Perquè s’acabin les guerres,
que avui dia tenen lloc
a Etiòpia, a Ucraïna,
a Gaza o qualsevol lloc
--que per cert avui en dia
ja no es fan a cops de roc
sinó amb bombes i metralla--
no podem seguir amb el joc
de no fer callar les armes
i tirar més llenya al foc.
Ull per ull i dent per dent
ja està vist: no van enlloc.
Els problemes no es resolen
deixant que guanyi el més fort
destruint ciutats i pobles,
i sembrant arreu la mort.
Sense veu, sense diàleg
mai no s’arriba a bon port.
En tenim un bon exemple
amb ‘el cas dels catalans’
i el decret de Nova Planta
que van dictar els castellans
anul·lant-nos com a poble
després d’arribar a les mans.
Han passat ben bé tres segles
i encara estem com abans.
Som un cas sense resoldre
que patim la imposició
dels vencedors d’una guerra
que ens van col·locar un Borbó
al tron d’un model d’Espanya
que ens du a l’assimilació.
Som l’au Fènix que remunta
així que en té l’ocasió
fins que no reconsiderin
l’estat plurinacional,
on el poble de Castella
ens tracti d’igual a igual,
tenim corda per molts segles.
Som un cas de manual
que es resol posant les urnes
i no pas amb el dogal
com pretenen els feixistes
de Castella imperial
o l’Espanya castellana,
que fet i fet és igual.
Més que mai, ni un pas enrere.
No hi ha una altra solució
que comptar amb el vot del poble,
amb el seny i la raó
i si cal, un xic de rauxa:
posant urnes de cartró,
per posar l’Estat a prova
a la primera ocasió,
que si tenim l’amnistia
és perquè queda ben clar
que no pot ser cap delicte
posar urnes per votar.
Toquem ferro!, i que es comportin
jutges i procuradors;
no en va els posa la dita
a l’Infern de dos en dos.
