Les Caputxines, un convent molt cobejat

«No deixa de ser paradoxal que, després de sobreviure a totes les vicissituds històriques, l’avançada edat de les monges i la falta de vocacions hagin fet allò que la violència i les convulsions socials no van aconseguir mai des de la fundació del convent el 1638» (Blog Història de Manresa). 

 
Ara ha fet deu anys, el gener de 2014, la comunitat de monges Caputxines era notícia, quan va cedir la seva propietat a la Fundació Sociosanitària de Manresa per fer-hi una residència assistida per a gent gran. Un projecte que podia comportar una inversió de 3 milions d’euros i aspirava a oferir cinquanta places noves en tres anys. A canvi, es pactava que les sis germanes que aleshores quedaven al convent dedicat a Sant Carles Borromeu rebrien l’atenció social i mèdica necessària. La FUSSAM —avui Fundació Sant Andreu Salut— també es comprometia a no vendre el terreny malgrat tenir-ne el domini durant noranta anys. L’acord va ser signat el 31 de gener per la que llavors era la mare abadessa, Teresa Caballero, i amb el vistiplau de la presidenta de la Federació de la Mare de Déu de l’orde Caputxina, la germana Josefina Grau, que havia vingut des de València per a l’ocasió.
   
Però a finals de 2016 el bisbe de Vic declarava nul·la aquella cessió, que mai no havia vist bé. L’ensopegada era gran i des d’aleshores el conflicte, com en una telesèrie, no ha parat de créixer, multiplicant protagonistes i malentesos, però sense trobar en cap cas solucions. I és que si no hi ha un acord a l’entorn d’un projecte consensuat, Manresa podria perdre aquest espai privilegiat en una decisió adoptada mil quilòmetres enllà. Exactament al Puerto de Santa Maria (Cadis), seu de la nova Federación de la Inmaculada Concepción de la Orden de Clarisas Capuchinas de España, creada fa vuit anys com a suma de les antigues federacions de la Mare de Déu i la de la Santíssima Trinitat. Mentrestant, i amb molta més serenitat que soroll, l’hort que creix entre els murs del convent continua acollint voluntaris, ara sense distinció de gènere. I tot servant aquell esperit primitiu de servei comunitari ens recorden que les Caputxines són, encara, una oportunitat per a Manresa.
 

Deu anys d’estira i arronsa

Segons Pilar Lumbreras, des de 2017 superiora de la comunitat, ja fa molts anys que veien com la comunitat minvava, que es tancaven d’altres convents i que els edificis es posaven a la venda, en una situació nova i imprevista per a la congregació. «Vam pensar que calia buscar un sistema de supervivència personal i de l’edifici, i vam encetar la relació amb Manel Valls, de la Fundació Sant Andreu. L’acord va ser que a, canvi de l’ús de l’edifici com a residència de gent gran, cuidarien de les monges fins al darrer moment». Això era a les acaballes del 2013. Tres anys després, però, el bisbe de Vic, Romà Casanova, declarava nul·la la cessió i ho feia en nom del Vaticà, que havia dictaminat que no s’ajustava al dret canònic. Al mateix temps, Casanova era nomenat comissari pontifici de la comunitat i, doncs, encarregat també de vetllar les qüestions econòmiques del convent.
 
D’aquell episodi, Lumbreras recorda, dolguda, les maneres del bisbe, que les va fer sentir menystingudes. «I encara que un any més tard Roma va rectificar, el mal ja estava fet i es va anul·lar aquell projecte. La Fundació Sant Andreu en surt malparada. Fins i tot ja havien fet alguna inversió aquí, i es van trobar que els feien fora. Com si s’haguessin volgut apoderar del que no els tocava!». La comunitat de monges manresana va recórrer aquella decisió davant la Santa Seu convençudes que en aquell primer moment el bisbe anava mal informat. «Suposo —diu Lumbreras— que va pensar que si el convent quedava buit aniria per a la diòcesi... però les Caputxines ens governem nosaltres. Ell no hi tenia jurisdicció, fins i tot ara que ja fa anys que som menys de sis germanes i això ens ha fet perdre la condició de convent. Però precisament per això estem federades i hi ha un consell general de les Clarisses Caputxines, que és qui realment pot decidir o autoritzar».
 

El suport associatiu

Aquella topada episcopal va tenir diverses derivades que van anar des del Moviment Cristià Comunitari de Manresa a entitats com el Centre d’Estudis del Bages. Així, els primers feien una crida a l’entesa, defensaven el criteri de les monges manresanes i recordaven que «la cessió no es pot valorar només en termes econòmics, sinó pel bé social que representaria», amb una idea exemplarment evangèlica: els convents quan queden buits no poden ser objecte d’especulació sinó que haurien de quedar al servei de la comunitat.
 
