ENTREVISTA

Àngels Fusté Gamisans

Periodista. Premi de teatre El Galliner 2023 per l’obra Golfes, recentment estrenada al Kursaal, és cap del Gabinet de la Direcció General de la FUB, on des del setembre de 2011 exercia com a responsable de Comunicació i Màrqueting. També va fer el seguiment del Pla Estratègic 2011-2015 de la institució. Del 2005 al 2007 va treballar a l’Ajuntament de Manresa com a tècnica de Promoció Econòmica. Fins al 2011, va ser secretària tècnica d’Alcaldia. Ferma defensora del voluntariat, va treballar al Punt d’Informació Juvenil del Centre Cívic Selves i Carner, a la Secretaria del CAE i a la redacció d’El Pou de la gallina, i va ser una de les impulsores de l’associació cultural El Galliner.

Joan Closas
per Jordi Sardans, 30 d'abril de 2024 a les 11:07 |
—Com comença la teva relació amb el teatre?
—M’agrada de sempre. La tardor del 1995 vam coincidir amb Joan Morros al teatre Conservatori, en una representació on només hi havia 50 persones. Quan vam sortir vam comentar que era una llàstima que tan poca gent hagués gaudit d’aquell bon espectacle. Al cap d’unes setmanes em va proposar de crear una associació amb l’objectiu de recuperar el Kursaal. Primer, però, calia fer-lo necessari, donant un tomb a la gestió de la programació i generant un públic que demostrés que la ciutat necessitava el nou equipament. Ens vam arremangar i vam crear l’associació, entre vuit persones de la confluència de dos grups: Joan Morros va portar Joan Closas i jo, i  l’actor Jordi Purtí  va contactar amb David Pintó, Joan Cirera fill, Francesc Padró i Jordi Soler Cunill. Ben aviat s’hi va afegir molta altra gent a col·laborar en múltiples tasques, també a l’equip gestor. Es va crear un cercle virtuós que il·lusionava. La gent va tornar a anar al teatre. Estem al 2024 i el Kursaal es continua omplint. S’ha sabut crear un públic fidel.


—Com recordes l’elecció del nom del Galliner?
—Vam fer una reunió als Carlins entre tots els que hi érem a l’inici. Després d’una pluja d’idees, entre d’altres noms hi havia aquest. Alguns van dir que potser hi havia massa gallina pels voltants, però el vam triar perquè era el que ens agradava a tots. És cert que alguns veníem d’El Pou de la gallina i ara passàvem al Galliner, però ens funcionava.
 
 

‘Golfes’

—Com entres en contacte amb el teatre musical?
—Durant el cinquè aniversari del Kursaal vaig coincidir amb Pablo Testa Grosbaum, director de Manresa Teatre Musical. Vaig fer part del guió de l’espectacle i ell n’era el coreògraf. Aleshores tot just posava en marxa la seva escola. Vaig comentar-li que em semblava una gran idea. Em va animar a apuntar-m’hi, ja que volien obrir un grup de dansa per a adults. Quan la van obrir, vaig començar a anar-hi. El 2012 em van diagnosticar un càncer. Amb tot, vaig continuar anant-hi i, a més, vaig començar a cantar, que era una cosa que sempre havia volgut fer i que havia anat deixant per a més endavant. La malaltia em va donar una nova visió de les oportunitats que et dona la vida. Quan l’escola va obrir una coral, m’hi vaig apuntar. Al cap d’un temps, fa ja deu anys, amb altres companyes que volien fer teatre musical, vam començar un grup d’adults, d’on hem sortit les cinc que hem dut Golfes al teatre: Montse Segon, Montse Sala, Sílvia Suñol, Rosalia Jiménez i jo.


—Quan, com i per què us decidiu a crear Golfes i fer el vostre espectacle?
—Normalment a Manresa Teatre Musical fem adaptacions de clàssics (Chicago, Sister Act, La família Adams). Primer els estrenem per als amics a la mateixa escola i a la tardor el representem en alguns teatres de la comarca. L’estiu passat vam decidir-nos a fer una obra pròpia i posar veu a les idees i neguits de les dones al voltant de la cinquantena. Teníem ganes de dir al món que fer 50 anys no és cap desgràcia, que encara es pot sorprendre: fer coses que ningú no s’espera, que encara ets a temps de fer un tomb a la teva vida, si vols. Si hi ha vida hi ha marge per complir els teus somnis. A partir de diferents converses entre totes cinc, vaig escriure un text teatral durant l’agost. Així va néixer Golfes. Jordi Gener va acceptar assumir la direcció. Vam començar a assajar el setembre i com que hi havia convocat el premi Galliner hi vaig presentar el text. I vaig guanyar: el premi era estrenar l’obra al Kursaal. Pensem que una de les coses boniques del projecte és que parlem de dones que s’empoderen al voltant de la cinquantena i canvien la seva vida. És un missatge molt potent, que va ressonar a molta gent, sobretot dones, que tenen tantes ganes de sentir-lo com nosaltres de dir-lo. Hem fet dues funcions amb ple total al Kursaal i ja s’han posat a la venda dues funcions més per a la Festa Major. També la vam representar el 8 de març al Casino del Burés, de Castellbell.
 

