Si és cert com diu la dita
que és la vida del burgès
el millor model per viure:
menjar, beure i no fer res,
podem dir que és el contrari
de la vida del pagès
que feineja tot lo dia,
eina al puny, el braç estès,
i quan ha de passar comptes
no li acaben de fer el pes.
Que el pagès de casa nostra
passa per un mal moment
que resulta insostenible
és un fet més que evident.
Del que sembra en cobra quatre,
la resta se l’endú el vent,
per contra qui comercia
amb la venda en cobra cent.
Així anem. Ben poc hi guanya
qui ens procura l’aliment.
Poder viure de la terra
cada cop costa molt més,
tant al pla com a muntanya,
als amos i als masovers.
Bé que ho saben i ho pateixen
pagesos i ramaders.
La
burrocràcia els escanya
amb permisos i demés
i per més que es modernitzin
acaben amb menys calés.
¿Què té d’estrany avui dia
que el que malviu del terròs,
mentre alguns van llargs d’armilla,
tregui el seu sant Cristo gros
i acabi la paciència
per deixar de fer el talòs?
¿Del pernil que li pertoca
per què ell s’ha de quedar amb l’os?
O tots lladres o tots frares;
sols així es pot llaurar el tros.
Pel que sembla, pel que diuen,
torna la normalitat
a vials i carreteres
de frontera o de ciutat.
Ja no estan en peu de guerra
els pagesos del veïnat.
Hi haurà els ajuts que pertoca
segons el pacte acordat.
Reduiran burocràcia,
tant d’aquí com de l’Estat
i esperem que els que governen
copsin la realitat.
Com veieu queda palès
que la vida del burgès
no és com la del pagès.
És menys estressada, ai ves!