Atenent al valor patrimonial del convent, també el mateix desembre de 2016, des del Centre d’Estudis del Bages feien un comunicat públic repassant els seus orígens, sobre la casa natal de Sor Àngela Prat i de com l’acció de les famílies nobles de la ciutat i una important quantitat de diners del rector de Sant Miquel van fer-lo possible. La conclusió era que «el conjunt monàstic és fruit de la donació i esforç dels manresans del segle XVII». El CEB, en la revisió històrica, també té present que en alguns moments la comunitat religiosa va rebre el menyspreu i fins la ira d’una part dels manresans, però que «van ser els mateixos ciutadans els que van pagar-ne la reconstrucció. I avui encara conserva un interessant patrimoni, principalment al claustre». Al capdavall, l’entitat també demanava que Vic reconsiderés la posició i que «es tingui en compte la voluntat de les monges caputxines de tornar a la ciutat el que la ciutat els ha donat. No volem perdre un edifici que, pel seu valor històric, patrimonial i cultural, pot desenvolupar un important paper social dins el Centre Històric». El comunicat acabava demanant la reacció de la societat civil i, anant un punt més enllà, desitjava que l’Ajuntament «que fins ara ha mantingut una actitud dubitativa i condescendent» encapçalés amb fermesa allò que les monges Caputxines i la ciutadania demanaven.
 

Roma locuta...

Tot i que avui el bisbat de Vic no vol fer declaracions sobre el tema, el desembre de 2016, al pic de la polèmica, Romà Casanova manifestava actuar per indicació de la Santa Seu, que havia dictaminat que la cessió no s’ajustava al dret canònic. El posicionament queda recollit al portal d’internet Catalunya religió (12 de desembre de 2016), on el bisbe reitera no tenir cap interès econòmic en la seva intervenció a les Caputxines de Manresa però, també, que la Santa Seu li ha atorgat tots els poders, amb indicacions per anul·lar el conveni. Una decisió, insisteix, «mai sol·licitada ni pretesa per part del bisbe», però que deixava l’acord entre el convent i la Fundació Sant Andreu com a nul de ple dret, atès que no disposava de les autoritzacions canòniques pertinents.  
 
«El convent de la Germanes Caputxines és un monestir de clausura pontifícia i, per tant, depèn directament del Sant Pare. Es regeix pel dret propi de l’Església, fonamentalment el Codi de Dret Canònic i per les Constitucions de les Germanes Caputxines. Per això, per a l’alienació de qualsevol bé propietat de les germanes es fa necessari disposar de l’autorització de la Santa Seu. Fins i tot, suposant que la Santa Seu no en fos el Superior, el dret canònic estableix que per a qualsevol operació superior a 1,5 milions d’euros cal també la llicència de la Seu Apostòlica».
 

Ball de milions

 
La xifra és aquí la primera divergència, atès que la comunitat taxava en menys d’1,5 milions d’euros el patrimoni, considerant la condició urbanística d’equipament religiós i, doncs, de nul valor especulatiu. Però la diòcesi eleva el valor als 2,5 milions i Roma, tot i donar per bo que el convent és un bé immoble propietat de les Germanes Caputxines, remarca que «en darrer terme es tracta d’un bé de l’Església i, com a tal, està sotmès al règim d’autoritzacions que disposa el Dret Canònic». Per acabar-ho d’adobar, Roma indicava que l’acord es va atorgar sense que el convent disposés d’abadessa, càrrec havia caducat el 2015, sense que s’hagués renovat. Fet i fet, la nul·litat tenia plena eficàcia en l’ordenament civil i, per tant, en desfeia tots els efectes causats: el 12 de desembre d’aquell 2016, les noves oficines del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) de Sant Andreu Salut deixaven el carrer Talamanca.
 
«El bisbat de Vic en cap moment —manifestava el mateix comunicat— no ha entrat a valorar la correcció o bondat de la donació que les Germanes Caputxines volen fer a la Fundació Sociosanitària, ni l’obra social que aquesta fa, ni encara menys condicionar qualsevol actuació de futur, sinó simplement es fixa en la correcció formal dels acords que s’han pres», i al capdavall es posava a disposició de les germanes «per tal que puguin continuar rebent l’assistència necessària per viure amb tranquil·litat dins la clausura».
 

