Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de gener de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des de fa alguns anys aquella marca de torrons que s’anuncia com “el torró-torró”, manté obertes més de cinquanta botigues a diferents ciutats on es poden comprar torrons tot l’any. Aconseguir vendre diàriament de gener a desembre, com si fossin barres de pa, un producte que només es fabricava de cara a aquestes festes, representa un èxit empresarial mai vist. Una d’aquelles gestes comercials que es deuen estudiar als cursos de màrqueting. Però per als que associem els torrons al Nadal, veure oberta una d’aquelles botigues al mes de juny ens sembla una manera de treure-li encant a la festa –un altre més–, i també als torrons. Perquè encara que tinguin el mateix gust que al desembre, menjats fora de temps són una altra cosa, un dolç qualsevol.
D’entre aquelles frases fetes que els anys han anat fixant com a veritats immutables n’hi ha una que combina amb tot. És la que diu “cada cosa al seu moment”, i cada cop que es transgredeix s’hi perd poc o molt del que sigui. Però en aquesta societat de l’opulència –ni que només ho sigui per a uns quants– en la qual el que més es valora és tenir-ho tot i a qualsevol hora, menjar torrons a l’estiu ja és una cosa tan a l’abast com banyar-se al Carib en ple desembre o beure xampany a diari. Tres pretesos luxes, més o menys assequibles, que francament no envejo. Perquè quan els torrons no fan Nadal, ni la platja fa estiu ni el xampany fa festa, no són ni torrons ni platja ni xampany, són una altra cosa.
Vinc d’un temps de vaques flaques, en què l’escassedat donava un valor especial a moltes coses. Als torrons, per exemple. De manera que, quan a casa ens en regalaven, tots teníem molt clar que no es podien encetar fins Nadal. I aquell caràcter de cosa fora de l’habitual feia que obrir una barra fos com una petita festa. D’aquells anys em ve el saber valorar moltes coses a les quals alguns no donen importància, i saber-les apreciar em fa sentir més ric que ells. Parlant de torrons, recordo haver llegit en algun lloc un epitafi –suposo que apòcrif– situat al cementiri de la Bisbal. Deia: “Aquí descansa el pastisser de la Bisbal, que va acabar els torrons abans d’arribar Nadal”. Pobre. Se’n va anar massa aviat. Ara no els acabaria mai.