—Per què el nom de Golfes?
—Són cinc dones que decideixen okupar unes golfes perquè no les ensorrin. La trama va sobre l’ocupació i com aconsegueixen aturar l’enderroc. En paral·lel, cadascuna hi arriba amb  conflictes per resoldre. El títol de l’obra juga amb el doble sentit entre el lloc on passa l’obra i l’insult amb el qual de vegades es vol denigrar les dones empoderades.

 «Una de les coses boniques del projecte Golfes és que parlem de dones que s’empoderen al voltant de la cinquantena i canvien la seva vida» 

 

Voluntariat

—Quina importància li has donat en la teva vida, al voluntariat?
—Molta. És una constant al llarg de la meva vida. El vaig començar a mamar a casa per part dels pares. Tots dos van estar lligats des de l’inici a Nova Crida i organitzaven les sardanes a la plaça i els aplecs de Manresa. Ell en va ser president més de trenta anys. La mare va estar molts anys vinculada a l’Associació de Pares i Mares de la Renaixença, de la qual havia estat una de les promotores, des de la clandestinitat. Tots dos havien col·laborat a la parròquia de la Mercè, en l’etapa en què la regentaven els Caputxins. El sentiment de contribució a la comunitat el tinc arrelat des de petita. Potser he tirat més per l’educació en el lleure o la cultura, dins del teatre i les arts escèniques, mentre les meves germanes s’han compromès més dins l’àmbit de la cultura popular i els esbarts, però totes tres entenem el voluntariat com una manera de contribuir a la societat. En tinc una llarga trajectòria des que vaig començar a fer de monitora al MIJAC. Vaig continuar al CAE com a treballadora i voluntària, a El Pou de la gallina i al Galliner des dels inicis.

—Com vas entrar de monitora al MIJAC?
—Hi vaig entrar com a nena i vaig seguir després quan em vaig fer gran. A partir del 92 és quan es va començar a parlar de voluntariat. Abans en dèiem ser “gent d’entitats”. Sigui com sigui, és el que ja havia vist fer a casa. Vaig ser-ne monitora perquè creia que era la meva aportació al barri i l’entitat.

—Què en remarcaries de la teva feina al CAE?
—Després d’haver fet de monitora al MIJAC vaig passar a fer feines en l’àmbit de la formació al CAE, on vaig aprendre a planificar, dissenyar i executar projectes. Una part de la feina era programar cursos monogràfics. Allà, vaig començar a prendre consciència sobre la importància del voluntariat, del seu paper social i també que no està renyit amb el rigor. La diferència entre el professional que cobra i el voluntari no és la qualitat de la feina que fa, sinó la relació contractual amb l’entitat.
 

—Quina valoració en fas del teu pas per la revista 'El Pou de la gallina'?
—Em va anar molt bé perquè havia estudiat periodisme i va ser l’únic mitjà de comunicació en què vaig fer feina de periodista. L’experiència va ser molt positiva. Vaig ser-hi en l’etapa del carrer Hospital i quan vam anar al carrer Sobrerroca vaig venir en algunes reunions del començament, però després ja vaig passar al Galliner. Posteriorment vaig fer de responsable de Comunicació a la FUB, com a periodista de gabinet. Quan estudiava havia fet alguna col·laboració a Regió7 i em va fer il·lusió estar al Pou, ja que em va servir d’aprenentatge. Escriure m’agrada. Per això en acabar Periodisme vaig fer el màster de guions, que em va fer entrar en un àmbit diferent del que és l’escriptura.
 

FUB

—Quines son actualment les relacions entre la FUB i la UVic-UCC?
—El 2014, la Fundació Universitària Balmes, titular de la Universitat de Vic (UVic), es va federar amb la Fundació Universitària del Bages, responsable de dues Escoles Universitàries: EU Ciències de la Salut (Infermeria, Fisioteràpia, Logopèdia i Podologia) i EU de Ciències Socials (Gestió d’Empreses i Mestres d’Educació Infantil). Dins la Federació es manté la independència en termes econòmics, de gestió de les persones i del patrimoni (edificis) de cadascuna de les fundacions. La FUBages tenia les dues escoles universitàries adscrites a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però nul·la capacitat d’incidir en la Universitat. Actualment,en el marc de la UVic-UCC, la FUBages té accés als òrgans acadèmics, tenim un vicerectorat propi del campus, les escoles universitàries han passat a ser facultats, amb el seu deganat, i, sobretot, podem participar de les decisions de la Universitat.

