Joan Maria Serra Sala

—Quan vas prendre consciència de la necessitat de defensar la llengua catalana?
—Vaig començar a escriure en català als quinze anys per fer un diari personal. Em va despertar molt la consciència, a sisè de batxillerat, l’organització del festival de Sant Tomàs al Peguera, quan la comissió que va anar a l’ajuntament per demanar el permís administratiu per celebrar-lo al Kursaal, va topar amb el censor Joan Palat, que els va dir que en castellà el donava demà, però en català com a mínim eren quinze dies i només faltava una setmana. Vaig tenir consciència de llengua oprimida. Als divuit, em vaig apuntar al curs de català per correspondència d’Òmnium Cultural, per treure’m el títol de professor de català. En acabar Magisteri, volia treballar en una escola catalana. El 1979 vaig formar part del grup de Mestres Públics per l’Escola Catalana del Bages i vam empènyer la catalanització de vuit escoles a partir del curs 1979-80. Vaig estar a l’Aplec de Mestres del Bages entre 1981 i 1989, amb la renovació pedagògica i l’organització d’escoles d’estiu. Estàvem il·lusionats per l’autonomia, amb un ensenyament per l’escola pública, laica i catalana de llengua i continguts, dèria que he mantingut tota la vida.

Baixa l’ús del català

—Com està l’ús parlat del català en el conjunt de territoris dels Països Catalans?
—El carro va pel pedregar. Hem estat badant els darrers quinze anys en el tema de la llengua. Mentre la Generalitat anava fent propaganda, la llengua catalana es parlava menys i si es deixa de parlar malament rai. Fa dos anys vaig voler saber com anem de malament. Amb el llibre he vist que anem malament, però hi ha llocs que han anat millor del que em pensava, com el País Valencià o Andorra, que ara s’ha desvetllat. A la Catalunya Nord estan recuperant l’orgull de ser catalans, però en l’àmbit de la llengua parlada els costa molt. L’ús social del català parlat no es pot perdre, ja que després és molt difícil recuperar-lo. És un tema al qual no s’ha donat la importància que mereix, llevat dels estudis de Carme Junyent, que des de fa trenta anys ja posava un toc d’atenció. És el meu fons d’inspiració i aquestes alertes demostren que tenia raó. Amb aquest llibre vull col·laborar al desvetllament de la consciència per a la recuperació de l’ús de la nostra llengua.
 
—Quin efecte tenen les noves migracions?
—Enorme. Perquè contínuament se’ns afegeix gent que no sap català. Estem tant minoritzats que hi ha empreses on ja no es parla català. La immigració serveix per completar la tasca repressiva de l’Estat espanyol en la imposició del castellà. Sense Estat, no tenim mitjans polítics ni econòmics per fer-hi front. La Generalitat no ha estat capaç ni de fer complir les seves lleis. En tota la meva vida professional no he vist mai cap inspector obligant un professor que feia la classe en castellà a fer-la en català. El més sagnant és que hi hagi gent dins dels serveis d’urgència que no ens vulguin atendre si parlem català. Tot i així, crec rotundament que no hi ha risc de desaparició de la nostra llengua al segle XXII, el problema és saber en quines condicions hi arribarem demogràficament, espero que sigui la llengua de referència.

—Com valores el paper dels líders independentistes l’octubre del 2017?
—És un fet que en el moment decisiu van fer figa. Reconec que van cometre errors d’inexperiència i d’ineptitud, però em nego a bescantar i vilipendiar la gent que va estar davant del procés del 2017, siguin d’ERC o de Junts. Formen part de la nostra història i cal valorar tothom que es va moure, perquè va ser un moment fantàstic, que difícilment es repetirà en molts anys. Arran d’aquell fracàs polític ha vingut la crisi. Ara bé, la independència només l’assumirem amb un grup ampli de persones. Em nego a barallar-me amb qualsevol independentista, tot i que tinguem diferències.

—Com eren els estudis de Magisteri a les Dominiques?
—Els dos primers cursos els vaig fer lliure a l’Acadèmia Central, amb Toni Massegú. El tercer curs de Magisteri de l’any 1968, l’havia de fer forçosament oficial, amb pràctiques al matí i teoria a la tarda. Amb Josep Antoni Serra ens vam inscriure a les Dominiques, que ens van admetre en una escola femenina, gràcies a la germana Remei. Vam ser els dos primers xicots que vam entrar-hi.

—On vas fer les pràctiques?
—Al col·legi Oms i de Prat, que feia poc que s’havia inaugurat. Compartia una part de professorat públic estatal i un altre de contractat per la Caixa d’Estalvis de Manresa. Així que hi havia els dons i les donyes castellans i els catalans. Ajudàvem el mestre i si estava de baixa el substituíem. Alguns eren bons, com el menorquí Josep Serra, però  també vaig aprendre el que no s’havia de fer. M’adonava que en alguns professors el que més funcionava encara era el clatellot. I un d’ells, a més, era sàdic.