Unes monges abandonades

Després d’aquella ensopegada, la comunitat tornarà a explicar-se davant de Roma amb el suport d’un bon advocat canonista —l’aragonès Fernando Muñoz— alhora que defensarà públicament el seu dret a decidir, obtenint molt sovint l’atenció dels mitjans: només cal recordar la germana Teresa Moreno, la darrera abadessa fins aleshores, manifestant per al telenotícies de TV3, el maig de 2017, que «el bisbe va prometre que cuidaria però no va concretar com cuidaria... i d’ajuda, zero, zero, zero. Nos trobem dones maltractades moralment, perquè ens han inhabilitat. El bisbe ens ha dit: ‘Jo soc l'abat, jo soc el superior major, jo ho soc tot, i vosaltres... ho anul·lem tot'». Des del CAP on ara havien passat a pertànyer, la doctora Anna Vidal arrodonia la peça periodística denunciant que es va haver de deixar l'atenció permanent cap a la comunitat, i sentenciava: «Ens sembla que estan abandonades».

Aquella primavera de 2017 neix un moviment de suport a les monges, anomenat Plataforma 379, en referència als anys exactes que aleshores sumava el convent a la ciutat, des de 1638. El seu portaveu, Ramon Payàs, anunciava tot de concerts per aconseguir més suport popular. No foren pocs —Coral Cardonina, En Clau de Bages, Lupulus Ensembla...— tot i que econòmicament de resultats dubtosos per a una comunitat que ja només se sostenia amb les migrades pensions de jubilació, aportacions particulars i fins i tot el suport del Banc d’Aliments. La comunitat laboralment havia deixat de produir les hòsties per a la comunió que, durant molts anys, les havia ocupat i mantingut. Encara més, en un nou greuge episcopal, aquell mes de març van estar a punt de perdre el maquinari que conservaven al convent. «Ja se’ns el volien endur cap a Igualada, i el vam retenir, fins que molt després, voluntàriament, el vam cedir al mateix orde, a unes germanes de Còrdova».
No cal dir que entre una cosa i una altra l’afer de les caputxines va fer molt soroll mediàtic, i sovint fent responsable de tot el desori el bisbe. Lumbreras no desalenava: «La comunitat encara espera que la residència es faci realitat». I mentre es guanyava el favor de tota la ciutat, sentenciava: «Seria la correspondència que podem donar a tot allò que Manresa ha fet per nosaltres durant tots aquests segles».
 

...finita disputa?

La cèlebre cita llatina que diu que quan Roma parla s’acaba el debat, a Manresa no ha acabat de funcionar. “Roma locuta”, sí, però el foc no s’acaba, només que ara crema en somort. L’argumentari de les monges va ser atès fins al punt que, el desembre de 2017, deixava sense efecte el nomenament del bisbe com a Comissari Pontifici de la comunitat d’un any abans. Encara més: la Santa Seu ara nomena la germana Pilar Lumbreras nova abadessa del convent. La notícia se celebra en un concert de cap d’any, a l’església del convent, amb la Capella de Música de la Seu. És tanta la il·lusió que aquell gener de 2018, amb un concert de la coral Eswèrtia, Ramon Payàs anuncia la suspensió provisional de la Plataforma 379. 
 
En realitat, allò que havia fet Roma era nomenar una comissió tècnica per decidir què fer amb el convent. En ella hi ha, entre d’altres, el mateix bisbe, la nova abadessa i una representant provincial de les caputxines. Es tracta de cercar consensos, sense oblidar que la decisió final necessitarà sempre el vistiplau Vaticà. Tant se val: des del convent viuen l’esmena amb entusiasme i Pilar Lumbreras —que va adquirint una certa flaca a proporcionar titulars— declarava a Regió7: «Si fins ara el sí definitiu al projecte no anava a missa, ara està a la porta de l'església!». Això era el gener de 2018 i aquell mateix mes es va constituir la Comissió Tècnica integrada pel bisbe, Romà Casanova; el pare assistent dels Caputxins, Domingo Añó; la presidenta aleshores de part de la federació caputxina, la saragossana Felisa Idoate; i és clar, l'abadessa Pilar Lumbreras. Plegats avaluen la situació de la comunitat en aquells moments i miren de veure quina solució es pot donar a la cessió a la Fundació Sant Andreu per continuar el projecte que s’havia iniciat. Al capdavall, Añó —segons Lumbreras— ja es compromet en aquell moment a elaborar una memòria per a Roma que aconsegueixi els objectius inicials.
 

El silenci de Sant Andreu Salut

La Fundació Sant Andreu Salut és, des de l’any 2018, la continuadora de la Fundació Sociosanitària de Manresa, una entitat sense ànim de lucre presidida per l’alcalde de la ciutat i que al comitè executiu sempre compta amb el regidor o regidora de serveis socials. Actualment Sant Andreu Salut ofereix serveis sociosanitaris a Manresa, però també a Navarcles, Callús, Castellgalí i a domicilis d’arreu de la comarca, amb més de 600 professionals en plantilla. El director general, ara com el 2013, és Manel Valls Martorell.
 
