Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
FUTBOL-ENTREVISTA. No només de bàsquet viu el Bages en l’àmbit esportiu. Altres modalitats han tingut esportistes destacats, entre elles el futbol, l’esport rei. Un dels futbolistes que més ha destacat en l’àmbit regional en els últims temps és
Gerard Puigoriol (Calders, 1991). Jugador del
Manlleu i component important a la
Selecció Catalana amateur, ha aconseguit la classificació per la Copa de les Regions de la UEFA, un fet que Catalunya assoleix per primer cop. Després de superar una curta però intensa fase de grups a Ucraïna, “Putxi” ens parla sobre la seva carrera professional.
Per començar, com vas entrar en el món del futbol?
Quan tenia 5 anys els meus pares em van apuntar a l’escola de futbol del Centre d’Esports Manresa. Va ser una decisió absolutament meva, no em van influenciar pels pares ni pels amics, encara que molts també hi juguessin.
Quin va ser el moment en què et vas plantejar dedicar-t’hi professionalment?
Bé, en cap moment m’ho he plantejat perquè no ho sóc ni ho he estat fins al dia d’avui. Tant de bo ho pogués ser, per a mi seria un somni fet realitat, poder viure de l’esport que més m’apassiona.
Aclarim la teva posició: ets migcampista, però de quin tipus?
Principalment de caire defensiu, tot i que també he de participar en la creació del joc combinat. Salvant les grans distàncies, seria una feina semblant a la que fa en Sergi Busquets al F. C. Barcelona. Però jo em considero un jugador d’equip, em sacrifico i intento fer millors els meus companys.
L’interès del Manlleu, quan arriba? Per què decideixes acceptar l’oferta?
Va ser quan tenia 18 anys i em quedava un any de juvenil. Amb el Manresa havíem baixat de lliga nacional a preferent i el A.E.C. Manlleu em va trucar per anar al juvenil de nacional. Vaig acceptar l’oferta pel simple fet de poder jugar a una categoria superior i perquè disposava de transport i de temps pels desplaçaments.
Gerard Puigoriol defensant la samarreta del Manlleu, club en què juga des dels 18 anys. Foto: Ràdio Manlleu.
Què va significar la victòria contra el Girona en el partit previ a la final de la Copa Catalunya?
Una alegria molt gran, perquè era un fet històric, i perquè significava derrotar un equip de 2a divisió A, el tercer millor equip de Catalunya darrere del Barça i de l’Espanyol. També va ser una alegria molt gran per l’afició i els seguidors habituals, que ens recolzen cada cap de setmana que juguem. A més, vam poder demostrar que les coses s’estaven fent bé i que a la lliga podíem tenir opcions d’entrar al play-off, on finalment vam aconseguir accedir al cap d’uns mesos.
Us vau veure amb opcions de guanyar la final, contra el Gimnàstic de Tarragona?
Certament, sí. Perquè va ser un partit molt igualat, de tu a tu, on l’empat a zero no es va trencar fins a l’últim quart d’hora de partit, quan ens van fer el gol que els va donar el títol.
Quines són les vostres opcions aquesta temporada, un cop més a Tercera Divisió?
D’entrada són totes, perquè és una lliga molt igualada, on el primer pot jugar contra l’últim i perdre perfectament. Ara bé, l’únic objectiu que ens marquem és ser competitius i treure el màxim de punts, el temps dirà pel que hem de lluitar. Creiem que s’ha d’anar pas a pas i fer el possible per guanyar cada diumenge.
Darrerament, has jugat amb la Selecció Catalana amateur per classificar-vos per a la Copa de les Regions de la UEFA, el campionat amateur a nivell europeu. Per arribar a la fase prèvia, vau haver de guanyar la fase espanyola. Va ser molt difícil?
Arribar al campionat d’Europa no ha estat gens fàcil. Per arribar-hi hem hagut de guanyar els quatre partits que hem disputat, contra Astúries, Extremadura, Euskadi i Castella i Lleó; si en qualsevol d’aquests haguéssim empatat molt possiblement no hi hauríem arribat. En les semifinals, per exemple, contra Castella i Lleó a Oviedo perdíem 2-0 al minut 30 i vam aconseguir remuntar. És un fet que Catalunya no havia assolit mai en cap de les seves participacions, no ha estat fàcil aconseguir-ho.
Heu passat a la fase final com a primers de grup, després de disputar una fase de grups a Ucraïna. Quin rival dels tres als quals us heu enfrontat ha estat més difícil de vèncer?
Sense cap mena de dubte el primer rival que vam tenir, que va ser la regió de les Ardenes, de Bèlgica. Va ser un partit que vam guanyar 2-1 amb un gol d’Enric Gallego (jugador del Cornellà) al temps afegit,. Era un equip molt treballat tàcticament que pressionava i s’organitzava molt bé, amb jugadors molt bons, tècnica i físicament.
El mes de juny, disputareu la fase final d’aquesta Copa de les Regions. Encara no se sap on es disputarà, però com d’important seria si es fes a Catalunya?
Pels jugadors imagino que seria molt especial ja que es jugaria a casa amb la nostra gent. De totes maneres encara no se sap la seu de la fase final i no m’he plantejat si tindré la sort d’estar entre els seleccionats i menys què significaria disputar-la a casa. Ara toca centrar-se en el meu club i pensar en la lliga que és l’important.
El País Basc va guanyar l’any 2005, i Castella i Lleó ho va fer el 2009. Us veieu amb opcions per portar la copa cap a Catalunya?
Les opcions hi són, ara bé, si només queden 8 regions de les més de 100 que vam començar vol dir que totes tindran un nivell molt alt. El que és segur és que el combinat català sortirà a competir amb jugadors de molt nivell i amb 7 victòries en 7 partits oficials. Tant de bo es pugui ampliar aquest número.
És difícil compaginar estudis i esport per a tu?
Més que difícil, diria que no és fàcil. A dia d’avui compagino el futbol amb els estudis d’enginyeria mecànica a la UPC. Com que faig les dues coses a gust intento combinar-les al màxim i aprofitar el poc temps disponible que em queda. A vegades m’he de saltar hores de classe per anar a entrenar, però amb dedicació ho vaig portant tot més o menys bé.
Ja per acabar, si poguessis continuar amb la teva carrera professional on t’agradaria jugar?
A dia d’avui em trobo molt a gust al Manlleu, em sento valorat, em diverteixo i disposo de minuts; malgrat tot, sóc inconformista i sempre hi ha un xic d’esperança d’anar a més.
Ara bé, posats a demanar m’agradaria jugar a Primera Divisió, la màxima categoria, tot i que sóc conscient que és pràcticament una utopia.
I si no fos així, que t’agradaria fer?
Seguiria jugant igualment, sempre que em fes feliç i ho pogués combinar amb els estudis o activitat laboral. Tant de bo sigui per molts anys.
Puigoriol, a baix a la dreta, amb la selecció catalana, que va passar a la fase final com a primera de grup a Ucraïna.
