Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de febrer de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Al marge de la temàtica històrica i social que han de tenir per optar al premi, i al marge també dels indiscutibles mèrits literaris amb què compten, les quatre obres estan carregades de música. Són quatre novel·les amb banda sonora.
Així, entre les pàgines de
París érem nosaltres (Columna), d’Andreu Claret, van sonant els acords de les composicions de Pau Casals, que també apareix com a personatge, perquè és amic del protagonista (que no és altre que el pare de l’autor). La figura de Casals va exercir, de ben segur, una influència enorme en la família Claret, fins al punt que dos germans de l’autor, Gerard i Lluís, s’han dedicat professionalment a tocar el violoncel.
Si les notes del violoncel sonen a
París érem nosaltres, a la novel·la de Xavier Bosch,
32 de març (Univers), se sent com sona l’oboè, instrument que toquen dos dels protagonistes (la Margaux i el Damien) i gràcies al qual entren en contacte i s’enamoren. Per la banda sonora (que podem trobar a Spotify en forma de llista de reproducció) s’hi passegen obres de Rimsky-Korsakov, Debussy, Txaikovsky, l’ànec de
Pere i el llop de Prokófiev, Schubert... però també Louis Armstrong, Ella Fitzgerald o Carla Bruni.
A
1969 (L’altra), d’Eduard Màrquez, hi sona música de la més moderna que es produïa a Barcelona l’any que dona títol a la novel·la. La veu d’un testimoni, que ben bé podria ser Pau Riba, hi explica com es va gestar un dels discos més influents de la història de la música moderna en català:
Dioptria (el primer volum del qual va sortir l’any 1970); i un altre testimoni, que ben bé podria tractar-se de Jordi Batiste, parla de la formació del grup Máquina!, una de les primeres bandes de rock progressiu a casa nostra.
Finalment, a
La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó, la música també hi és protagonista. Un dels personatges, per exemple, se suposa que va assistir al naixement de
Chega de Saudade, una joia de l’aleshores incipient bossa nova, composta per Antonio Carlos Jobim, amb lletra de Vinicius de Moraes i popularitzada per Jo
ão Gilberto. I, a banda d’aquesta música brasilera, també s’hi sent el jazz de Duke Ellington o alguns temes clàssics de Schubert i Strauss.
El diàleg entre disciplines artístiques és sempre un estímul per al lector/oient/espectador.
