Lluís Cerarols Cortina

—Com valores els anys en què vas fer de mestre a la Flama?
—Va ser una època molt bona, hi havia bon ambient, companyonia, vitalitat i alegria. Vaig poder conèixer més de prop professors com Lluís Calderer. Ens portava pel·lícules per veure, comentava llibres... Amb una colla, els dijous anàvem a menjar arròs a la fonda Oliva de Callús. Allò va durar trenta anys, fins que el Lluís va morir. Era molt divertit perquè es deixava anar i ens feia riure molt.

—Literàriament vau col·laborar?
—Va fer el pròleg del llibre Miquelet el cargolaire i altres contes calderins. Quan vaig fer la novel·la L’ànima de la vall, l’editorial va demanar-me d’escurçar-la i li vaig demanar al Lluís, que va fer una bona feina de treure alguna repetició o minimitzar aspectes en què ja s’havia escrit molt sobre un tema en concret. Recordo que vam parlar força del seu llibre La Seu se’n va a córrer món i altres contes, que vaig llegir amb molta passió perquè m’interessava molt el seu punt de vista.
   

Director de Cultura

—Com definiries els quatre anys de Director dels Serveis Territorials de Cultura a la Catalunya Central?
—El servei es va crear el 2009 com a última demarcació, coincidint amb la crisi del 2008. Va ser molt mal dotada, tant pel que fa a l’edifici com de personal. En la meva època de director, en total érem set treballadors, quan a Terres de l’Ebre que és la meitat de població, eren catorze i a Lleida, vint-i-dos. Aquesta situació la vaig patir bastant. Insistia en la necessitat de canvis i d’ampliar personal: calien arquitectes, arqueòlegs i administratius.

—Quines eren les teves tasques concretes?
—Més que director seria més apropiat parlar de delegat. Tenia una feina doble: intentar recollir les iniciatives i propostes que es generaven a les comarques i canalitzar-les cap al departament per ceercar línies de subvencions i actes de representació per les diverses propostes. D’altra banda, veure què es podia aportar des del departament cap a les comarques. Vaig començar a aprofundir en el coneixement de la gent del territori, sobretot en l’estructuració de la Catalunya Central, que no ho estava en absolut. Calia buscar una certa unitat entre les sis comarques que en formen part. Vam trobar proximitats entre els rius Ter i Llobregat, moguts pel sector tèxtil i també de pagesia amb costums semblants. A partir d’això, vaig impulsar la convocatòria a Santpedor de trenta entitats culturals de la Catalunya Central per recollir iniciatives. Vam fer un buidat de les entitats culturals de les sis comarques, que vam publicar, i vam començar pels centres d’estudi que s’havien de reunir a Torelló, just quan va venir la pandèmia i va quedar paralitzat. Penso que s’han d’ajuntar per solucionar problemes burocràtics, de finançament o tècnics, però també per propulsar projectes d’àmbit comunitari i donar-los a conèixer.
 
—Pel que fa a les subvencions, funcionen realment?
—N’hi ha, seguint una sèrie de requisits per tramitar-les que les grans entitats culturals coneixen perfectament. El problema són les entitats més petites, que sovint venien a veure’m i només podíem donar-los subvencions d’un pressupost ínfim, o acompanyar-los a les direccions generals, com va passar per exemple amb els Mosaics de la Cova, que van gaudir de subvencions de Patrimoni. Vaig ajudar a la creació del festival Espurnes barroques, que ara té una gran embranzida. Vam poder ajudar entitats com els castellers, a qui podíem pagar el cost de la impremta dels programes o algunes conferències d’altres col·lectius, amb petits ajuts. Mantinc bona relació amb el meu successor, Francesc Serra, que ara encara ho té més difícil, perquè li han tret aquest petit pressupost, que era d’uns 50.000 euros.

—Tot i així, quina valoració fas de l’etapa com a delegat de Cultura?
—És bona a nivell personal, perquè em va permetre conèixer indrets nous, gent que són actius culturals, amb idees i capacitat de fer coses en una zona que és molt viva, però que té el problema de la descoordinació. Hi ha molta energia que cal ajuntar a base de sinergies.
 

Regidor i alcalde

—Com vas entrar en política?
—Quan només tenia 24 anys vaig ser regidor de l’Ajuntament de Calders, des del 1983 al 1987, com a independent. Vaig conèixer el Ton Cabra, que feia poc havia vingut a viure a Calders i anava de número tres, en una llista que jo encapçalava. Però tenia altres interessos i ho vaig deixar en acabar el mandat.

—Justament, quan l’alcalde era Ton Cabra vas conèixer Néstor Almendros?
—Sí, perquè l’any 1988 van fer un acte d’homenatge al seu avi, Joan Cuyàs, que va ser qui va portar l’aigua al poble de Calders, des d’una font del riu. Així es va solucionar un problema etern, ja que les dones havien d’anar a rentar al riu, a més de 200 metres de desnivell. Amb bona voluntat i una finalitat empresarial ho va aconseguir. Va venir tota la família i vaig parlar amb el Néstor al cementiri, però la relació important la vaig tenir amb el germà, Sergi.