Valls no té cap ganes de remoure el tema i és volgudament lacònic: «La nostra postura no ha estat altra que la de la preocupació per la cura i assistència de les germanes, de la mateixa manera que ho fem amb totes les persones que atenem. Aquesta és l’única voluntat de la Fundació i així ho hem estat fent des de fa força anys». Valls, després de l’ensopegada de 2016, té clar que «si la voluntat de les germanes és la de fer algun tipus d’operació amb el seu patrimoni, cal que ho derivin a les estructures de l’església que tinguin capacitat per decidir-ho, ja que elles no en tenen. Aquest és un tema que mai no ens ha mogut i que no està a les nostres mans. I nosaltres, com ja he dit, seguirem atenent les germanes».
 

De convent a casa de repòs

Si alguna característica acostumen a tenir els treballs en comissió és que poden ser molt lents mentre que els anys passen de pressa. Així que, l’any 2019, les Caputxines de Manresa fan un nou pas en la seva voluntat de cedir el convent a la ciutat: transformar-lo en una casa de repòs a partir de la instrucció vaticana Cor Orans. Es tracta d’una nova instrucció, de 2018, que diu que quan en un convent hi ha poques monges i són d'edat avançada, es pot donar de baixa per esdevenir una casa de repòs, sense que les religioses hagin d’abandonar-lo. I és que avui cada vegada hi ha més comunitats religioses que semblen abocades a l'extinció per manca de relleu. No cal dir que a Manresa, com a tot arreu, quan en el procés hi ha bens patrimonials això pot ser motiu i causa de conflicte.
 
La Comissió sobre les caputxines de Manresa, doncs, va demanar acollir-se a la norma Cor Orans cosa que permetria a la seva abadessa, Pilar Lumbreras, guanyar capacitat de decisió, atès que ja no seria un convent —que, d’altra banda, ja no ho era canònicament d’ençà que van quedar per sota de sis germanes. És un punt dolç, i al carrer Talamanca hi creix el moviment: concerts, dansa, alguna exposició... Hi veurem actes com el de la Comunitat de Sant Egidi que, com fan arreu del món, també els anys 2018 i 2019 servirà a l’església del carrer Talamanca el seu dinar de Nadal per a més de 300 persones, tot gent gran o sense sostre. Només la pandèmia, el març de 2020 ralentirà aquesta dinàmica creixent.
 

El Centre Inspira s’encalla

A partir del 2021 les Caputxines estableixen un conveni amb Càritas per a l’espai de l’hort. També acullen l’activitat regular de Sant Egidi, d’un grup de ioga... «En tota aquesta història ens hem defensat com feres —comenta Pilar Lumbreras— i la Santa Seu ens ha autoritzat a quedar-nos aquí fins al final. Ens governem nosaltres i tenim bona relació amb tothom, des de sor Lucía Caram, que sempre ens ajuda, fins a l’Ajuntament que està clarament de part nostra, però que ha tingut moments de tebior, i no acaba de concretar. Molts projectes penjats a l’aire, però ens cal un projecte estable». En el rerefons hi batega una segona ensopegada, ara amb el grup Inspiració 2022, nascut a l’empara dels 500 anys de sant Ignasi a Manresa, que pretenia tirar endavant una iniciativa de caràcter espiritual.
 
L’any 2019 el grup Inspiració 2022, divers i heterogeni, s’havia plantejat que la commemoració dels 500 anys de l'estada de sant Ignasi a la ciutat fos també una oportunitat de transformació espiritual. Es tractava d’anar més enllà d’un aniversari i aprofundir en l’experiència d’Ignasi com a recerca, viatge iniciàtic i combat espiritual que, a Manresa, el va dur a una transformació interior. Els seus impulsors van arribar a reunir centenars de persones a l’entorn dels Diàlegs per a la transformació o la Travessa cap al 2022, caminades conscients per reflexionar, parlar i compartir. I a primers de 2022 anunciaven que el convent de les caputxines acolliria el Centre Inspira. L’Ajuntament ja estava negociant amb la Federació de l’orde la cessió, que pretenia ser un nou espai de transformació espiritual sense proselitisme religiós. Aquest Centre Inspira havia de ser allò que quedés d’aquell 500 aniversari ignasià. Però es va torçar sobtadament. Lumbreras aquí és vehement: «Algunes persones van creure que amb la cessió de l’espai també podien entrar en qüestions internes de la comunitat. Una trifulga! Nosaltres acollirem a qui sigui, però la vida interior de la comunitat és només nostra!». Fonts d’Inspiració 2022 no comparteixen la crítica d’intervencionisme, però s’estimen més fer silenci.
 

