No es pot fer més feina amb menys equip: dots d’observació, llapis, tinta negra, mirada clara, molta conya i un punt de mala llet i tot. Fina, això sí, mai a cegues, això no, perquè primer que res són periodistes i vostès ja saben que Kapuściński deia que els cínics no serveixen per a aquest ofici. O tens un mínim d’empatia o malament rai, quan dus als dits una arma tan carregada.
Sort que en Monteys i el Manel han sabut sempre quin era el seu bàndol. El de la gent normal, el de la precarietat, el dels que van fent, el dels qui no gasten prou veu. Quan a
El Jueves el Manel ens mostrava el dia a dia de
La parejita, al seu costat l’Albert s’ocupava del
Tato, con moto y sin contrato. I si coincidien així al costat bo de la balança, al dolent els dos els va tocar donar la cara a Madrid quan el judici per mofes a aquella altra
parejita principesca que havien tret en portada al setmanari dels dimecres. Déu-n’hi-do. Quan algú va intentar tornar a fer-los callar, van cremar junts la nau, perdent el sou que implicava, i ho van fer amb
Orgullo y satisfacción, una altra andanada re(i)al. Junts també s’han passejat per
Mongolia, un país on no se’ls ha perdut res i per això es miren estupefactes, amb mirada marciana. I encara junts van omplir de ninots i acudits tot un senyor dia del diari
Ara per retratar el ximple avui i exercir del que són, cronistes reals, parella de clowns, amb cara d’os enfadat un i de nen petit l’altre, però igual de proletaris de l’humor.
¿Què se’ls va perdre a Manresa el dijous 21 de setembre a la llibreria 2 de Piques, per posar-se a firmar junts exemplars del seu llibre
Para ti que eres joven? Doncs, la joventut extraviada i expropiada d’una generació, la del
baby boom, que ells dos ens tornen enquadernada, classificada, catalogada, radiografiada, cartografiada, llistada i inventa(ria)da. Una joventut que recorden entre vinyetes, vestits ara amb l’uniforme de feina del barnús, les sabatilles d’estar per casa i algun quilet de mes, però la mateixa mirada afilada i sorneguera. La de caps de fila de la nostra quinta. Albert Monteys i Manel Fontdevila, uns mestres.
