa Manresa, amb qui treballaven sovint: muntar una gran exposició sobre l’expedició manresana a l’Everest. Em van fitxar com a guionista de textos i director de comunicació. L’exposició a la Plana de l’Om i el cicle de xerrades va ser un èxit. Quan l’Albert empitjorava, el Martí s’encarregava de portar el timó fins que es van enfadar amb l’Alfonso, que va reclamar la seva part empresarial i va retornar a Barcelona. Entra l’informàtic Ramon Barrull i deixem el local de Viladordis –l’Albert Macià s’havia traslladat a un pis adaptat de Santpedor– per anar a l’edifici de Catalana Occident. Veia algunes desavinences que no m’agradaven i quan l’empresa va abandonar la part més creativa i literària ho vaig deixar estar.
—Com valores la teva participació a TVE?
—Positivament. Content i ben pagat. Em va trucar l’Anna Cler per fer el guió d’un programa d’estiu al centre informatiu de Sant Cugat. Entro amb contracte d’obra i serveis. Començo fent de guionista al magazine de tarda
La gamba, per al circuït català. Conec els realitzadors Roger Justafré, Sergi Schaaff i al comunicador Pedro Ruiz. Em vaig adonar del malbaratament de TVE a Sant Cugat, amb grans instal·lacions inutilitzades i desaprofitades. El funcionariat de tota la vida cobrava molt i feia poca feina. Quan el personal d’informatius es revolta per la manipulació informativa del govern Aznar, es fa un manifest contra la censura política, que signo, per donar-hi suport. Va ser la causa de la no renovació del contracte.
—Com vas entrar en el tema de les saunes a Freixanet-Saunasport SL?
—Després del sotrac de TVE, agafo un any i mig d’atur i viatjo per Europa. El gerent Jaume Freixanet em demana portar temes de comunicació i xarxes socials, que accepto. Treballo a Manresa, fins que em proposen fer feines a la delegació a Cuba, quan construïen zones wellness per a grans cadenes hoteleres. Hi faig llargues estades per supervisar l’equip de construcció i de vendes a l’Havana i alhora proposar iniciatives de màrqueting i comunicació. Torno a l’empresa per liquidar els actius de Cuba, quan la delegació es trasllada a Mèxic.
—Entremig et contracta el grup Planeta per dirigir la gran superfície d’Utòpics a Manresa?
—Sí. Fernando Lara, president del grup, apostava per ampliar la línia comercial. Fa una gran inversió i crea Utòpics, que a Manresa es queda l’espai que ocupaven les oficines i l’antiga Biblioteca de la Caixa de Pensions. El director de la nova línia d’inversió és Josep Crehueras, actual president del grup, que explica el projecte a l’alcalde Valls, que els dona el meu nom com a candidat a la direcció. Em van oferir portar la gran superfície comercial dedicada a la venda de productes culturals: cinema, llibres, videojocs, imatge i electrònica portàtil. Quan Lara perd la vida en accident de cotxe, el germà decideix apostar pels mitjans de comunicació digitals i tanca el projecte comercial.
Gestió cultural
—Com recordes l’etapa coordinant el Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa?
—Hi vaig ser durant els tretze anys que va durar, m’hi va fer entrar l’amic Manuel Quinto. Feia les notes de premsa, gestionava els convidats i coordinava els departaments. Hi havia Joan Soler, Carles Ortega
KOP i Manuel Quinto, que en van ser directors, Jordi Bordas i Jordi Padró per a la programació, Àngel Torrent a l’administració i Xavier Cots per a publicitat i màrqueting. Quan Bordas i Torrent van deixar-ho, s’hi va incorporar Maria Casals, per fer-se càrrec de la gestió administrativa. El Festival va ser una aposta personal de Jordi Valls, amb qui vaig tenir una relació propera. Vam aconseguir ser un dels vuit festivals importants a l’Estat, amb el suport del Ministeri de Cultura. El certamen rebia el suport, en un 60%, de les institucions. El 2012 vam perdre dos patrocinadors importants de cop, el grup Catalana Occident i Caixa Penedès. Va sorgir un debat intens dins l’organització entre els partidaris de continuar amb menys recursos i els que no volien rebaixar la qualitat. Es va acabar, perquè el teixit empresarial ciutadà, al qual es va demanar ajuda per mantenir-lo, s’hi va negar sense ni tan sols estudiar-ne l’impacte mediàtic. Des de fa quatre anys col·laboro amb el Clam.