Escola Flama

—Com vas anar a la Flama?
—Quan vaig acabar Magisteri, era professor de català i n’havia començat a fer cursos al setembre per encàrrec de Josep Camprubí, amb unes fitxes didàctiques elaborades per ell i la seva dona, Montserrat Subirana, que era mecanògrafa. L’any 1969 vaig fer el primer curs de català com a professor. Com que tenia clar que volia fer les classes en català vaig demanar feina a la Flama i em van acceptar. No érem gaires les persones que podíem fer les classes amb una garantia ortogràfica. A més treballàvem amb projectes i centres d’interès, donant importància a l’educació plàstica, amb aplicació de les tècniques Freinet, com el text lliure, l’assemblea de classe, la gestió col·lectiva de les activitats i la responsabilitat dels nois i els temps lliures.
 
—Quina interpretació fas de la crisi que va patir l’escola?
—L’anada a l’antiga Acadèmia Catalunya va significar una ampliació del centre. Havia funcionat d’una manera molt familiar al carrer Saclosa, només amb la bona voluntat de tothom. Ara es covava una confrontació entre l’equip de professors i el grup de pares, en uns moments de molt esquerranisme. Alguns mestres tenien el sentiment que hi havia pares burgesos capitalistes. També hi va haver una crisi entre l’equip de mestres, uns vèiem que no es podia funcionar amb bona voluntat i d’altres es van decantar per una banda molt anarquista. L’enfrontament es va fer evident el curs 1975-76, quan n’era coordinador. Em vaig traslladar a estudiar a Barcelona. Dos anys després va esclatar el conflicte, d’enfrontaments personals i polítics,  entre el sector més esquerrà de mestres i el més dretà dels pares.

—Quina va ser la teva tasca dins del Centre de Recursos Pedagògics?
—Vaig entrar-hi el març de 1986 com a especialista de ciències socials. Promovia activitats dins d’aquesta àrea i feia la formació del professorat, en col·laboració amb l’ICE de la UAB. Em vaig repartir la feina amb la coordinadora M. Josep Curero, que va obrir el centre de recursos, portava la part administrativa, creació de recursos de lectura i escriptura, recollida de textos i llibres en català, i la gestió general i els audiovisuals com el vídeo, que era una novetat. Em vaig reciclar.

Coordinador pedagògic

—Quina valoració fas de l’etapa de coordinador pedagògic a l’IES Moianès?
—Molt bona. Vaig ser-ho amb tres directores diferents. Coordinava sortides, tutories, reunions del professorat amb els ordres del dia i promovia activitats extraescolars per a l’alumnat. Fèiem sortides a les coves del Toll i més generals a Barcelona, on visitàvem museus, exposicions o anàvem al cinema. També estudiàvem la geografia urbana de ciutats com Olot, Girona, el barri de Sant Roc a Badalona... Anàvem de colònies a Cantàbria o Navarra, on estudiàvem el medi, amb treballs per equips.

—Com definiries la tasca de formador del professorat de Secundària a l’ICE?
—La reforma educativa de l’ESO es va implantar al Bages el 1994, tot i que ja s’havia experimentat al Peguera, amb Joan Badia de director, quan jo feia les pràctiques de professor de Secundària. Aquesta etapa dels dotze als setze anys m’agradava perquè s’adaptava a les meves característiques personals com a ensenyant. Fetes les oposicions, vaig anar-hi amb la il·lusió d’implantar l’ESO, perquè creia en la renovació del sistema educatiu i en la planificació del currículum que va fer l’equip del Cristòfol Trepat, per encàrrec de la Generalitat. Vaig formar part d’un grup d’estudi de l’ICE i vam aprofundir en les maneres de treballar a classe segons les noves directrius. Al cap d’un any vam començar a fer cursets a professors de Secundària als mateixos instituts, per donar-los eines i aprendre a avaluar amb conceptes, procediments i actituds. Va costar d’entendre. Vaig fer classes amb el professorat a centres educatius de Berga, Rubí, Castellbisbal, els jesuïtes de Bellvitge i d’altres llocs. Alguns s’ho van agafar amb ganes i d’altres hi anaven forçats, sobretot els que ho van viure com una pèrdua de categoria professional. Però de les expectatives de la Generalitat del que seria l’ESO a finals dels vuitanta a la realitat que es va concretar els noranta, cada vegada hi havia més distància.
 
—Què em pots dir del diccionari escolar?
—Vaig formar part de l’equip que dirigia Lluís López del Castillo –amb qui havia treballat tres anys a l’escola Barrufet–, amb Josep M. Cormand de Rosa Sensat i com a il·lustradora, Fina Rifà. També hi havia especialistes per àrees, per subministrar vocabulari i fer-ne definicions. Vaig entrar-hi com a especialista de ciències socials i naturals. Editat per Onda, que dintre del camp pedagògic tenia molt reconeixement, el diccionari escolar aportava la gràcia dels dibuixos de Rifà i les definicions amb un llenguatge correcte adaptat als nanos de cinquè i sisè de Primària.