—Així doncs, quins van ser els teus contactes amb els germans Almendros?
—Amb el Néstor poca cosa, tot i que era el famós director de fotografia. El Sergi vivia a Calders i era una persona molt trempada. Recordo que quan estava escrivint L’ànima de la vall, que passa en dos àmbits: Marfà, entre Moià, Castellterçol i Monistrol de Calders, on es desenvolupa la part més important de la novel·la, i Cuba, durant la guerra de la independència. Com que el Sergi hi havia viscut molts anys li vaig demanar si volia llegir el que havia escrit i em va fer algunes anotacions. Es va crear una amistat i parlàvem sovint. El seu pare,, Herminio Almendros, estava exiliat a Cuba, poc després d’acabada la guerra. Va tenir càrrecs importants, com el d’assessor del Ministeri d’Ensenyament en la Cuba de Fidel Castro, i està enterrat al cementiri de Los Mártires, de L’Havana. Havia estat mestre i inspector durant la II República, com la seva mare, Maria Cuyàs. El 1949 es va retrobar tota la família exiliada a Cuba. Néstor Almendros al principi estava molt il·lusionat amb la Revolució de Fidel Castro, però després va ser un dels molts decebuts i s’hi va enemistar. Va passar per EUA i Itàlia, però es va donar a conèixer a París. A Calders, el Néstor va comprar la casa pairal, que va traspassar al Sergi, qui finalment se la va haver de vendre.   

—Per què tornes a l’ajuntament el 2011 i com va ser la relació amb excompanys d’ERC?
—Quan els membres de l’ajuntament anterior, que hi estaven per ERC, ho van deixar per diferents motius, em van proposar de presentar-me. Com que no era de cap partit polític, ni tampoc els que m’acompanyaven a la llista, llevat de Josep Pujol, que era d’Iniciativa i treballava a l’Ajuntament de Manresa, vam fer una llista d’independents. Alguns d’ERC pretenien des de fora que havia de seguir les seves directrius i jo, que coneixia molt bé la gent del poble, vaig optar per fer el que entenia que era el més raonable i convenient per Calders. Com que no vam coincidir, es va produir un trencament, per qüestions internes de la població. El cisma va ser definitiu quan vam decidir fer un govern d’unitat amb el PDECAT.

—La ruptura et va portar a militar al PDECAT?
—Amb aquesta situació una mica conflictiva no ho vaig passar gaire bé. Vaig conèixer David Bonvehí, amb qui pensava de manera semblant, fet que em va suposar un acostament cap el Partit Demòcrata. Així, que més tard, quan ja feia més d’un any que havia deixat l’Ajuntament em vaig afiliar al PDECAT fins a la seva extinció.
   

Moianès

—Vas participar en la creació de la comarca del Moianès?
—Sí, en total vam ser deu alcaldes que érem partidaris de la nova comarca. També a Òmnium vaig parlar amb la junta de Manresa per aclarir la situació del Moianès, que no tenia prou força per erigir-se en una entitat en solitari, i vam arribar a la solució d’anar sota l’aixopluc del Bages. Vam organitzar una assemblea de socis del Moianès i vam plantejar la possibilitat d’anar de bracet amb el Bages i tothom ho va acceptar. Per això actualment es diu Òmnium Bages-Moianès. Durant poc temps vaig ser-ne l’enllaç, fins que em van donar el càrrec de delegat de Cultura de la Generalitat, a la Catalunya Central.

—Políticament, la comarca del Moianès independent en surt beneficiada?
—S’ha de dir que l’actual Moianès és el fruit de la unió de poblacions que formaven part de tres comarques, majoritàriament del Bages, però també d’Osona i del Vallès Occidental. Estàvem il·lusionats per crear un estil una mica diferent i tenir més proximitat amb els serveis. Ara, mirant-m’ho a una certa distància, he de dir que aquell ideal no s’ha acabat de realitzar i ha acabat sent un consell comarcal normal i corrent, però més petit. La idea de generar coses per aprofitar l’energia de la gent i crear una comarca potent em temo que no ha acabat de passar.

 «Quan es va crear el Moianès estàvem il·lusionats per aprofitar l’energia de la gent i crear una comarca potent, però no ha acabat de passar» 

 

Escriptor

—Quan vas començar a escriure?
—El primer llibre publicat va ser Miquelet el cargolaire i altres contes calderins, fruit d’adonar-me de coses que tenen d’interessants els pobles. Vaig recollir personatges històrics, com Miquel el cargolaire, que era peculiar, amb d’altres històries que havia sentit explicar a la meva iaia a casa, però també d’altres veïns, en forma de ficció, però amb la intenció que el contingut no es perdés: m’interessa la part de veritat que hi ha en el rerefons d’aquests contes. Vaig començar a escriure portat per fortes intuïcions.

