Que entre tots no féssim tard

Ara fa deu anys, la comunitat de les Caputxines de Manresa expressava la voluntat de cedir a la ciutat el convent del carrer Talamanca per tal d'impulsar un projecte assistencial on elles mateixes en quedarien com a usuàries. No va sortir bé: des de Roma, aplicant el dret canònic, de primer van fer valer la seva oposició mitjançant el bisbe de Vic i, posteriorment, van reclamar el consens entre la comunitat, la federació de l'orde i el propi bisbat per a un acord que encara avui no ha quallat. El resultat és un rosari de pretendents per al convent i tot de propostes fallides, encara que sovint les impulsés la millor de les intencions. I el temps passa, inexorable. Les dues últimes germanes que ocupen les antigues instal·lacions conventuals conserven el dret a romandre-hi, però qualsevol altre pas haurà de comptar amb la Federació de les Clarisses Caputxines d'Espanya, i ningú no en sap el resultat. L'Ajuntament pel seu costat no desisteix, tot i que fins ara ha batallat sense fruits. A tots caldria animar-los a recuperar confiances i consensos per repensar generosament un projecte tan necessari com és fer d'aquell convent un espai per a tota la ciutat. I, si pot ser, amb aquell mateix esperit de servei i reflexió de fa quatre segles, fonamentat en la intervenció social comunitària, un nou assistencialisme, i fins i tot l'art i l'espiritualitat. Un projecte complet per sobre d'un conflicte que durant anys ha generat tantes il·lusions com retrets i disgustos. Potser és la darrera oportunitat de posar-se d'acord. Perquè les Caputxines son encara allà i son això, una oportunitat per a Manresa.