—Molt concreta, faig els guions i presento els actes de graduació, des de fa catorze anys. També he col·laborat en l’organització de seminaris, debats i taules rodones. Vaig fer amistat amb Valentí Martínez, —un dels principals actors de l’èxit universitari a Manresa—, a l’Institut Català de la Salut, durant l’etapa de gerent a la Creu Roja. Martínez va començar la FUB amb Pere Fons i vam continuar col·laborant.
—Quina valoració fas de la teva presidència a l’Agrupació Cultural del Bages?
—Hi vaig deixar hores i il·lusions, perquè em vaig estimar molt l’entitat. Vaig entrar-hi durant la presidència de Josep Heras, que havia estat president del Consell d’Administració de Ràdio Catalunya-Cadena13, per formar part de la junta com a vicepresident, fins que ell va plegar i em va tocar ser president. Hi havia l’Esbart Manresà, amb Vicenç Orriols i Toni Navarro, en una època de grans projectes com l’estrena de
La nit de Sant Joan. Vam modernitzar seccions històriques com Foment de la Sardana i en vam crear de noves com el Grup Cultural, que gestionava la Trobada de Cantaires d’Havaneres, la programació teatral del Teló i la Cavalcada de Reis. Encara m’hi sento vinculat.
—Bodega Teatre va néixer per salvar les Innocentades?
—Sí, quan va morir Agustí Soler Mas, el 2002, semblava que s’apagaven les Innocentades. Acabava de sortir de l’Agrupació, el president Josep Soria va dir-me que no es podien perdre. Coincidia que acabàvem de fer
El Retaule de la Llum i teníem l’equip format: Teti Canal (directora teatral), Joan Maria Segura (coreografies), Xavier Mestres (director musical i compositor), Àngels Freixanet (escenografia), Pere Montoro (responsable tècnic), Pep Torras (producció) i jo, guionista. Vam crear La Bodega Teatre amb l’objectiu de fer quatre Innocentades més fins a arribar a la 50 i més professionalitzades. A partir d’aquí es va convocar el premi Innocentada de Manresa. En vaig fer dues més:
L’alcalde i la cupletista, el 2014, i
1808, crònica del paper socarrimat, el 2016; dirigides per l’amic Pere Font.
Gestió sanitària i assistencial
—Quin va ser el teu paper com a gerent de Creu Roja?
—Quan Florenci Serra n’era president va proposar gestionar la professionalització del transport sanitari. Vam crear un pla de formació, es va renovar el parc mòbil, vam assegurar la plantilla d’uns 40 treballadors, i vam informatitzar la coordinació amb el Servei Català de la Salut. Vaig fer la planificació logística, la millora d’atenció a l’usuari i l’ampliació de recursos humans de l’àrea de Transport Sanitari a la Catalunya central. Quan Salvador Alemany presidia Creu Roja Barcelona, a Manresa vam organitzar un Congrés Català de Transport Sanitari.
—Com entres a Ampans i quina feina hi fas?
—Hi havia col·laborat com a periodista i l’amiga Anna Devant m’anima a intentar-ho. Arribat de Cuba, el director Toni Espinal i Janeta Camps, responsable del servei de llars i residències, em van donar la oportunitat de començar col·laborant en el departament de Comunicació, fent la revista. Em vaig formar a la residència Urpina en l’atenció directa. M’involucro en projectes teatrals com a eina d’aprenentatge per a persones amb diversitat funcional i cuidant persones m’adono que m’he cuidat poc. La feina és intensa, però compensa emocionalment i professionalment. Ho necessitava. Hi he fet amistats, m’agrada i assoleixo una calma personal. M’adono que fer la feina d’atenció directa m’omple, puc tenir un calendari de treball amb horaris que impliquen temps lliure. Així que puc asserenar-me, tenir satisfaccions personals i disponibilitat per seguir col·laborant a la FUB, escriure teatre i fer de columnista a
Regió7. Fa quatre anys vaig entrar al Comitè d’Empresa. Per problemes de salut de la presidenta, des de fa dos anys i mig, visc l’experiència de ser-ne el president.
Mentre treballo cuidant persones a Ampans m’adono que m’he cuidat molt poc.
