Núria Rial

—Quan i com vas començar a treballar?  
—Amb el meu pare. Ell feia els vídeos dels casaments i jo cantava quan només tenia quinze anys. Tot i que estava del Virolai fins dalt, vaig començar a agafar experiència i em va anar bé per començar a deixar-me anar. La meva germana Mercè va aprendre a fer una fotografia molt personal que sempre intenta anar més enllà de l’anècdota.  

—Com és que vas decidir estudiar a Suïssa?  
—Vaig anar-hi a treure el nas amb Bernat Vivancos. Francesc Guillén, marit de l’Anna Feu, havia estudiat a Suïssa, em va parlar molt del professor Kurt Widmer. Basilea em va agradar molt de seguida i m’hi vaig trobar a gust. És una ciutat fantàstica, però en format de poblet, per les dimensions i per l’atmosfera que s’hi respira. 

—Quina va ser la teva relació professional amb Bernat Vivancos?  
—Ens vam conèixer quan vaig fer un concert amb un quartet manresà a Barcelona i ell era entre el públic amb el seu pare. De seguida vam establir un duo estable i treballàvem el gènere lied. Vam fer diversos concerts a Catalunya i Balears. Vam enregistrar un primer disc que no està publicat, amb el CAE, del qual vam fer editar uns quants exemplars, no gaires, per fer-nos promoció. Des de llavors que tenim una molt bona amistat i relació musical. La seva música és molt profunda i espiritual. He estat afortunada de poder estrenar-hi obres, darrerament, per exemple, el seu Duo Seraphim, que vam estrenar a Alemanya. 
   

Kurt Widmer  

—Quina valoració fas de la teva formació amb el professor Kurt Widmer? 
—Molt positiva. Em va ajudar molt. El més important és que em va treure molts nusos i tensions que tenia. Era una persona molt completa i erudita. Sabia molt de tot: pintura, literatura i la seva casa era un museu. A classe fèiem una tècnica molt corporal i personal.  

—Quin és el músic que més t’ha aportat professionalment, fins i tot en l’aspecte humà?
—M’ha colpit molt treballar amb Teodor Currentzis, tant per la manera com viu la música, com per la relació amb els músics, ja que fan una  pinya impressionant. Vaig quedar meravellada de l’últim concert que vaig fer amb ell dirigint musicAeterna. Ara, en el barroc, la major part de vegades no hi ha director i cada vegada més s’està perdent aquesta figura. Sovint, m’ha tocat dirigir a mi, sobretot als assajos i durant el concert ho faig sense que es noti. Gesticulo molt, perquè els músics, quan no disposem d’un director, ho agraeixen. 

—Així, et veuries capaç de dirigir?  
—No, no, per ara no pas! Hi tinc un gran respecte. Potser algun dia, havent-me format prèviament, és clar, podria atrevir-m’hi amb música coral o amb un ensemble petit... Veig, però, que cada vegada es fan més bajanades, i que sembla que ara tothom pugui dirigir. Ni tan sols fan un curset accelerat per aprendre l’art del gest.  
 

Premis  

—Vas actuar a Sant Joan de Vilatorrada amb L’Arpeggiata, un grup amb el qual vas treballar durant molts anys. Quina valoració en fas?
—La relació va durar tretze anys i va ser una història molt bonica mentre va durar. Amb ells vaig guanyar alguns premis, amb els discs Teatro d’Amore, el 2009, i també amb Via Crucis, el 2010. Vaig coincidir amb molts altres cantants que també formaven part del grup, com ara Lucilla Galeazzi, Philippe Jaroussky, els Barbara Furtuna o Mísia, que ens ha deixat fa molt poquets dies, a qui recordo amb un carinyo molt especial.  

—Ja que parlem de premis, recordes quin va ser el primer?
—A Suïssa, el 2003. Va ser l’Helvetia Pàtria, una espècie de Joventuts Musicals suïsses, que atorgava la Fundació Cultural Europea. Per ser precisa, he de dir que abans ja havia rebut un premi en un concurs de sarsuela, el Villa de Abarán. Hi vaig anar acompanyada d’en Bernat Vivancos. 

