Soc manresana de tota la vida, resident a Ginebra. El gener vaig fer els 24 anys i en fa 2 que vaig marxar de Catalunya: primer cap a São Paulo, després a Washington DC i finalment Nova York. En principi només havia de marxar el temps estrictament necessari per complir amb els requisits dels intercanvis de la universitat. Vaig estudiar Dret i Relacions internacionals (ESADE), de manera que l’experiència de viure a fora era pràcticament un requisit curricular.
En arribar al Brasil, el xoc va ser tan gran que em va néixer una curiositat enorme per entendre el funcionament del país –ja no tan sols a nivell politicoadministratiu, sinó també social i microeconòmic–, així que vaig acabar en un despatx d’advocats amb un contracte de pràctiques quan el Mundial de futbol va escurçar el calendari acadèmic. Allà vaig aprendre que la felicitat s’encomana, i que la riquesa i la misèria poden conviure sense barrejar-se. Em permeto no allargar-me amb el capítol dels Estats Units. L’experiència a la capital va ser el primer contacte amb una societat que m’havia condicionat des que era petita, podríem dir que com un despertar d’un dilluns a quarts de set del matí mentre encara somniaves amb el divendres. A Nova York la història va ser diferent. Vaig xocar amb el capitalisme sense frens, amb una ciutat molt més dura de la que ens imaginem on la companyia abunda, però la bona escasseja. L’experiència va ser molt enriquidora i n’estic molt agraïda.
Finalment, el setembre del 2023 em vaig instal·lar a Ginebra. Aquest cop ni intercanvis ni feina, sinó el màster d’especialització. Vaig pensar que un país neutral com Suïssa era un bon lloc per estudiar la resolució de disputes internacionals, i amb perspectiva puc confirmar que va ser una bona decisió. Podem qüestionar si la neutralitat és real, o si la riquesa del país prové més del compte de negocis obscurs, però el que és innegable és que Suïssa funciona. El xoc pel caos del Brasil s’equipara al que vaig tenir aquí en veure com es complien les normes. Per molt que els cantons alemanys insisteixin que son més organitzats que els francòfons, per a una mediterrània com jo la
Suisse Romande ja és admirable, i suficient. A casa sempre havia sentit que formava part d’una minoria que considera important complir les regles del joc, arribar puntual o no llençar papers a terra. Aquí la major part del temps és una delícia veure com de bé funciona tot, fins i tot l’Administració, però he d’admetre que també trobo a faltar la flexibilitat que ens caracteritza. Tot i que sempre he sentit a dir que els catalans som tancats, també em falta la calidesa de casa. Passejar pel Passeig ple de gent i prendre un cafè per menys de 2 euros, anar a comprar a les botigues del barri, que no tanquen passades les quatre, brindar amb cava i que no em diguin que no és el mateix que el xampany...
No puc ignorar la normalitat amb què els suïssos viuen el plurilingüisme al país. Com us podeu imaginar, és molt diferent de la nostra: cada cop que he estat al cantó alemany i he parlat en francès –amb la boca petita–, tothom m’ha entès i atès perfectament. I tot i que potser en algun poblet perdut dels Alps no m’entendrien, el que em sembla admirable és que ningú nega el títol de suís a ningú.
Sé que tornaré a casa, com a molt tard, per donar a llum. Però el futur més pròxim no porta la senyera.
Queralt Vidal Sala està fent un Màster de Resolució de Disputes Internationals (MIDS program) a Ginebra
