Ignasi Ribas Canudas

—Quina diferència hi ha entre astronomia i astrofísica?
—L’astrofísica va néixer quan es va aplicar la física a l’astronomia, en el moment en què va començar a fer-se espectroscòpia. Es va passar de mesurar la llum de les estrelles per determinar només posicions o moviments a poder descompondre aquesta llum amb els seus colors, fet que ens aporta molta més informació, sobre els components químics que hi ha presents. Avui dia astronomia i astrofísica són dos termes gairebé intercanviables.

—Com va néixer el teu interès per l’astrofísica?
—Als onze anys vivia al carrer Navarra amb els pares i el veí, Josep Monsó Bacardit, a qui agradava molt l’astronomia, es va construir un telescopi. És un manetes, amb una immensa capacitat per dissenyar i construir màquines complexes i treballava fent tasques d’enginyeria a Esquís Rossignol. Un dia va dir als pares que passés a veure el nou telescopi. Recordo que el tenia recolzat en un ampit d’una finestra, i a terra, amb un coixí. El va apuntar a la Lluna i a Júpiter i la visió d’aquests astres em va fascinar. Va ser l’espurna que em va fer néixer l’interès per l’espai. L’any 1985, amb catorze anys, els pares em van comprar un telescopi i van veure que m’hi volia dedicar seriosament.

—Què em pots dir de l’Agrupació Astronòmica de Manresa?
—Vaig ser-ne un dels primers socis, de la mà del Josep Monsó, quan només tenia tretze anys. M’ho passava molt bé. Recordo que vaig fer-hi les primeres xerrades en públic, cosa que em va ser de molta utilitat. També escrivia al butlletí i vaig muntar activitats dins l’entitat. Vaig estar-hi molts anys. I encara alguna vegada vaig a fer-hi alguna xerrada al Casino, quan m’ho demanen per la setmana de la ciència o altres esdeveniments.

—Quina és la teva aportació del doctorat sobre les estrelles binàries?
—Vaig treballar en estrelles binàries eclipsants, que s’anomenen així perquè cada vegada que fan una òrbita, una passa per davant de l’altra i la tapa, de forma que es produeix un eclipsi. En ciència, els eclipsis són de les eines que permeten tenir més informació física dels cossos que hi ha implicats, ja que ens determinen la mida de cada objecte i, com que estan en moviment orbital, també en podem saber la massa. És una manera de pesar i mesurar estrelles, amb màxima precisió. Això ens permet testejar els models teòrics, que s’apliquen a tota la resta d’estrelles de l’Univers.
   

IEEC

—Quina és la teva feina com a director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya?
—L’IEEC va ser fundat el 1996, per promoure la recerca espacial a Catalunya. En aquell moment ja es treballava en astrofísica a casa nostra però l’objectiu era fer un pas endavant. La feina ha anat evolucionant i ara es concentra en grans projectes, que impliquin desenvolupar infraestructures a l’espai o a terra. L’IEEC participa en una desena de missions espacials en col·laboració amb l’Agència Espacial Europea. Des de fa tres anys promovem l’ecosistema d’indústria espacial a Catalunya, per generar activitat econòmica. Es tracta que Catalunya adquireixi una posició d’avantatge en l’àmbit internacional a l’hora de ser generadors de dades, de feines d’alta qualitat, per millorar la vida de les persones. Com a part de l’estratègia de New Space s’han llançat petits satèl·lits, com ara l’Enxaneta, que ha fet feina en telecomunicacions, i el Menut, que treballa en observació de la Terra, especialment de la superfície de Catalunya, on proporciona dades per exemple de la gestió de l’aigua. Catalunya no pot finançar grans satèl·lits propis, però sí que pot enviar missions que anomenem nano satèl·lits. Al final, els diners s’inverteixen en empreses catalanes que fabriquen els satèl·lits i exploten els seus serveis per competir internacionalment.

—Com es gestiona l’IEEC?
—No es fa de manera gaire diferent a una empresa. S’ha de tenir en compte la legislació, els recursos humans, el pla estratègic, les memòries d’activitats, com gestionar el dia a dia i aconseguir recursos per mantenir una estructura. Els centres de recerca funcionen a partir d’un grup d’investigadors, però hi ha una part de gestió important. Els recursos econòmics venen de dues maneres: fons estructurals que proporciona la Generalitat, i l’activitat de recerca, que es finança amb fons competitius europeus, estatals o catalans. Dins dels projectes competitius hi ha uns costos directes, que es fan servir per fer la recerca pròpiament, i uns d’indirectes, que serveixen per pagar despeses de la institució des d’on es fa la recerca, i que representen normalment al voltant d’un 20%.

—Quin és el pressupost de l’IEEC?
—Ara mateix està en uns set milions d’euros anuals.