L’alerta de Baraut i Collado

«Al final ni Fundació Sociosanitària ni bisbat de Vic: tot quedarà a mans de la Federació de Caputxines Clarisses, amb la presidenta a Cadis. A veure si amb tot l’embolic encara s’ho endurà el govern espanyol!». Qui així parla és Ton Baraut, arquitecte que ha estat més de quatre anys ajudant de manera desinteressada a la comunitat de les caputxines de Manresa. «Ho he fet amb els seus pros i contres. He viscut de prop el tarannà dels seus membres i el seu entorn immediat, i el primer que vull sobretot és fer constar que la comunitat vol deixar el seu espai a la ciutat».
 
El record del tancament de convents, amb exemples d’alguns que han esdevingut hotels de luxe en mans privades, preocupa aquests dos activistes que, en el seu moment, també van fer part d’Inspiració 2022. Joaquim Collado recorda que «a Girona, Ajuntament, Diputació i Generalitat van fer front comú, i van aconseguir retenir el convent, al costat dels banys àrabs, evitant un procés especulatiu. Però cal vetllar-ho si volem que finalment l’equipament del carrer Talamanca quedi per a la ciutat». «Parlem d’una parcel·la —descriu Baraut— de 4.419 metres quadrats i 3.166 d’edificats, que hauria de revertir a Manresa: des de la fundadora, que en vida va provar de fer el convent, fins que es va aconseguir trenta anys després, sempre hi ha hagut aportació del municipi, bé de privats, bé de subscripcions populars».
 

La casa de la Pobla

Com a arquitecte, Baraut qualifica les actuals condicions de l’equipament com a obsoletes i sense capacitat de remuntar-ho. «Els nostres esforços per arreglar els mínims topen amb una comunitat envellida i malalta: estan deixades de la mà de Déu. I no sempre saben què fan...». En el record hi ha la venda d’un habitatge que la congregació posseïa a la Pobla de Lillet com a casa d’estiu «i que tampoc no les treu de pobres. Després de moltes giragonses, on vaig col·laborar per posar la propietat al dia, desfer-ne errors, registrar-la degudament i possibilitar-ne finalment la venda, es van aconseguir 125.000 euros, el 10 de maig de 2022, amb un taló que també té història. Però el pitjor de tot és que aquests diners obren una crisi de confiança en la gestió econòmica».
 
L’episodi, lluny de ser anecdòtic, certifica aquesta segona ensopegada del convent, quan Lumbreras defensa que l’administració econòmica d’aquell ingrés extraordinari no ha de ser justificada davant ningú i personalitza la topada amb el secretari d’Inspiració 2022, Oriol Pérez. El disgust s’encomana entre la resta de la comunitat i d’altres persones que els són properes, i això fins el punt que el Centre Inspira es dissoldrà com a projecte al convent. «Des d’Inspiració 2022 precisament hi havia el compromís d’acompanyar la comunitat, i suposo que es van sentir intervingudes en el moment que disposen d’un mínim capital. Però sap greu —diu Baraut— perquè les necessitats són grans, i fins i tot hi ha deutes: al costat del convent, la finca de la casa del rector on va viure molts anys mossèn Josep Feu, té un deute pendent creixent, amb okupes, i sense cap solució en perspectiva».
 

Foscor

Oriol Pérez no vol rememorar tampoc el final del projecte d’aquell Centre Inspira, on ell s’havia implicat profundament. Ho jutja com la victòria de la foscor: «Ho vaig escriure al mateix Pou l’estiu passat, denunciant la sensació de foscor que ens ha quedat després de la commemoració de Manresa 2022». Amb tot, passa pàgina i comenta que actualment està enllestint l’edició de les ponències que es van fer en el transcurs de la Travessa cap al 2022 i els Diàlegs per la transformació. «Dos programes que van arribar a bon port gràcies a l’esperit de col·laboració entre Inspiració 2022 i Manresa 2022, que impulsava l’Ajuntament de Manresa. I puc avançar que es tracta d’uns textos lluminosos i esperançadors, que properament publicarà Kairós, amb el suport de l’associació Inspiració 2022».
 