—Dins d’aquest organigrama, on encaixa la Facultat de Medicina?
—La FUBalmes i la FUBages també van decidir crear conjuntament una altra fundació, la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut (FESS), que és la titular de la Facultat de Medicina. És a dir, la FESS també forma part de la UVic-UCC. Mentre la FUB és l’òrgan de gestió: paga les nòmines, fa la inversió per fer un edifici nou, gestiona les quotes que paguen els alumnes, els títols, en canvi depenen de la UVic-UCC, que és l’òrgan acadèmic i tenim les facultats.

—De qui són els edificis i quants n’hi ha?
—Els edificis que hi ha al campus UManresa són de la FUBages. A la FUB1 hi ha els Serveis Centrals, amb els horaris i l’aulari convencional. A la FUB2, on hi havia hagut el CTM, hi ha els estudis d’Empresa. A la FUB3, que correspon al recinte modernista, hi ha aules i serveis per als estudis de Fisioteràpia; per tant, és un edifici dedicat a la salut, i compartit amb la UPC hi ha la Biblioteca. A la FUB4, hi ha un edifici nou que encabeix tots els estudis i serveis d’Educació, entre els quals hi ha el Lab 06 i l’escola bressol Upetita. El nostre campus està especialitzat en tres àmbits: Salut, Educació i Empresa. Encara disposem de la Clínica Universitària, on fem atenció assistencial oberta, de Fisiologia, Logopèdia i Podologia. Una part és privada, una altra pública i una per mútues. Per exemple, fem la Logopèdia pública del Bages i Solsonès. També alguns serveis públics de Podologia. Lògicament, hi ha qui pot anar-hi privadament o per mútua, com qualsevol altra clínica. I a més hi ha espais de simulació de salut, des del 2012. I també hi ha aularis teoricopràctics per a Infermeria, Fisioteràpia, Logopèdia i Podologia. En construcció, hi ha la Clínica Odontològica Universitària (COU). I la Residència, que és de l’Ajuntament i gestiona una empresa privada per concessió.

—Per què no surt Manresa per enlloc, llevat del Campus?
—El nom de la Universitat va ser una de les negociacions més dures del procés de la federació, del 2012-2014. UVic-UCC va ser el punt de trobada entre la FUBalmes, que no volia perdre el nom de Vic a la Universitat i Manresa que demanava un canvi de nom per incorporar-s’hi. A l’estructura actual hi ha la UVic-UCC, universitat integrada pel Campus Manresa, que té com a marca UManresa, el Campus Vic, que té la marca UVic, amb subseus com Granollers, i a Barcelona, UElisava. També hi ha UMedicina.
 

—Aquests darrers deu anys, quins càrrecs has tingut a la FUB?
—Quan vaig arribar a la FUB, vaig fer el seguiment durant quatre anys del Pla Estratègic de la institució. També era la responsable de Comunicació. Després vaig assumir la coordinació de Màrqueting. Des de setembre soc cap de gabinet de Direcció General. Mantinc una part de responsabilitat sobre la comunicació i faig suport a la Direcció General. I també soc responsable de la universitat inclusiva amb els programes per a gent gran i l’UniversiMés, per a persones amb discapacitat intel·lectual.

—Com són els programes per la gent gran i l’UniversiMés?
—La FUB ha fet una aposta per fer una universitat per a tothom. Entenem que com a institució d’educació superior no només hem d’adreçar-nos a les persones que construeixen el seu futur professional, també podem i hem d’oferir formació a persones amb inquietuds i ganes d’aprendre, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals i vitals. M’agrada ser responsable d’aquest programa perquè faig feliç una gent especialment motivada. També soc responsable d’UniversiMés, un programa per a persones amb discapacitat intel·lectual que ofereix formació de nivell universitari adaptada a elles, en col·laboració amb Ampans. Cada any vint persones s’hi incorporen gràcies a una beca del BBVA i la Fundació d’Antigues Caixes Catalanes. La funció és empoderar aquests alumnes i donar-los eines per gaudir de la cultura i millorar la seva autosuficiència en la gestió de l’economia familiar o personal.

 «M’agrada ser responsable del programa de gent gran perquè faig feliç gent molt motivada. També soc responsable d’UniversiMés, per a persones amb discapacitat intel·lectual» 

 

Alcaldia

—Quina va ser la teva feina com a secretària tècnica de l’Alcaldia, de 2007 a 2011?
—Bàsicament, preparava documentació i textos de suport per a la feina de l’alcalde. També feia seguiment del compliment del Pla Estratègic i del PAM. Hi vaig aprendre moltíssim, ja que va ser com fer un màster sobre la ciutat. També va ser molt esgotador. Part de l’encàrrec era fer de secretària de la Comissió Permanent del Consell de Ciutat, un grup de persones escollides per l’alcalde, que elaboraven documents sobre diferents aspectes de la ciutat, coordinats per Valentí Martínez. La meva feina era la de preparar la documentació per a les reunions, d’acord amb els temes que escollia l’alcalde. Els assistents opinaven i feien propostes. Recollia la informació en un document que després presentaven a l’alcalde.

