Em dic Khadija El Haddad, vaig néixer l'1 de juliol de l'any 1974 a Kemes Sahel, una població situada a deu quilòmetres de la ciutat de Larraix, al Marroc. El meu poble és conegut per ser el mercat de l'Atlàntic perquè està al costat del mar i d’aquí ve el seu nom. És un poble modern, al costat de la carretera que va a Tànger, i com que té centres de secundària els dels pobles del voltant hi venen a estudiar. El mes de juny passat va fer divuit anys que visc a Manresa. Vaig decidir marxar del Marroc perquè m’havia divorciat i després de viure dos anys a casa de la meva mare –l’ajudava en la feina de cultivar arbres i flors– tenia clar que volia canviar d’aires. Així que vaig venir a Catalunya per trobar una feina i millorar la meva vida, com la majoria de persones que venen de fora i s'estableixen en una ciutat per començar de zero. Vaig triar Manresa perquè coneixia persones que hi vivien. De fet, aquí he anat trobant gent del meu poble i de Larraix, perquè hi ha hagut molta immigració d’aquella zona cap aquí.
Des que vaig arribar, l'any 2006, treballo fent feines domèstiques i cuidant persones de la tercera edat. Tot i això, qualsevol feina m'està bé i també m'agrada cuinar. Els primers temps a Manresa no van ser fàcils i el primer any em va costar molt viure en una ciutat on no havia nascut. La meva vida havia canviat completament i al moment d'arribar em vaig trobar sense pis ni feina. A més, no dominava l'idioma i estava completament sola, perquè la meva família es va quedar al Marroc. Tot i això, em vaig adaptar bé a la ciutat i actualment estic molt contenta de viure aquí, perquè m'hi sento molt a gust. Soc com una manresana més! Vaig fer cas dels consells que em van donar a les primeres cases on vaig treballar: em deien que era molt important per a mi aprendre el català. L’entenc, el parlo i l’escric una mica. De fet, a la feina tothom se m’adreça en aquesta llengua. El vaig aprendre gràcies als cursos del Centre de Normalització Lingüística Montserrat i a la televisió. També parlo l'àrab, és clar, i una mica de francès. La meva família viu al Marroc i és el que més trobo a faltar. Cada any hi torno una o dues vegades per veure’ls, però cada vegada estic més acostumada a la vida d’aquí i no he marxat de Manresa perquè em tracten molt bé, he conegut molt bona gent i no tinc cap queixa de la ciutat.