—El 2009 vas tenir un altre premi com a artista jove de l’any?
—Diria que el 2009, l'Echo Klassik Award; i el 2010 el diapasó Orfeo d’Or, pel disc d’àries alemanyes d’òpera de Händel. El 2012 al millor disc-cd d’òpera per  les àries de Georg Philipp Telemann. Entre d’altres, recordo el premi 2020 Opus Klassik, al millor disc vocal, per Muera Cupido, un programa de barroc espanyol amb Accademia del Piacere, dirigits per Fahmi Alqhai, un violagambista de personalitat única. I el 2021, el XIIIè Premi Traetta, atorgat per la Fundació  Traetta, dedicada a fer conèixer la literatura musical –encara molt desconeguda– d’aquest compositor.
 

Dives  

—Quin concepte tens de les dives que trobem en el món de l'òpera?  
—Em considero antidiva, però m’agrada l’aura de les artistes que tenen classe. Penso que ara la paraula s’ha anat associant cada vegada més a la gent entonada, molt creguda i que no toca de peus a terra. 

 Em considero antidiva. Penso que ara la paraula està associada a la gent entonada, molt creguda, que no toca de peus a terra 

—Dels mons de l'òpera i l'oratori, quina és l’obra que t’ha fet més il·lusió representar? 
—L'oratori Jephte de Giacomo Carissimi, amb la Capella de Música de Santa Maria del Mar. Va ser un moment màgic descobrir la sonoritat del barroc, totalment desconegut per a mi fins aleshores.  

—Quins autors han estat el teu principal repertori d’obres operístiques?  
—Els repertoris principals del barroc amb Händel, que és el compositor que més es programa i té un públic molt fidel. Després potser Monteverdi i Cavalli.

—Poden conviure musicalment en un intèrpret els mons de l’òpera i el lied?
—És enriquidor cultivar tots dos gèneres, però no és gens fàcil. Sovint són circuïts musicals paral·lels i no tothom aconsegueix ser present en tots dos. Personalment, m’agrada la música en estat pur. Un concert o recital, on la música és la protagonista absoluta. En l’òpera intervenen molts elements: música, plans, directors d’escena, que sovint acaben discutint-se amb els directors musicals. No porto bé estar gaires dies fora de casa. Per això he evitat les produccions operístiques que impliquen normalment cinc setmanes seguides d’assajos. Soc més feliç si avui puc cantar en un lloc i la setmana vinent en un altre. M’agrada estar en moviment. Em sento més a gust en sales més petitones on el contacte amb el públic és molt més proper i que per les dimensions una mica més reduïdes et permet de cantar la música de manera més delicada. De vegades però, sí que he participat en produccions escèniques d’òpera, però ha estat amb directors com ara Ivan Fischer, que acostuma a fer direcció musical i escènica, i normalment amb períodes d’assajos molt més curts, que em permeten seguir amb l’activitat concertística.  
   

Fracassos i èxits  

—Què va passar amb la cancel·lació del rol de Pamina a La flauta màgica al  Liceu? 
—D’entrada, penso que cal entendre les circumstàncies personals de cadascú. A mi, m’havia canviat una mica la veu i en aquell moment s’acabava de morir la meva mare i estava passant el dol. Era clar que no podia donar el millor de mi, així que vaig preferir que ho fes una altra professional. Em va afectar força i reconec que estava molt fluixa i no aguantava muscularment. Vaig anar al metge, que em va receptar magnesi i altres productes reforçants per poder seguir. Cal acceptar-ho. La vida són alts i baixos. Fracassos i èxits. Si triomfes, no cantis victòria gaire fort, i quan es té una patacada, cal pensar que l’endemà ens tornarem a aixecar. També podem decidir no viure una experiència dura com un fracàs, sinó com una oportunitat per créixer. 