L’Ajuntament també ho vetlla

En aquest clima d’incertesa, Collado es pregunta per les intencions de Maria José Cano, actual presidenta de la Federació de Clarisses Caputxines, que és qui en té major potestat. I Baraut suggereix una cessió a favor de la ciutat mitjançant una fundació plural, amb representació de totes les forces polítiques locals. «Les Caputxines poden esdevenir un espai de transformació, amb gent que provingui del món del pensament, la investigació o la recerca». Tots dos, tot i sentir-se al costat de l’Ajuntament, li reclamen un punt més d’atenció. I Baraut es lamenta: «Però és que no surt ni al Pla d’Actuació Municipal! I si ara no es fa res, després serà massa tard!».
 
«El futur del convent depèn de la comissió eclesiàstica, que encara no ha pres la darrera decisió. Però l’Ajuntament ho ha estat vetllant sempre» defensa Marc Aloy, alcalde de Manresa. Ell mateix recorda la primera vegada que va anar a Madrid per aquest tema, acompanyant l’aleshores alcalde Valentí Junyent. Era el 7 de maig de 2019 i amb Domingo Añó, pare assistent de les Caputxines, es troben a la basílica de Jesús de Medinaceli. «Allà li plantegem que al principi va ser el consistori qui va cedir a Àngela Prat de Serafí els espais d’església i convent, per a una comunitat que ara està en procés de desaparició a Manresa, però que vol tornar el patrimoni a la ciutat, i encara té ganes de salvar aquell primer projecte assistencial». Segons Aloy, Añó els va respondre que veia difícil la donació, però, en canvi, ja va apuntar que potser es podria negociar un dret d’ús per a molts anys.
 
La pandèmia alentirà una mica més el procés, fins arribar al 23 de setembre de 2021, ara amb Aloy d’alcalde: «Ens vam reunir aquí a Manresa amb l’advocat Fernando Muñoz, canonista i assessor legal de la congregació, i també secretari jubilat de l’Ajuntament de Saragossa, que vol dir que entén bé les dinàmiques municipals. Li vam explicar tot el projecte Inspiració 2022 amb els membres que l’impulsaven, com el pare Melloni, i Muñoz ho va tenir molt clar: ‘Preparem plegats una proposta per enviar-la a Maria José Cano, com a presidenta de la Federació, manifestant tot allò que estaríeu disposats a fer’». La preparació de la resposta és immediata i Marc Aloy, quatre dies després, li planteja per escrit a Fernando Muñoz un usdefruit per un termini no inferior a 75 anys, durant els quals la municipalitat es farà càrrec de totes les despeses de manteniment, dels subministraments i tributs, així com de les imprescindibles obres de millora. L’immoble es destinaria a projectes socials i activitats culturals, i revertiria a la congregació al final del termini. Al mateix temps, la proposta garantia una qualitat de vida digna per a les persones de l’actual comunitat religiosa. Fernando Muñoz, amb la mateixa celeritat, farà arribar la proposta a la congregació.
 

De setanta-cinc a quinze anys

Mariona Homs, tinent d’alcalde delegada de serveis socials, no amaga la decepció de la resposta: «La Federació de les Germanes Clarisses Caputxines, que es reuneix telemàticament el 17 de gener de 2022, ens fa saber mitjançant el seu assessor que, després d’estudiar la proposta que li fèiem, ens pot fer una cessió de només quinze anys i, encara, condicionada i sense efecte en el moment que traspassi la darrera germana integrada al convent». La cessió, en aquests termes, es considera inviable. Aloy respon que malauradament en aquestes condicions no hi pot haver acord: «Les considerables inversions que l’edifici reclama de cap manera es podrien amortitzar en aquest breu període i, tot i que tothom desitja una molt llarga vida a les germanes, el més possible és que abans d’aquest temps es trenqui l’acord per defunció d’ambdues...».
 
D’això ja en fa dos anys, i des d’aleshores els moviments han esdevingut discrets. «Hem treballat molt, però els resultats ara com ara no acompanyen. La comissió que va establir Roma no ha acabat de funcionar —diu Aloy—, però nosaltres mantenim converses amb totes les parts, i també el bisbe, Romà Casanova, amb qui properament m’he de tornar a reunir. Al capdavall, és Roma qui ha d’acabar autoritzant la solució i nosaltres hem de mirar de tenir tothom al costat».
 
En la mateixa línia, i en conversa telefònica a finals de maig amb Maria José Cano, l’abadessa general de la Federació de Clarisses Caputxines d’Espanya ha declinat fer cap declaració en aquest reportatge per tal de no afegir més llenya al foc. Cano, que preveu una propera visita a Manresa, manifesta que, si per ella fos, «el millor ara mateix seria no publicar ni una paraula més».
 