—Parla’ns de la teva activitat de recerca i el projecte ERC?
—Com que he aconseguit mantenir una activitat de recerca, el 26 de maig del 2023 vaig demanar un projecte molt competitiu a la Comissió Europea anomenat Advanced Grant, concedit el passat mes de març i que entra en funcionament a partir d’aquest 1 de juny. He obtingut 2,5 milions d’euros per al projecte SPOTLESS, que multiplica la capacitat de descobrir planetes bessons de la Terra i, en un futur, determinar si tenen vida. En aquest cas, tinc el doble rol d’investigador i director, de manera que dos milions serviran per fer la recerca i l’altre mig se’n va a la institució per pagar despeses estructurals. Assolir el projecte dona un prestigi internacional a nivell individual i institucional: és un doble benefici. El projecte SPOTLESS finançat pel Consell Europeu de Recerca (ERC), farà servir instruments com ara CARMENES i ESPRESSO i dades de missions espacials com ara PLATO, el telescopi JWST i el telescopi Hubble.
 
—I com a investigador, quina és la teva àrea de treball?
—El meu àmbit de recerca és els exoplanetes. Participo en missions espacials i projectes de terra, com les missions CHEOPS, PLATO, que es llençarà el 2026, i ARIEL el 2029 i altres més enllà, per buscar aigua i vida en altres planetes, com LIFE, que s’hauria de llançar durant la dècada de 2040. També treballo des de terra amb instruments com CARMENES, que vam començar a construir el 2010 i va començar a funcionar el 2016. Per buscar planetes amb aquest instrument observem estrelles per determinar quina és la seva velocitat radial, mitjançant l’anomenat efecte Doppler. Si l’estrella resulta que es mou d’una certa manera periòdica, això ens permet deduir que hi ha un planeta al seu voltant. Soc el científic de l’instrument CARMENES, amb la responsabilitat de l’exploració científica, que de moment ja ha permès descobrir uns 75 planetes orbitant estrelles molt més petites que el Sol.

—Per a un investigador, què és millor? l’exploració in situ o recollir mostres per ser analitzades després en el laboratori?
—En el cas de l’astrofísica no podem fer ni una cosa ni l’altra. Només podem dedicar-nos al voyeurisme científic. Hem d’anar recollint les dades que ens arriben i conformar-nos amb la petita quantitat de llum que podem enregistrar. És una aproximació diferent que la major part de ciències experimentals, però fins i tot ho fa més apassionant, perquè resulta més detectivesc. Com que no podem modificar la mostra, he de fer servir molta inventiva per estudiar-la remotament. Moltes vegades, per avançar, també podem fer servir l’estadística i intentar arribar a conclusions generals.

—Estaríem parlant de la teledetecció?
—Exactament. La teledetecció és la detecció remota de qualsevol tipus de senyal.

—Com podreu saber si hi ha vida en altres llocs?
—Aquest és l’objectiu. Quan tinguem els mitjans tecnològics, caldrà apuntar un telescopi a un exoplaneta, recollir-ne la llum, escampar-la per fer un espectre i determinar els compostos químics que conté la seva atmosfera. Per detectar vida, caldrà veure si aquests compostos químics que hi trobem estan relacionats amb l’activitat biològica, de manera inequívoca. Això encara no ho podem fer perquè ens falten uns instruments prou precisos. Per ara, podem dir que tenim la tècnica perfecta per saber-ho, però ens falta la tecnologia necessària.
 

L’oxigen, el primer gran canvi climàtic

—Quina edat té la Terra? I quina és la seva història?
—Té uns 4.600 milions d’anys. Des de fa uns 2.500 milions d’anys, la Terra té unes condicions atmosfèriques semblants a les que tenim ara. Se sap pels registres de roques. No m’hi dedico, però hi ha manera de deduir la composició química de l’atmosfera terrestre mirant les propietats de les roques més antigues. L’atmosfera primitiva de la Terra és encara relativament desconeguda, però hi ha proves que fa uns 2.500 milions d’anys hi va haver l’esdeveniment de gran oxidació, de manera que l’atmosfera va passar a ser rica en oxigen. Ara ens sembla una bona notícia, però va ser terriblement dolenta.

 «La Terra té 4.600 milions d’anys, però, des de fa 2.500 milions té unes condicions atmosfèriques semblants a les d’ara» 

—Per què?
—Perquè l’emissió d’oxigen és el primer gran canvi climàtic que va causar la vida a la Terra. Era un residu de la fotosíntesi, que feien uns organismes anomenats cianobacteris. Aquest oxigen per la vida és altament perjudicial. En part morim perquè ens oxidem i els radicals lliures del cos es van fent malbé. Una de les grans meravelles de la vida a la Terra és haver estat capaços de sobreviure en un entorn altament tòxic, ric en l’oxigen. Ens hem adaptat a fer servir l’oxigen per fabricar energia, però el preu a pagar és la nostra degradació. No caldria que passés, perquè hi ha maneres de respirar sense oxigen. No sabem si aquest camí ha fet la vida en d’altres llocs.

—Hi ha 200.000 mil milions d’estrelles a la galàxia?
—Sí, només a la Via Làctia que conté el sistema solar. I sabem que l’univers té com a mínim un parell de bilions de galàxies!

—Així que els humans som una insignificança?
—Efectivament. Has arribat al punt clau. El meu objectiu és demostrar que la humanitat és cada vegada més poca cosa. Les estadístiques ens diuen que hi ha un nombre semblant d’estrelles i de planetes a la galàxia. La Terra n’és un, entre centenars de milers de milions més.
 