—A punt de fer 50 anys, has de canviar alguna cosa en la teva rutina diària?  
—M’adono que em vaig fent gran i arriba un punt que sento que he de canviar alguns hàbits. Tal i com deia Alfredo Kraus, la veu fa figa per una qüestió  muscular, per aguantar cal estar al cent per cent, així que ara començo a fer esport: vaig a córrer i faig pesos al gimnàs. També començo a cuidar la dieta alimentària, cosa que abans, molt feliçment, no feia.  

—Com a intèrprets, quins són els teus artistes favorits?  
—Depèn del repertori. M’he delectat moltíssim escoltant Victòria dels Àngels, que curiosament va començar els seus passos amb l’ensemble barroc Ars Musicae, fundat per Josep M. Lamaña i Enric Gispert. Tot ho cantava bé, barroc, Puccini... He crescut escoltant-la. També m’agradava molt la soprano Barbara  Bonney, Kiri Te Kanawa o Cecilia Bartoli, totes elles llegendàries i tan diferents entre si. Dalt l’escenari m’inspiro amb els companys amb qui coincideixo: m’agrada molt observar i veure què fa cadascú i com ho fa. Míriam Feuersinger, Juan Sancho, Hana Blaziková, entre moltes altres veus fantàstiques en actiu avui dia, en l’àmbit del barroc. 

—Quin sentit té avui fer un disc?  
—És una pregunta que em faig molt sovint. Segueix sent una promoció i sobretot una manera de donar a conèixer repertoris nous, desconeguts, que no s’han enregistrat abans. Posar el teu granet de sorra a l’hora d’ampliar el repertori musical disponible per al públic. Enregistrar coses que ja estan disponibles, algunes en versions magistrals, gairebé insuperables, quin sentit té?  D’altra banda, els discos surten al mercat, però ningú els compra. No m’interessa la visió comercial sinó l’artística. Tinc diversos enregistraments en llista d’espera, esperant data per ser publicats. Cada vegada es fa més difícil publicar. És un esforç enorme per a l’artista, que sovint es troba en una situació molt precària. Els pocs o molts beneficis van sempre a parar a les discogràfiques i l’artista és l’únic que fa el seu treball per amor a l’art, sovint sense rebre ni un sol cèntim i moltes vegades cedint la totalitat dels drets. Potser per això, cada vegada més, els músics agafen el toro per les banyes i publiquen ells mateixos, sense discogràfica. Abans d’estar amb Sony Music Germany, vaig tenir experiències desagradables amb algunes discogràfiques, contractes de drets d’autor que no s’han acomplert mai o fins i tot algun disc que ha estat publicat a partir d’una gravació de ràdio, en un concert en viu, sense ni tan sols fer cap mena de correcció ni ser informats els intèrprets de la publicació. Per sort, es tracta d’un petit segell austríac sense gaire repercussió.  

—Què opines de la fusió entre el jazz i el flamenc?  
—Totes les fusions, si estan ben fetes, endavant. Originàriament volia fer musicals i jazz en lloc de música clàssica. De música flamenca, per descomptat, no n’he fet mai. M’encanta i em torna boja el flamenc. Puc estar hores i hores escoltant flamenc a casa. Ara bé, no tinc la vocalitat ni ho porto dintre. S’hi ha de néixer, però m’agrada moltíssim.  

—Darrerament fas actuacions que no són específicament de música antiga?  
—De tant en tant. Faig algunes cosetes, com ara fa pocs dies amb la Quarta Simfonia de Gustav Mahler, amb l’Orquestra Simfònica de Münster, que ha anat molt bé;  però són petites incursions. Sens dubte, després retorno al barroc, que és l’estil que porto més endins. Havia fet molta música del Renaixement i polifonia, però els darrers anys he preferit el barroc més tardà, més brillant per la veu, on destaca força més la individualitat de cada solista.  

—Sembla que també fas més lied. Des de quan?  
—És d’ara, des de fa uns quatre anys.  
 

Festival de Sant Fruitós

—L’actuació al 30è festival internacional de Sant Fruitós entrava en aquesta línia innovadora? 
—Sí, és clar que surto de la meva línia de confort, però m’agrada perquè em fa créixer. A més, venir a cantar al Bages és un plaer. Retrobar-me amb Mireia  Pintó i el seu marit, el pianista Vladislav Bronevetzky, ha estat molt bonic.