L’advocat Muñoz es desvincula

En la relació de persones que tots aquests anys han tingut un posicionament actiu no hi podia faltar l’advocat Fernando Muñoz, malgrat que actualment ja no hi conserva cap mena de relació. Ell mateix, com tants d’altres, respon lacònicament la trucada del Pou i, després d’una bona conversa, respon per escrit: «Al llarg de dotze anys, de manera totalment benèvola i gratuïta, vaig assessorar i ajudar el monestir de Sant Carles Borromeu, de l’orde de Clarisses Caputxines de la ciutat de Manresa, i això amb la finalitat que es fes realitat la voluntat d’elles, que la propietat del recinte passés a la ciutat en benefici dels seus habitants i com a agraïment a tot el suport i ajuda rebuda». Muñoz no vol polemitzar i només aclareix: «Des de fa uns vint mesos que no tinc cap relació ni vincle ni amb el monestir ni amb la presidenta federal d’Espanya, de l’orde ressenyat —Clarisses Caputxines». I vol acabar manifestant el bon tracte rebut a la ciutat: «El tracte i l’ajuda que vaig rebre de les institucions públiques i privades, com ara la Fundació Sociosanitària de Manresa i el seu gerent, l’Associació Inspiració 2022, l’excel·lentíssim Ajuntament de Manresa, fossin l’alcalde-president o els funcionaris competents en la matèria, i les monges caputxines, ha estat sempre magnífic i insuperable».
 

Darrers cops de volant

I és que en aquesta història no han faltat girs de guió. Recordem-ne els darrers de tots. A primers de 2022, si bé d’una banda es feia públic que el convent de les Caputxines acolliria el Centre Inspira, de l’altra l’Ajuntament havia rebut com a resposta de la Federació de Clarisses Caputxines un termini de cessió inacceptable per amortitzar qualsevol mena d’inversió. Sigui per una causa o per l’altra, o per totes dues alhora, el 12 d'abril d’aquell any la superiora Pilar Lumbreras escriu a José Rodríguez Carballo, arquebisbe-secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada —Congregatio Pro Institutis Vitae Consecratae Et Societatibus Vitae Apostolicae— sol·licitant-li sense embuts el permís per donar la propietat del  convent del carrer Talamanca «a la comunitat civil de Manresa».
 
Però la trencadissa amb Inspiració 2022 aquell estiu ho enterboleix tot. Així, i abans no arribi la resposta de la Santa Seu, Pilar Lumbreras decideix personalment aquell mes de juliol atorgar, en acta notarial, la representació, la gestió i les finances del convent a una metgessa jubilada i bona amiga seva, Anna Maria Vidal. Aquests plens poders haurien de permetre no només la pràctica bancària sinó la representació per comparèixer davant qualsevol autoritat o rebre i respondre notificacions i requeriments. Un gest tan opac com inútil, que sembla ignorar que de fa temps la custòdia del convent recau en la Federació de les Clarisses Caputxines d'Espanya, atès que, en sentit estricte, ja no són convent ni, doncs, l’ara germana Lumbreras està en condicions d’atorgar cap poder. El gest, altra vegada, ha resultat nul de ple dret i, a més a més, acaba d’aprofundir les desconfiances entre persones que fins aleshores havien estat properes.
 
Només cal afegir la resposta vaticana del 29 d’agost d’aquell any, que esbandeix qualsevol dubte que pogués quedar. Rodríguez Carballo, arquebisbe-secretari de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada, des de la Santa Seu, recorda en bon castellà a la “reverenda madre” que la petició de donar el convent a la comunitat civil de Manresa no es pot atendre sense un estudi previ que avaluï ponderadament la proposta, un estudi que haurà de fer el govern federal de l’orde «a la que Uds. están circunscriptas» i que és qui té encomanada «la salvaguarda y custodia» de la comunitat manresana. El text, d’unes formes exquisides —la institució eclesial és també mestra en diplomàcia— acaba per demanar a Pilar Lumbreras que com a superiora del convent treballi en comunió amb el bisbe diocesà i la presidenta federal i el seu Consell, i que realitzin un profund discerniment sobre la qüestió plantejada. No cal dir que el discerniment, a més a més de profund deurà ser llarg, però aquí l’home ja ha aprofitat l’ocasió per acomiadar-se, tot saludant-la amb afecte en el Senyor. Punt i final.
 
Encara aquest mes de març de 2024 una darrera notícia feia públic que les dues germanes del convent manresà havien tornat a escriure al Vaticà per informar-lo que s’ha extingit la comunitat, tot reiterant la seva intenció de donar-li en el futur un ús assistencial. Un altre moviment que, sens dubte, manté viva la flama del conflicte en els mitjans de comunicació locals, però previsiblement sense gaire més recorregut. Soroll, potser perquè el silenci abona els pitjors temors d’un final especulatiu a la història, que —als humans ens atrauen els romanços!— conviu amb teories de caire més conspiratiu i que involucren sor Lucía Caram o el mateix cardenal Joan Josep Omella, amb influència creixent a Roma els darrers temps. Tot plegat amb el risc, entre una cosa i l’altra, que els projectes es desdibuixin del tot abans que el Vaticà escolti i sancioni la resolució definitiva de la Comissió que ell mateix va crear.     
 