—Què va passar amb el Ministeri d’Educació i el currículum de Geografia?
—Que va estar vigent deu anys i era un currículum diferent de l’espanyol. El vaig fer amb Jaume Busquets i era més geogràfic i actual que no pas l’espanyol, que depenia massa dels models historicistes en geografia humana. Va durar fins que el Ministeri va dir prou al departament d’Educació.

—Quina particularitat tenen els quatre llibres de text sobre geografia, de segon de batxillerat?
—Que en vam publicar quatre de diferents segons les variacions que s’han produït en els currículums de batxillerat. L’actual el vam fer el 2023 i és l’únic del mercat que està adaptat al batxillerat per competències.

Projecte pedagògic

—Quin premi va tenir el projecte pedagògic Ciutat, territori i paisatge?
—Aquest projecte pedagògic, editat per la Generalitat i l’Observatori del Paisatge, i ideat per Jaume Busquets, el vaig fer amb Roser Batllori, sobre l’estudi didàctic dels paisatges de Catalunya. El departament d’Educació el va repartir a tots els instituts. L’any 2011 va obtenir el premi de projectes pedagògics del Consell d’Europa.

—Quines publicacions vas fer per a Memòria i Història de Manresa?
—Vaig fer-los els textos de cinc webs, a partir de les propostes de Quim Aloy: El 2012, Els mestres de la República a Manresa, el 2016, Arxiu fotogràfic de la Casa Jorba, el 2017, La llista de dependents de la històrica Casa Jorba de Manresa, el 2018, El llibre de signatures de la Casa Jorba, i el 2022, El llibre de signatures del Centre Excursionista de la Comarca de Bages.

—Quines són les temàtiques dels teus llibres sobre turisme cultural per Barcelona?
— Va ser un encàrrec. Es tracta de cinc llibres d’una sèrie completa de vuit, que van ser editats per Cossetània i l’Ajuntament. Són La Barcelona britànica i irlandesa, La Barcelona germànica, La Barcelona llatinoamericana, La Barcelona nord-africana i La Barcelona escandinava, bàltica i russa. Tenien un fons històric i anaven adreçats a un turisme cultural, que és el que ens agradaria per Barcelona i que no és el majoritari.
 
—Què hem d’entendre per episodis meteorològics singulars?
—Entenc per singulars els episodis que surten de la normalitat relacionats amb la història i centrats a Manresa als segles XIX i XX, i tangencialment, a la Catalunya central, amb la intenció de veure com afectava la gent. Una secada fa 200 anys era una tragèdia ciutadana perquè el poble vivia del regadiu de la Séquia. Quan hi havia una gran nevada i es glaçaven els canals de les fàbriques era també una tragèdia per als treballadors, que anaven voluntàriament a trencar el gel amb malls, perquè si no treballaven no cobraven. M’interessa el vessant social del clima. A més de la gran nevada del 1962, possiblement n’hi va haver una altra de semblant el 1882, i posaria també la mà al foc que el 1830 n’hi va haver un altra, però em falten dades.

Industrialització al Bages

—Com veus la industrialització al Bages?
—Aquest tema el vam tocar amb Josep Antoni Serra, des d’un punt de vista didàctic, en fer el dossier de Rosa Sensat Bages, Berguedà i Solsonès, on remarcàvem l’activitat metal·lúrgica del Bages, la minera del Berguedà i l’agrícola del Solsonès. Tot ha canviat: l’activitat agrícola continua al Solsonès, però amb explotacions molt més grans; la mineria s’ha acabat –llevat de la potassa al Bages– i el Berguedà s’ha convertit en una comarca de serveis i pensionistes. El sector metal·lúrgic de petita i mitjana empresa continua sent important a Manresa, amb algunes de molt innovadores, com materials d’optometria. És clar que s’ha hagut de reconvertir i especialitzar.

—Quina valoració fas de les colònies industrials, des del punt de vista històric?
—És un sistema d’industrialització bastant excepcional a Europa –només n’hi ha a Escòcia, un sector de Flandes i Alsàcia– que convé mantenir viu en el record històric i de senyalització del territori. El que s’ha fet a la Colònia Vidal és magnífic, tant per a l’ús didàctic com per l’endreça d’una informació exemplar. Hem de ser conscients que Catalunya va fer una de les primeres revolucions industrials d’Europa. Tenim els Panyos, que és l’única fàbrica d’Europa amb 200 anys d’antiguitat dempeus, maltractada a Manresa, quan és un dels edificis més rellevants. Hi ha feines a retratar-la, perquè es va permetre construir uns pisos que tapen la fàbrica.