—Quina valoració fas d’aquest festival musical de Sant Fruitós?  
—Penso que està molt bé. Ja ha arribat a la trentena edició, que es diu aviat, però és una tasca monumental. Cal elogiar la feina de Mireia Pintó perquè té molt mèrit. Fa un gran esforç i tant de bo pugui tirà endavant el festival molts anys més. Té un públic molt fidel i omple un buit, per a la gent que no pot desplaçar-se a les grans ciutats per escoltar música en viu.  

—Què et semblen els recitals de música de cambra?  
—(Riu) Tot és música de cambra. Tant pot ser-ho un duet, com un trio o una simfònica. La música de cambra és, per sobre de tot, escoltar-se i dialogar. Ja es tracti de petits grups com d’orquestres simfòniques. A mi m’agrada abordar totes les músiques amb esperit cambrístic, siguin o no precatalogades com de cambra.  

—Quants concerts fas a l’any?  
—Entre 30 i 40.  

—Quina és la teva ciutat preferida?  
—Sempre m’he sentit molt bé quan he actuat a Budapest. M’hi he sentit cuidada i mimada. Suïssa també és una segona casa per a mi. Hi retorno sempre amb molt de gust. Crec que he d’anar allà on m’estimen i em respecten. El que vull és fer música i que arribi a la gent que m’escolta. Els llocs on he d’actuar ja aniran sortint. M’agrada estar allà on trobo un respecte per la música i per cuidar els detalls: bons instruments, acabats d’afinar, un ambient tranquil i reposat per poder-te concentrar en la música, bones sales per assajar i estudiar...  

—Ara, què tens entre mans?  
—Molts viatges I concerts. Alguns programes es repeteixen i d’altres són nous, sempre estic estudiant repertori. Pel que fa als enregistraments: un disc amb guitarra i veu, música íntima amb composicions en gran part inèdites del compositor brasiler Heitor Villa-Lobos, dos enregistraments amb Nereydas, un altre amb La Ritirata... 

—El màrqueting resulta eficient per a la música o més aviat és contraproduent?  
—Cada dia et demanen més coses extres. Ja no n’hi ha prou amb ser músic intèrpret, ara et demanen ser youtuber, expert en xarxes socials, presentador animador, cameràman i tècnic de so iphone. De seguida et demanen un vídeo, en format selfie. No m’agrada i m’hi mostro reticent. Fer un vídeo ben fet, que faci goig de veure, és una feina molt complicada. Però és el que t’exigeixen cada vegada més arreu. Molts d’aquests vídeos tronats no es veuen ni s’escolten amb una mínima qualitat. L’artista perd tota l’aura i la màgia, si es presenta en aquest format. 

 A més de cantant, t’exigeixen fer audiovisuals amb el mòbil, de manera que l’artista perd l’aura i la màgia 

—Vivim en una situació distòpica i deshumanitzada. Com ho vius com a artista?
—Malament. Em fa patir molt i no m’ho passo bé. Estem una mica trastornats tots plegats. Vivim dins les pantalles, en una pseudorealitat. Espero que torni a girar una mica la truita aviat i la gent es cansi de les pantalletes. La manera de consumir informació, la música en streaming, sense saber escoltar qui fa realment les coses... S’han perdut els detalls. Tot és un producte de mentida i superficial.  

—No ha estat una entrevista fàcil d’organitzar, però sens dubte és de les més interessants que he fet. Et fan por les entrevistes? 
—Amb tota sinceritat, et diré que no m’agrada fer entrevistes. No soc gaire mediàtica. Tinc col·legues que quan els truquen per fer una entrevista en gaudeixen molt. Si puc me n’escapo. En concedeixo molt poques perquè no m’agrada parlar de mi. També és cert que no vinc gaire sovint i quan vinc visito la família, faig algun assaig i marxo corrents. Però reconec que ja tocava, perquè feia anys que dèiem de fer-la, així que n’estic molt contenta.