Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de desembre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És temps de torrons —i de
polvorons i de
panetonnes!— i sembla que el país s’ha d’acabar el 25 de desembre menystenint el pobre sant Esteve, l’encarregat de fer baixar avall les restes de la fartanera. Però enmig del marasme, el cert és que aquests dies les formes heretades de la tradició recuperen presència i, encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sigui en l’àmbit familiar o en propostes col·lectives. N’hem coneguts de minimalistes i d’altres de monumentals. De vius o en miniatura. Fins i tot sense nen Jesús o —directament— sense establia, en un discurs d’esperit inclusiu tan voluntariós com discutible.
Queden pessebristes, doncs, que encara avui substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. O que, desafiant l’esforç i la temperatura, s’embranquen en pessebres vivents d’escala 1:1. Sigui com sigui, la combinació de les formes orientals de la soferta Judea amb una representació d’oficis i vestits tradicionals catalans és un exercici de sincretisme paisatgístic que exorcitza el pas del temps. Potser perquè aquests pessebres —a casa o al capdamunt del Collbaix— tenen el substrat de la nostra infantesa i un desig atàvic de preservar l’ordre i l’equilibri, en un món cada vegada més bèstia i desendreçat. I això darrer no cal esperar que acabi novembre per saber-ho: dura tot l’any.
