QUI NO CONEIX

Agustí Perramon, arròs per a tothom!

Il·lustració: Maria Picassó
per Senyor Ramon, 6 de maig de 2024 a les 10:25 |
Quan la Narcisa Serra, peixatera a l’aleshores nou barri de la Sagrada Família, va parir el 1966 una bessonada en el seu tercer part, poc es pensava que arribaria a pujar nou fills. Però encara menys que un dels bessons, l’Agustí, transformaria el peix en un veritable negoci dominical, ella que si algun dia descansava un xic era el diumenge! Havia nascut l’Agustí Perramon i Serra, sense closca ni escates, però abocat a vendre peix, i a cuinar-lo en paelles col·lectives que han estat sempre un miracle de socialització i popularitat. Ras i curt: talment el Mestre a Tiberíades, l’Agustí ha fet feliç les multituds multiplicant plats d’arròs amb sípia i gambes! I sempre n’hi ha hagut per tothom. Potser perquè de petit va créixer en una casa gran amb avis, pares, oncles i cosins, fins a sumar trenta estadants, a cal Serra, enllà del Tossal del Coro. «Si n’hi havia per trenta, bé en podia sortir per trenta-un!». El fet és que l’Agustí, després del batxillerat ja no va enllestir el COU: havia començat a col·laborar a la botiga familiar i, els darrers anys al Peguera nocturn, ja sortia de classe per anar a Igualada, a esperar el peix que a mitja nit arribava del Cantàbric. O bé anant de Palamós fins a la Ràpita, quin tip de carretera! Hi va haver dies que de les tres de la tarda a les tres de la matinada conduïa més de set-cents quilòmetres per arribar carregat de peix fresc! Dormir poc, treballar molt —a cal Serra es desconeixia el concepte vacances, i encara menys a l’estiu, que per això eren pagesos i peixaters! El fet és que a vint-i-dos anys l’Agustí obre parada a Puigmercadal i els números surten. Havia trobat l’ofici! Portava la parada i servia peix a dues peixateries més de la família. Un no parar abans no vingués el salt definitiu a la paella, quan un germà li demanà de cuinar un arròs per a una colla d’escoltes del Gaudí i ell, arrauxat, també va dir que sí «i això que no tenia ni paella: ma mare va dir-me com sortir-me’n pel que fa a les proporcions, i de seguida vaig anar a comprar-me’n una. A partir d’aleshores tot ha estat perfeccionar-ho». Si més no, de pràctica no n’hi ha faltat: hi ha anys que n’ha fet més de dues-centes, i algun diumenge foll que amb tot l’equip n’han arribat a cuinar quatre en quatre llocs diferents! Queden encara els àpats multitudinaris, com ara els de 1.000 persones, per l’Aixada, o per 500, al Carnaval de Sallent... i amb tot això, calia treballar també els dies de cada dia. «Van ser els anys bons del mercat: si obries treballaves, si ho feies bé encara més. Hi havia dies que a a quarts de vuit ja hi havia quaranta números donats!». El compromís també és amb Puigmercadal, on s’involucra en la gestió per cercar-ne la millor viabilitat. Els temps han canviat, però. Ara el públic és diferent i la competència amb les grans superfícies es nota, «tot peix en plàstic, eh!». Però l’Agustí us en parla amb una serenitat absoluta, i no s’està d’afirmar que, ell, s’ho ha passat molt i molt bé, amb una actitud que li conserva la curiositat intacta: ha matat porcs o ha provat de fer formatges. I es va construir una casa de fusta i tot!  Només el núvol de la mort prematura de la seva dona, just abans de la pandèmia, li arruga el front per un moment. Però la vida cal entomar-la com vingui. I així com us parla del fill mag —l’Arnau, i el set de màgia!— us dirà que s’està a Vallhonesta, que no veu l’hora de jubilar-se i que és un goig llevar-se puntual cada dia, també els diumenges, per preparar un arròs llarg per a aquells amb qui compartir la festa.    



Participació