Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de gener de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Què és Nadal per a tu? Per a mi Nadal, Reis i aquestes maleïdes festes són tots els contenidors –independentment del tipus– plens de caixes de cartró i bosses que també cobreixen els metres de carrer adjacents. És l’excés, és el puto festival del consumisme justificat en el «regala a qui més estimes». D’acord, t’ho compro, mai més ben dit. La pregunta és què i quant regalem? En el millor dels casos la persona receptora ja ens ha fet un espòiler del que vol o creu que necessita, tot i que mai no és res essencial. Però en moltes ocasions obsequiem el que ens sembla. Si és una experiència, és perfecte perquè tant si fracassem com si encertem, no hi ha cap drama. Però si el present és material la cosa es complica. Semblem el puto Tió amb diarrea. Ufff... La meva amiga Francesca té el pis ple de trastos encolomats que no gosa reciclar, ja sigui al mercat de segona mà o obsequiant-los a algú altre. Sí, té
síndrome de Diògenes de regals. Mira que li dic: tens armaris plens de roba que no t’has posat mai. Per què no la deixes al contenidor de Roba Amiga? –‘Oh, quin greu em sabria per qui m’ho va regalar’...–Que els bombin! S’ho podrien haver estalviat i tots, exceptuant els agents involucrats en la fabricació i venda de la peça, hi hauríem sortit guanyant, especialment el planeta. Després hi ha gent com el Pepito, que juraria que sol·licita presents només per ampliar el comptador del seu perfil de Wallapop. És el mag de l’especulació nadalenca! La persona que necessita alguna cosa i s’ho pot permetre ja s’ho compra ella mateixa. No espera ves a saber quants mesos que arribi Nadal, ja que aleshores no seria quelcom imprescindible, i d’aquestes n’hi ha ben poques. Hem de regalar coses imprescindibles, necessàries, essencials, com la compra mensual, el pagament d’una factura, una mensualitat del lloguer o coses que en aquestes dates encara tenen més valor que mai... Marrec, porta’m un dels meus obsequis de Reis que he fet salat!»
Vaig embotir les últimes unitats a dins de l’habitació, vaig agafar-ne una i em vaig dirigir al lavabo, on el client seguia desenvolupant la seva tesi assegut a la tassa amb els pantalons fins als turmells. Li vaig entregar el rotlle de paper higiènic i anava a marxar sense ni tant sols dir-li adeu. Però l’home em va dir que esperés, que em mereixia una «bona propina». I com que en aquell moment ja s’estava fregant, em va fer treure-li la cartera de la butxaca dels texans i em va donar permís per quedar-me tots els diners en efectiu que hi trobés. Van ser els 8 cèntims més mal guanyats que recordo. No vaig tardar a deixar aquella feina de repartidor de supermercat. El salari només es podia compensar si treies profit de les anècdotes que vivies, però en el meu cas em semblaven una merda.
