Botiguers, oficinistes i periodistes, al costat d’amics, d’amants o matrimonis formals. I els polítics i els artistes, en campanya permanent. O els que sempre busquen i els que de vegades troben, i fins i tot alguns que només hi son de pas: tots ells, en un moment o altre, han dit a Manresa: «Quedem a Las Vegas?». Per esmorzar, dinar o sopar. O només per fer un cafè, que per això obren de les set del matí i fins a mitja nit! I allà la Pili atén tothom amb un somriure amable, de compromís amb l’ofici i la tradició familiar: el seus pares, el senyor Quimet, i la Pepita Comas, ja havien engegat la Bodega García, al carrer Campanes, un lloc de ressopó, fora d’horaris, al caire de la legalitat que el franquisme imposava. Després s’hi va afegir el Quiosc Quimet, al cap del Passeig. I finalment, l’oportunitat per a aquesta família que vivia al carrer de Jaume I arriba amb el relleu de la Granja Costa, al mateix Sant Domènec. Era l’any 1956 i el pare, que ja era tot un personatge, s’empesca un espai de ball i, també, un salón de te de sofàs alts i vermells, refugi de mols festeigs dels seixanta. Ben aviat s’hi afegirà la cuina i allò va agafant volada, connectant Sant Domènec amb el carrer Nou, i sumant fama i clients a base de novetats, com aquells primers plats combinats o, després, les pizzes! Fins al 1982. «El pare va morir en un accident de cotxe, anant a Moià a buscar els populars cucurutxos... i em vaig trobar de cop, i amb vint-i-dos anys, al capdavant del local». La llista passa ordenadament: «el Joaquim, el germà gran, era arquitecte; el Jep va quedar-se al quiosc del Passeig; l’Assumpció estudiava infermeria i jo venia d’acabar el secretariat a la diocesana de Navàs! Perquè al darrere, el Xevi tot just estudiava hoteleria a Girona...». Val a dir que la Pili ja hi havia fet moltes hores: «A vuit anys ja netejava calamars frescos o rentava vasos, dalt d’una caixa per arribar a la pica!». Però l’arrancada és difícil. «Aleshores va anar just que no tanquéssim, i vam haver d’aixecar-ho tot una altra vegada!». I la Pili ho fa: renova la cuina, repensa l’oferta, revisa marca i publicitat. «Aquells anys van ser molt durs, i vaig fer un aprenentatge accelerat, però n’estic contenta: cultura del sacrifici. D’això avui no se’n gasta!». I és que ara Las Vegas a mitja nit plega, però els primers anys molts divendres i dissabtes se’ls feien les quatre de la matinada. «Allò ja es va acabar, i els diumenges fem festa, que també convé. De fet, el més habitual avui és l’especialització: o fas bar o restaurant. Fer-ho tot, i d’un cap de dia a l’altre, comença a ser una raresa». Mentrestant els germans s’han anat jubilant, i ara mateix al seu costat només queda el Xevi, que és qui s’encarrega d’obrir a les set. Fan més de cent coberts cada migdia i la terrassa ha esdevingut un suport imprescindible. I amb tota aquesta brega quotidiana, cal recordar que la Pili va trobar temps per esdevenir sommelier, l’any 1992, a Tolosa de Llenguadoc. «I encara vaig fer després el màster, a Barcelona. M’agrada la cultura del vi, i estic al comitè de tast de la DO Pla de Bages, que és una manera de garantir-ne la qualitat i el futur». Doncs això, la Pili de vi en sap un niu, com també en sap d’atendre els clients. Que en un lloc com Las Vegas vindria a ser el mateix. I, a ella, li agrada.