—La primera novel·la és L’ànima de la vall, amb quina intenció i pretensió?
—Com que a la gent del poble li van agradar els contes i tenia idees, vaig decidir desenvolupar-les en forma de literatura i més concretament de novel·la. Feia temps que la tenia al cap. La vaig escriure durant tres anys, compaginant-la amb la feina. El 2007 la vaig presentar al premi literari Ramon Roca Boncompte de Tàrrega i vaig guanyar. El premi comportava la publicació per Pagès Editors. La meva intenció era reviure la vida de pagès tal i com la vaig conèixer de petit, que era molt diferent de la que s’ha viscut després dels anys setanta. Aquest contrast, situat a finals del segle XIX, amb la guerra d’independència de Cuba i el món actual. Aquest canvi va comportar un allunyament de la naturalesa, que era molt viva en aquell món rural, però amb els canvis la natura s’allunya i perd el seu caràcter sagrat; és a dir, l’essència. Per això, la vaig titular L’ànima de la vall. Vaig triar la de Marfà, perquè és natural i té molta força: no hi ha ni un pal de telèfon ni elèctric. Quan vaig començar a escriure-la no hi havia ni una casa habitada, moltes heures, ocells arreu i el soroll de l’aigua de la riera, d’una puresa total que em va commoure. La finalitat era reflectir aquesta força de la naturalesa que hem perdut. Potser aquesta idea filosòfica més profunda no s’ha acabat d’entendre.
 
—Calders segle XX és un llibre de costums?
—Costumisme pur i dur, amb l’intent de deixar fixada una forma de vida d’un poble de pagès al llarg del segle XX fins als anys setanta, en què es produeixen els canvis profunds: cotxes, tractors, neveres... El llibre es basa en 43 entrevistes fetes a persones majoritàriament nascudes a Calders o que hi havien viscut molts anys. La més antiga era del 1908. La idea era que em poguessin donar notícia de com era el Calders dels anys vint, trenta o       quaranta del segle passat. Estic molt content d’haver-lo fet, ja que ara seria impossible perquè els testimonis han mort pràcticament tots. De vegades explico anècdotes significatives i reals, basant-me en la informació que em van donar. És real, sense ficció. També vaig procurar mantenir les expressions vives amb un màxim de respecte per la informació rebuda.

 «Calders segle XX: Costumisme pur i dur, amb l’intent de fixar una forma de vida d’un poble de pagès fins als anys setanta, en què es produeixen canvis profunds» 

—El 2007 acabes unes edicions en DVD sobre La guerra civil a Calders. Records i vivències?
—Són imatges gravades per un amic del Peguera, Miquel Gil, a qui entusiasmen les càmeres. Esmenta fets de la guerra civil, especialment un que va marcar molt el poble. Quan va esclatar, començaven a engravar la carretera de Manresa a Vic, al pas per Calders, en què bona part dels treballadors eren del Sud, bàsicament d’Almeria i Múrcia, i que malvivien  en barraques i cases en mal estat, alguns afiliats a la CNT-FAI, com l’anomenat Valencià, el Montoya o el Patavino, que agafen el poder en el poble. El fet és que a principis d’agost de 1936, el Comitè Revolucionari va matar l’alcalde Ernest Santamans, de la Lliga, un home que solament era un petit propietari, i el secretari Huix. I també van matar el rector i el vicari. La gent de Calders de tota la vida, quan van començar a matar capellans, es van girar en contra. En el cas de Calders els responsables directes van ser clarament de fora, però influïts per alguns de dintre que podien assenyalar persones per motius diversos.  Vaig fer nous intents costumistes, que es concretarien en sis DVD més de feines ja extingides.

—Sobre quins oficis vau treballar?
—Tenia pressa per deixar memòria d’una època amb testimonis que la van viure. Amb la Maria Estruch, experta en etnografia, vam fer La vinya al Bages. Un altre sobre El forn de calç, per explicar com hi treballaven, amb un testimoni que ho havia fet durant dotze anys. Esquilar, filar i teixir. Procés tradicional del tractament de la llana, amb un pastor que encara esquilava les ovelles i la mare de l’Estruch, que era filadora. L’Hostal: elaboració artesanal d’embotits era una botiga tradicional que antigament havia estat hostal. L’ofici de baster, amb en Piniella d’Artés, que també picava matalassos, i el primer de la sèrie, Cal Serra. Eines del camp, una casa gran del poble que conservava moltes eines com la màquina d’engrunar blat de moro o el cercapous.

—Què em pots dir sobre el llibre de filosofia El camí del mar?
—El vam fer amb Manel Codina, company de la Seu d’Urgell. És introductori de la filosofia, però alhora volem que digui coses. No és un manual ni vol ser generalista, sinó que serveixi per a gent amb pretensions intel·lectuals, sense que hagi estudiat filosofia. Volem donar la porta d’entrada a un públic interessat pels grans temes filosòfics. El títol té a veure amb Heidegger i la seva obra El camí del bosc, que sempre feia el mateix recorregut, però cada vegada aprofundia més en el mateix tema. En el nostre cas, es tracta de vuit caminades, en cadascuna de les quals es planteja un tema.