Aquí em teniu altra volta
dies abans de Tots Sants,
una festa casolana,
molt antiga, molt d’abans,
que ens recorda que la vida
tard o d’hora té un final
i que si la sabem viure
com pertoca, amb ideals,
amb amor i bonhomia,
l’epíleg pot ser brutal:
ni la mort no ens podrà vèncer.
Què voleu més triomfal?
Així passa amb la natura
quan arriba la tardor.
Els arbres perden les fulles
i guanya hores la foscor.
Compartim els moniatos,
castanyes i panellets
amb qui tenim a la vora,
amb els nets, polits i nets
(sense l’accent diacrític
cal llegir-ho ben despert),
o amb els amics de la colla
i no deixem res per verd.
Per tres dies que hem de viure,
no plorem que més val riure.
És ben cert, per més que ens costi
de pair el que està passant,
a Ucraïna i Palestina,
on milers de crims es fan,
fruit de l’odi i la venjança
i per no voler acceptar
que tot poble necessita
un espai on habitar.
¿On ens durà l’estratègia
d’ull per ull i dent per dent?
Com Tots Sants al cementiri
i ens quedarem sense gent.
Per aturar al món la guerra,
en relles cal transformar
les armes i la metralla,
allargar a l’altre la mà,
deixar el camp de la batalla
i anar per negociar.
Què voleu més democràtic?
Què voleu de més humà?,
que resoldre els grans conflictes
raonant, amb el parlar?
Amb el do de la paraula,
amb les urnes, una taula
i un lloc on poder votar?
O, dit d’una altra manera,
fer-ho a l’estil català,
per més que el rival s’emprenyi
i s’atreveixi a hostiar
mils de ciutadans pacífics
que volem un nou demà.
