De professió, mare. Part I

Avui soc en una classe de criança. Tot això que estic aprenent sobre l’alletament em recorda quan treballava a la carnisseria i el distribuïdor portava els lletons. Les criatures em fan respecte, quan me les fan aguantar sempre m’imagino que em cauran a terra i es trencaran. Així que les evito, menys quan no em queda cap altre remei que cuidar del meu fill. És precisament per això que una amiga em va recomanar que vingués. Però no me’n refio i abans de tirar els diners, prefereixo venir com a periodista aficionat en comptes de com a pare desinteressat. Som unes vuit persones al parc, totes dones amb criatures, menys jo i un altre home sospitós que està assegut amb les cames creuades –no val la pena fer suposicions... però ell és el talp del grup. La mestra de cerimònies és una influencer de la criança responsable/positiva/conscient o com la mentora de torn etiqueti el seu producte. Porteja la seva filla petita mentre l'alleta i té el nen de tres anys campejant per la rotllana. Segons la meva amiga: «és una referent». Després de la sessió, mentre les participants van recollint, començo l’entrevista amb la coach/consultora.
 
«Quan jo era una marreca la criança estava menys carregada de tonteries. Els meus pares anaven a sopar a restaurants amb el cotxet, no hi havia tocs de queda a les set de la tarda. La meva mare al cap de poques setmanes va deixar de donar-me el pit per repartir la responsabilitat amb el meu pare, i perquè aquells sopars amb vi eren millors. Però ara es porta aquest feminisme on el biberó és caca, i tot recau sobre la mare. Donar-li el biberó a la criatura et converteix en mala mare, i els altres progenitors ja et menystenen. Abans aprenien sobre la marxa i amb els consells de la gent gran, però ara necessitem emular com actuen perfectes mares desconegudes, per tenir un model a seguir, i ho podem fer a través de les pantalletes o en persona, si ens sobren els calés. És per això que em dedico professionalment a la criança, per explotar el nínxol».
 
La darrera mare que quedava s’acomiada i marxa. El talp la segueix amb la mirada mentre resisteix assegut amb les cames creuades. «Ja veig que m’estic enrotllant. Ah, i recorda que tot això és off the record, eh, no me la fotis. Vols una birra?», em pregunta la referent. Treu un parell de Voll-Damm de la motxilla. Jo: «Eh, sí, però tu?». «Jo què? Una cosa és l’emprenedoria i l’altra és la vida privada», respon la consultora, que s’ha embutxacat centenars d’euros per passar una horeta amb mares insegures.