El perfil
Joan Maria Barbé Quijada neix a Manresa el 16 de setembre de 1962. El pare, Joan, d’Alguaire (Lleida), era tintorer. La mare Àngels, de Pola de Lena (Astúries) treballava a Pielsa fins que va tenir problemes de salut. Dels quatre als dotze anys viu amb la tieta Enriqueta, a cal Milord, a la baixada del Carme: «Viatjàvem sovint, cada setmana anàvem a teatre i a les sessions de cinema de la Sala Loiola». Té un germà, l’Òscar. Comença els estudis a l’Acadèmia Bisel del carrer Sobrerroca, que dirigia Alfons Biosca. Els últims cursos d’EGB els va fer a l’escola Sant Ignasi. Retorna a casa dels pares i fa BUP i COU al Peguera. Als tretze, entra al MIJAC de Crist Rei, on farà de monitor. Estudia enginyeria tècnica química a la UPC per imperatiu familiar. Participa en les primeres Aules de teatre organitzades per l’Ajuntament i estudia Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Terrassa. El 1980 escriu
L’acusat número onze, que estrena als Carlins amb el grup Primer Acte, dirigit per Joaquim Manzano. El 1981 participa en la 25a Innocentada de Manresa, on coneix Pilar Arnau, Joan Cirera, Pere Vicens, Paquita Blanch i l’Esbart Manresà de la millor època. Durant dos anys n’és president i després en serà tres de l’Agrupació Cultural del Bages. Agustí Soler Mas li proposa ajudar-lo a escriure la 26a Innocentada. El 1982 és coautor de
Fromm, Fromm, Ximm, Pomm! Dels 16 als 19, entrena al Judo Manresa, amb Maurici Casasayas. Joan Lladó li ofereix les ressenyes de cinema per
La Gazeta de Manresa (1981-82), on coneix Joan Antoni Lozano (Xano), Dalmau i Serrat. Fa el servei militar a Canàries i, aconsellat per Celdoni Sala, demana destí a Gran Canària, amb una carta de recomanació per a Sáenz de Ynestrillas del govern militar. Fa d’ordenança i redactor de la revista
Hespérides, del comandament militar: “Em feia redactar els articles, que després signava ell. Era un cau de fatxes, on una placa recordava que Franco el 17 de juliol del 1936 va iniciar l’Alzamiento Nacional”. Col·labora fent ressenyes de cinema i teatre a l’
Eco de Canarias.
De retorn, discuteixen amb el pare i se’n va de casa. Viu en un àtic del carrer Arbonès i treballa a Ràdio Catalunya-Cadena 13 (1984-86) –dirigida per Joan Zanni– com a realitzador de programes i guionista. En tancar l’emissora de l’edifici de Catalana-Occident, n’obren un de més petit a la carretera de Vic, com a Cadena13 Manresa. La temporada 1988-89 hi fa de cap d’informatius, sota la direcció de Joan Anton Solano. És secretari del Cercle Artístic de Manresa durant la presidència d’Eugènia Vilaró. Amador Díaz el fitxa per als informatius i coordinador de programes amb la Cadena Ser de 1990 a 1992. Paral·lelament, introduït per l’amiga Fina Sitges, comença a treballar per la SGAE, de la qual és soci de dret com a autor teatral. Hi fa de guionista dels premis de jazz i sardanes des del 1996 al 2005. A la dècada dels 90 és secretari de l’entitat organitzadora de la Festa Major, Manresana de Mogudes (Ma’m). Del 1992 al 1996 és director de Flaix F.M Catalunya central. Durant sis anys és redactor i col·laborador de la revista
El Pou de la gallina. «Considero que és una revista d’opinió lliure i rigorosa informativament. M’hi vaig trobar molt bé, sobretot a les reunions de redacció on es parlava amb llibertat de tots els temes». El 1996, Florenci Serra li proposa ser gerent de Creu Roja Manresa, per professionalitzar el transport sanitari. El 1998, és secretari de la Comissió Científica del Primer Congrés Nacional de Transport Sanitari. Del 1999 al 2001 és director de comunicació i continguts d’Imatge Gràfica i Comunicació (IGC). El 2001, per iniciativa de Lluís Piqué, president de l’Orfeó Manresà, que celebrava el centenari, és autor de la dramatúrgia i la lletra de les cançons del musical
El Retaule de la Llum. Del 2001 al 2004 és guionista i presentador de TVE al centre de Sant Cugat del Vallès. Des del 2007 és columnista d’opinió al diari
Regió7, on ja el 1985 hi havia fet crítiques teatrals. Del 2000 al 2012 és coordinador del Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa. La temporada 2003-2004, és delegat a Cuba de la firma Freixanet-Saunasport SL, i del 2010 al 2013 hi tornarà a treballar en màrqueting i comunicació. Del 2004 al 2006 dirigeix Utòpics a Manresa, del grup Planeta. Des del 2010 col·labora fent presentacions a la FUB, com els actes de graduació. Els darrers cinc anys ha fet el guió de l’espectacle inclusiu nadalenc
Emociona’t, creat per Rosa Maria Ortega. Des del 2015 treballa d’educador de persones amb discapacitat intel·lectual a les llars de la Fundació Ampans.
