No em considerava una persona afortunada. No m’hauràs vist mai jugar a la loteria, no, perquè si fio la meva sort a l’atzar, perdo segur. Em repugnen les rifes, perquè són atzar pur i dur, i no hi ha mèrits. Tot i que els ludòpates em diran que el mèrit és participar, i tampoc no els faltarà raó. Recordo en mode trauma la primera hòstia de sort de la meva vida. Al
cole, el dia abans de vacances havíem de sortejar el peix supervivent del curs i la seva peixera. Quan aquell matí vaig pujar al bus i no hi havia cap infant de la meva classe, em vaig alegrar ja que sabia que tindria més probabilitats d’aconseguir el peix. El que no m’imaginava és que seria l’únic alumne a la meva classe i, tot i així, perdria el sorteig. Va guanyar el puto conserge que sempre es quedava després de classe a moure armaris amb la professora. «Ha guanyat el senyor XxXxXx, que casualment sempre acaba amb les mans fent pudor de peix», va sentenciar la tutora... Lamentable.
Per sort, mai millor dit, ara la fortuna em somriu i ja formo part dels escollits. M’ha tocat la rifa que tothom desitja i pocs gaudeixen: embargar un diumenge per fer d’autòmat en una mesa electoral. I tot a canvi de 70 putos euros, que és en l’únic en el que pensem els pluriocupats: «Sí, millor 70 euros que un puto dia de descans». Com és que les meses electorals no es formen amb gent sense feina, per als quals cada dia és diumenge, o de treballadors amb jornades reduïdes?
En fi, si he d’hipotecar el meu diumenge per culpa de l’atzar i aquest és l’únic mèrit que compta, espero també tenir la sort que m’atropellin abans del 9 de juny… I si l’impacte no m’excusa de la convocatòria electoral, ja m’arrossegaré fins al col·legi electoral i us faré una crònica, o no, sobre l'apassionant jornada democràtica amb participació rècord.