—Però, només es coneixen 5.600 planetes?
—Perquè som bastant dolents a l’hora de trobar-los. Sabem estadísticament que n’hi ha molts més perquè podem calcular els que no som capaços de veure amb les tècniques actuals. Les estimacions ens diuen que cada estrella té, com a mínim, un planeta de mitjana. Per tant, ara mateix només veiem la punta de l’iceberg, però sabem que és molt més gran, perquè ho hem calculat.

—Dels 5.600 planetes coneguts, només en 24 hi pot haver aigua líquida?
—Perquè són els més semblants a la Terra. Tenim tendència a trobar planetes grans i calents perquè son els més fàcils. Això és perquè ho fem per comparació amb l’estrella. Si és grossa i el planeta és petit, no el veiem. Com més grans i més a prop estiguin de la seva estrella ens són més fàcils de trobar, amb les tècniques que fem servir avui dia. Els planetes que són prou petits per tenir una superfície rocosa, en comptes de ser una bola de gas, i que estan prou allunyats de la seva estrella, costen més de trobar que els que estan a tocar. Per això només en coneixem 24. Un d’ells és Proxima b, que el tenim a tocar, a quatre anys llum, 40 bilions de quilòmetres, i que podria tenir aigua líquida, tot i que de moment no pinta gaire bé.

—Pel que fa als viatges interestel·lars, quan es trigaria per arribar a destí?
—Un exemple concret. La nau més ràpida que tenim els humans, que hem enviat cap a les estrelles, la Voyager 2, viatja a uns 60 mil quilòmetres per hora. Si l’apuntéssim a l’estel més proper, que és Proxima del Centaure, trigaria 75.000 anys a arribar-hi.

—Hi pot haver vida intel·ligent extraterrestre?
—Ja em conformo a esbrinar si hi ha vida en general. Ara mateix no en tenim cap prova i les estem buscant. En el moment que hi hagi proves que siguin prou concloents podrem anunciar la descoberta de vida i tindrà efectes transformadors. M’agradaria que el nostre planeta fos un més de l’univers vivent, enmig d’un oceà galàctic bullint de vida.

 «No tenim cap prova de vida intel·ligent, però m’agradaria que el nostre planeta fos un més de l’univers vivent, enmig d’un oceà galàctic bullint de vida» 

—Una de les formes de saber-ho és la comunicació?
—Treballo per teledetectar vida en altres planetes. Però no tindrem cap mena d’eina per saber com és. Complexa, bacteriana? Mirem els residus que deixen i com alteren l’atmosfera del seu planeta. També podem pensar que en algunes circumstàncies la vida podria evolucionar prou per fer-se comunicativa. Per tant, si volem saber-ho, podem intentar escoltar o transmetre senyals. Un dels projectes més rellevants per escoltar senyals és el SETI, de les sigles angleses “cerca d’intel·ligència extraterrestre”. Des dels anys 60 rd fan servir antenes que s’apunten a certes estrelles per intentar trobar evidència d’una civilització comunicativa. Per ara no hi ha cap senyal concloent, ni tan sols suggeridor.

—I el Wow!?
—Sí, és interessant, però no ens permet deduir que ha estat un intent de comunicació extraterrestre, ja que ni s’ha repetit mai ni compleix una sèrie de requisits.

—I pel que fa a les transmissions?
—També hi he participat. Penso que hem de fer l’esforç de comunicar-nos nosaltres. Si totes les civilitzacions de la galàxia escolten, algú haurà de dir alguna cosa. No té sentit escoltar i no dir res. És esperar que l’altre ho faci diferent de tu. De manera organitzada no s’ha transmès mai perquè hi ha qui pensa que és arriscat. Vindran uns aliens malvats i ens exterminaran. El risc és gairebé nul, perquè si realment tenen la tecnologia per venir i atonyinar-nos, fa molt de temps que saben que hi som, perquè emetem senyals que ens delaten. Així que comuniquem-nos i negociem. Són hipòtesis. Prefereixo treballar en la cerca de bioindicadors o biosignatures en atmosferes. La cerca de senyals de civilitzacions es basa en les anomenades tecnosignatures.

—L’univers és infinit?
—No se sap. Sabem que l’univers observable és finit. Només en podem veure un tros. Podem rebre senyals de l’univers observable, però si hi ha astres més enllà de moment és desconegut. El que sabem és que l’univers evoluciona i es va expandint més i més, cada cop més ràpid. A més, a mesura que va passant el temps, cada vegada va perdent fonts d’energia, així que s’anirà refredant i fent cada vegada més fosc. 

—Així, com s’acaba l’Univers?
—No ho sabem del tot. Hi ha l’energia fosca que fa que cada cop tot se separi entre sí de manera més i més ràpida. Tenim clar que acabarem amb un univers fred i escampat, però fins i tot seria possible que la matèria s’arribi a trencar en milions de trossets. En tot cas, cap dels possibles finals no és agradable. Ara bé, nosaltres ja no hi serem de fa dies!