Vanessa Barberà (Països Baixos)

Hi ha un país que és el que t’ha acollit, on has fet noves amistats i hi tens una nova família (política) però la terreta tiba. Al principi jo recordo que no hi volia conèixer gent catalana perquè em volia integrar al país i fer-hi una vida nova pensant que, per poder-ho fer bé, ho havia de fer així. Però... t’adones que trobes a faltar parlar el teu idioma, el caràcter de casa i celebrar les teves tradicions, entre moltes altres coses. Soc de Manresa però fa gairebé quinze anys que visc als Països Baixos. Quan hi vaig arribar per primer cop ara, fa vint anys, només hi anava per sis mesos… però el país i les persones –especialment una– van trastocar tots aquells plans que havia fet a priori. Tot i així, vaig tornar –les companyies aèries van fer l’agost amb mi durant uns anys– i vaig decidir muntar una galeria d’art seguint l’estil de la que coneixia, perquè hi havia treballat a Holanda; una galeria, Arrend’art, on es llogaven i venien les obres d’artistes joves d’arreu, situada al carrer Sobrerroca i que, per desgràcia, només va durar un any. Al final, després de treballar en diferents llocs de caràcter cultural i històric de Manresa i rodalies, i haver fet el màster en Gestió del patrimoni cultural, vaig decidir fer un pas i marxar a aquell país que ja m’havia acollit abans. Allà, vaig fer les pràctiques del màster però, tot i que eren pagades, no donaven per poder viure’n, així que vaig decidir buscar feina en un vessant que fins llavors havia fet i que m’encantava, serveis educatius al Stedelijk Museum Alkmaar i al Museum Kranenburgh, i visites guiades. Actualment combino totes dues coses.
 
Quan es viu fora no són tot flors i violes, però et vas fent el teu lloc i vas trobant-te a tu mateixa en un altre ecosistema social que de vegades pot ser molt diferent, però d’altres vegades, quan ja hi ets posada, veus que tampoc no disten tant l’un de l’altre; sobretot en el meu cas. Els neerlandesos i els catalans tenim moltes coses en comú. Com els catalans, són comerciants de mena, tant històricament com encara ara, i això es nota en la seva manera de ser de tots dos pobles. Som tolerants, però no necessàriament oberts; ens ho mirem –i s’ho miren– tot des de la distància. Ells en diuen “De kat uit de boom kijken” –que literalment vol dir “el gat mira des de l’arbre”–, que seria com primer observar i després actuar, segons les circumstàncies. Una altra característica relacionada amb el caràcter comerciant és que tothom sap que els catalans tenim fama de garrepes a la resta de l’Estat espanyol. Els neerlandesos, però, la tenen a nivell mundial, fins al punt que en anglès hi ha una frase feta per quan hi ha un grup que, per exemple, han anat a fer el got i tothom vol pagar per separat; en diuen “Going Dutch” o el que seria en català: fer l’holandès, que no vol dir res més que el fet que cadascú es pagui el seu. Aquestes dues frases descriuen molt bé part del caràcter neerlandès i potser també és la raó per la qual m’hi trobo tant bé entre ells. Si teniu ganes de saber més coses d’aquest país i de la seva gent, ja sabeu on trobar-me!