—En els temes estratègics de ciutat, govern i oposició no haurien d’anar units?
—Sovint s’abusa de la paraula estratègic. En temes com la revitalització del barri Antic o la promoció externa de la ciutat, per exemple, caldria trobar un consens ampli de les forces polítiques per sumar-hi tothom, des del govern a l’oposició. Els plans s’han d’assumir de manera col·lectiva i des de la generositat per les dues bandes, sinó tenen poc recorregut. Cal que siguin prioritats de ciutat i deixar de banda els interessos partidistes electorals a curt termini. No és un problema només de Manresa, és general, també de país.

 

El perfil


Àngels Fusté Gamisans neix a Manresa el 31 de juliol de 1967. Té dues germanes més petites: Montserrat i Meritxell. El pare, Leandre, prové de Cassà de la Selva i en arribar a Manresa va treballar uns mesos al forn Pla. Quan es va cremar va passar a fer d’operari a la indústria química Tequisur. La mare, Isabel, manresana, prové d’una família d’obreres del tèxtil i va treballar en la cinteria fins que es va casar. Més endavant, va fer de treballadora familiar. L’Àngels va fer la Primària a l’Escola Renaixença, d’on va passar a l’institut Lluís de Peguera per fer-hi BUP i COU. Després va anar a la Universitat Autònoma de Barcelona, a estudiar Ciències de la Informació, branca de Periodisme, i es va llicenciar el 1990. Va fer la tesina: Premsa humorística a Manresa de la I a la II República. Tot seguit, va fer un màster a la mateixa Autònoma de guions per a la televisió i el cinema.El 1998 va estudiar Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que acaba el 2005. En el treball final de grau va fer una proposta de gestió per al teatre Kursaal. Casada amb Marià Solé, tècnic de Printing, tenen una filla, Aina. El 2023 va acabar un màster universitari de Màrqueting digital.
Va començar a treballar al Punt d’Informació Juvenil del Centre Cívic Selves i Carner, del 1989 al 1992. Mentre feia el màster de guions, va estar a la Secretaria del CAE, de 1992 a 1995, sota la presidència de Josep Camprubí. Del 1990 al 1995 va formar part de la redacció d’El Pou de la gallina. El 1994 va entrar al Consorci d’Iniciatives del Bages Sud, primer al Pont de Vilomara i després a Sant Vicenç de Castellet, com a tècnica de Promoció Econòmica. Hi feia estudis socioeconòmics i disseny i gestió de programes europeus, cosa que li va permetre viatjar per diferents països d’Europa. “He fet feines molt diferents i, arreu, hi he après molt”. Quan el gerent, Josep Camprubí, va entrar de regidor a l’Ajuntament de Manresa, va compartir la direcció del Consorci de Formació i Iniciatives del Bages Sud amb Anna Gasulla, que portava l’àrea economicofinancera, mentre ella s’encarregava de la direcció de programes, fins al 2002, en què va néixer la seva filla. Aleshores, va renunciar a la direcció i va continuar fins al 2005 com a tècnica al Consorci. Del 2005 al 2007 entra a l’Ajuntament de Manresa com a tècnica de Promoció Econòmica, dins l’equip de Pere Massegú, que era el cap de servei. Quan Jordi Valls passa a ser conseller, Josep Camprubí accedeix a l’alcaldia de Manresa. El 2007 guanya les eleccions i fins al 2011, l’Àngels va treballar de secretària tècnica d’Alcaldia. També va ser secretària de la Permanent del Consell de Ciutat. Arran de la relació professional amb Valentí Martínez, en uns moments en què s’estava debatent el Pla Estratègic de la FUB i l’ampliació de l’equip directiu, el setembre del 2011 es va incorporar com a responsable de comunicació de la fundació i del seguiment del Pla Estratègic. Dins la FUB ha mantingut les responsabilitats de la comunicació i n’ha ampliat l’equip, amb la incorporació del màrqueting dins d’una nova reorganització interna. Va ser responsable de comunicació i de màrqueting fins l’any passat, quan Valentí Martínez renuncia a la direcció general per dedicar-se a d’altres tasques dins la Universitat. Quan Toni Llobet va assumir la direcció general, el setembre de 2023, li va oferir la figura de cap de Gabinet, on continua mantenint les funcions de comunicació de la Universitat i entoma temes de suport a la direcció general, tot i que renuncia a la part de màrqueting. 
Arxivat a:
Gent, Entrevista



Participació