QUI NO CONEIX

Rafael Porcel, el sabater feliç

Il·lustració: Maria Picassó
per Senyor Ramon, 8 d'abril de 2024 a les 11:02 |
Si mai us arribeu al capdamunt del barri de la Font dels Capellans trobareu, arrecerat per les capçades d’uns plàtans frescals, el taller de reparació de calçat Ràpid: un lloc on posar-vos soles noves, recosir una empenya, canviar-vos una cremallera o fer-vos la còpia d’una clau. I tot això amb una atenció i respecte extraordinaris, talment hi deixéssiu en dipòsit un tresor a preservar enlloc d’unes botes tronades. Rere el taulell, Rafael Porcel López, Rafa, un home viu com una mostela que va néixer el 1960 a Guadix, penúltim de set germans. Tenia quatre anys quan la família arriba a Badalona i als sis ja és a Manresa, amb el pare paleta: «Ell treballava a la segona fase de la Salle i vivíem al carrer de la Pau». Passa per l’escola Montserrat i després pel Bages, que s’acabava d’inaugurar, i bon punt enllesteix l’EGB es planta a treballar, fent matalassos a l’empresa Astral. Van ser deu anys seguits treballant molt, però servant una passió: el Rafa era futbolista! «Encara no tenia set anys que un dels germans Casado ens va veure amb el meu germà gran, el Miguel, jugant al barri i ens va convidar a anar al Nàstic. M’hi vaig estar fins al darrer any de Juvenil». El darrer any, però, fitxa pel Manresa que era a primera divisió nacional. El Rafa té divuit anys i juga contra els juvenils del Barça, l’Espanyol, el Saragossa el València o el Mallorca, talment la copa del rei Jaume I. Després passarà a les lligues regionals, amb el Santpedor i encara, feta la mili, cinc anys amb el Sallent, fidel als entrenaments de Jose Simelio. Però quan es queda sense feina als matalassos prioritza l’estabilitat: gràcies al seu cunyat aprèn l’ofici de sabater abans d’entomar, assalariat, un local a Puigmercadal. «Gràcies al meu cunyat Manel tinc el que tinc, de debò. Ell encara és a les galeries, a l’Instant». El cas és que tot s’accelera. Puigmercadal no rutllava i l’empresa propietària li proposa de cobrir una baixa en un altre taller, a Mataró. I el Rafa diu que sí, positiu: van ser dos anys, acabat de casar, amb la dona treballant al seu costat. I allà s’animen a muntar el propi negoci quan s’assabenten que, a Tarragona, algú es ven màquines i taulell. «Ens van fer molt bons tractes, i ens ho vam quedar tot, que és això mateix que ara es veu, trenta-cinc anys després!». En fi, que el Rafa es va instal·lar a la Font, que era on havien crescut ell i la dona, i no vol parar de treballar-hi almenys fins al novembre del 2025, quan faci els seixanta-cinc, pendent d’algú a qui li interessi quedar-s’ho. «A mi sempre m’ha agradat que els clients estiguin contents, i des de la botiga he pogut atendre molta gent!». A vegades fins li ha calgut fer de psicòleg i, si convé, deixar la màquina per abraçar algú. Mentrestant celebra la vida cada dia, us parla del seu fill Héctor —ballarí professional a Madrid, d’una trajectòria exitosa— i encara reprèn el futbol com a eina de cohesió social: va continuar jugant al Segur de Calafell o al Bagà, i també va ser entrenador als equips de la Font. «M’agrada el futbol i m’agrada recordar quan jugàvem al carrer, des de l’anonimat, pel pur plaer de jugar». Des de 1989 ha portat més de dos-cents nanos, i ha conegut gent formidable, «com l’Antolín, al barri, que ho ha fet tot i més pel futbol». I encara que ha viscut ensopegades —jutja el final del Minorisa de lamentable— aquest madridista empedreït us diu que, pel futbol, ell mai s’ha barallat. I ho fa amb una mirada tan franca i sincera que us el creieu, i gairebé us vindria de gust de sortir amb ell a fer quatre xuts plegats, somrient.



Participació