Una reflexió des de la Cova

Abans que res, l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni, director del Centre Internacional d'Espiritualitat Ignasiana de La Cova, vol manifestar que «les Caputxines són també un patrimoni espiritual». El tema li és un punt ingrat perquè sovint tot el debat es redueix a la gestió de bens immobles, «i en un moment d’empobriment dels ordes religiosos, que es tanquen cases, s’han donat experiències de cessions catastròfiques. Però així com cal evitar un mal final, tampoc no hem d’oblidar que es tracta d’un espai espiritual».
 
Melloni és autocrític: «En les actuals circumstàncies, la Federació de l’orde més que facilitar, sospita. Em costa entendre que, a un orde de la família franciscana que vol viure la pobresa, li costi desprendre’s d’una propietat que va en contra de l’esperit de pobresa. Però potser ni nosaltres ni la ciutat no hem sabut transmetre la destinació social i espiritual que podria tenir el convent». L’home que va presidir el projecte Inspiració 2022 recorda positivament aquella iniciativa destinada a «crear un centre d’investigació de processos de transformació interior. Una recerca espiritual oberta, fins i tot laica. Un projecte tan ferm que, des del voluntariat, ens superava. I ara ja li ha passat el moment». Tot seguit afegeix: «No em sap tan greu que aleshores el projecte Centre Inspira no fos considerat com que, després de fer accions durant tres anys, acabéssim amb una pèrdua de confiança. Tant de bo algú altre continuï amb els tràmits d’un destí social, que no oblidi mai ni el vot de pobresa original ni que aquest espai va néixer amb voluntat espiritual».
 
Tanmateix, si bé ara el projecte del Centre Inspira a les Caputxines és en via morta, l’associació Inspiració 2022 continua viva, i la seva presidenta, Concep Serra, és al darrere d’un grup de persones que encara es plantegen els objectius inicials. «Un centre d’espiritualitat a les Caputxines, obert, de transformació interior, era una idea preciosa que es projectaria en la sanitat, en l’educació... Per això, malgrat tot, des de l’associació continuem tibant, encara que no sabem si mai s’acabarà de materialitzar en algun altre lloc».
 

L’experiència de l’hort

Fina Farrés, presidenta de Càritas, recorda el temps que van fer conveni amb el convent pel cultiu de l’hort per a l’autoconsum dels usuaris, a més a més de la comunitat religiosa. També havien valorat la possibilitat de fer servir algun espai com a habitatge, però no va passar d’hipòtesi. «I l’hort, després d’Inspiració 2022, el vam deixar aparcat. Ara hi queden alguns hortolans que van començar amb nosaltres, sí, però que s’han integrat amb el grup que ja hi ha».
 
A l’hort, el Rafel Tejero fa onze anys que treballa amb un grup de nou voluntaris. Es troben tres dies a la setmana amb set hortolans més, tres dels quals provenen de Càritas. Tots plegats han recuperat un espai que, en paraules de Marta Torra, al començament era una selva. «Vam estar més de mig any arrencant herbes i fent de drapaires. Fet i fet, un any per posar-ho en solfa!». Montserrat Selga explica que «els hortolans tenim una bona entesa amb les monges, a qui fem arribar una part de la collita».
 
Entre la colla també hi ha la Gabriela Vargas, una xilena doctorada en jardineria que ha fet classes arreu del món, i que al Japó va descobrir els jardins zen. La Gabriela porta el jardí meditatiu, herència del grup d’Inspiració 2022, «un treball social, espiritual i que dona utilitat a l’espai, encara que el recorregut final acabi en un espai buit. La vacuïtat, allò transcendent...»  
 
I, és clar, també hi ha veïns com el Xevi, del carrer Talamanca, o l’Arnau Closes, que recorda que sempre havia vist els horts des de casa, «i ara vaig demanar d’incorporar-m’hi». Tots plegats treballen de costat aquesta part social del voluntariat que Selga valora: «És com una meditació, no xerrem gaire, sentim els ocells i les campanes de la Seu... en un espai desdensificat al mig de Manresa. Val la pena preservar-lo». Caldria desitjar que aquest criteri fos el més àmpliament compartit possible —i que al proper episodi es comencés a veure el desllorigador de la sèrie.