Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de novembre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquesta zona de l’exterior de la muralla del Carme es va urbanitzar a partir de 1860, tot i que aquest sector no es va edificar fins ben entrat el segle XX. L’edifici està fet en un estil entre noucentista i neoclàssic acadèmic i es desconeix el nom de l’arquitecte perquè el permís d’obra no es troba a l’arxiu municipal. És una casa plurifamiliar entre mitgeres amb la façana girada respecte de l'eix de la parcel·la i consta de planta baixa i quatre pisos, tres que formen la façana i un que dona al terrat. La façana es divideix en dues franges verticals diferenciades: a la dreta n’hi ha una d’estreta que n’ocupa una quarta part i correspon a la porta d'accés als habitatges a la planta baixa, té una tribuna en les tres plantes superiors i un balcó en la quarta. L'altra franja, que ocupa tres quartes parts de la façana, segueix una composició simètrica clàssica, amb obertures més grans d’ús comercial a la planta baixa i tres portes amb balcons a la resta de pisos. Al primer hi ha un sol balcó corregut que unifica les tres obertures, tancat amb una barana amb balustrada que marca la preeminència de la planta principal, mentre que al segon i al tercer hi ha balcons individuals per a cada finestra amb baranes de ferro amb decoracions geomètriques. Pel que fa a la coronació de la façana, cal destacar els frontons de les finestres de la tercera planta i la balustrada de la barana de la quarta, que queda enretirada respecte del pla de façana.
El catàleg en protegeix la façana principal pels valors artístics, especialment l’acurada composició, que enriqueix el paisatge urbà, a més de ser una mostra
d’estil eclèctic entre el noucentisme i el neoclassicisme. Tota l’illa, delimitada per la muralla, el carrer dels Infants i l’inici de la carretera de Vic, era coneguda com a “camp dels morts” perquè hi havia hagut un cementiri medieval. Era propietat del burgès manresà Miquel Cots i Enrich, promotor de Casa Caritat i membre d’una família propietària d’algunes de les primeres fàbriques de la comarca, com la Cots, que ocupava el solar dels actuals jutjats, o de les fàbriques de Sant Vicenç de Castellet conegudes com a fàbrica Soler. El 1862 va demanar construir-hi tres cases semblants de planta baixa i dos pisos, però el projecte no va prosperar. Durant la dècada de 1870 la seva filla Pilar Cots, tenia el terreny llogat a una empresa de transports i la neta, Dolors de Font i Cots, era la propietària del terreny en el moment d’edificar-hi.
