Alèxia Lleonart, l'art entre els esbarzers

Per molt reservada que sigui, segur que la recordeu: Alèxia Lleonart Pujol, més de trenta anys fent classes a l’escola d’Arts! Va néixer a Manresa el 1965, en una casa on tothom havia de treballar. Amb el seu germà petit van passar per l’Acadèmia Virolai i tot seguit a l’escola Flama, on farà amistats perdurables i d’on conserva els millors records. Després estrenarà l’institut Pius Font i Quer, i fins hi va fer el trasllat des de l’edifici provisional de la plaça Major, «en un passeig on cadascú es va haver d’endur la seva cadira!». L’Alèxia en acabat va decidir estudiar Belles Arts, alhora que s’incorporava al món del treball. «Em vaig pagar els estudis treballant més de quatre anys a Art Fang, a Sant Vicenç, pintant sobre ceràmica, en volum». La inclinació no era gratuïta: el seu pare de jove ja dibuixava, resultat de la pedagogia republicana, i a casa sempre va trobar suport. Havia començat Arts i Oficis tot just amb quinze anys, després d’un curset d’estiu, i amb en Josep Barés va descobrir el tòrcul i el gravat. El pas per la facultat es va enllestir, doncs, amb la llicenciatura i una especialització en gravat i tècniques d’estampació, però, sobretot, amb la descoberta de Barcelona i la xarxa de sales d’exposicions. Són anys d’ebullició, i l’Alèxia no para quieta. Fa el curs de monitora al CAE, passa per les colònies de la Sagrada Família i, finalment, aterra a Rialles. Allà hi podrà fer els cartells, les pancartes, il·lustracions i fins i tot alguna temptativa escenogràfica. Amb tanta empenta que decideix obrir un taller propi. «Vaig capitalitzar l’atur i, novament amb l’ajuda i els plànols d’en Barés, vaig aconseguir el meu tòrcul i plantar-me com a autònoma en un taller de gravat, als baixos de casa». Però els números només permetien la supervivència i per això, quan té l’oportunitat de fer un monogràfic a la nova Escola d’Art de Manresa, no s’ho rumia. «Jo no pensava a fer classes, però al final m’hi he quedat més de trenta anys, i això potser perquè l’escola era petita i podia fer la meva especialitat de manera experimental, en un moment on no hi havia el currículum establert. I vaig descobrir que m’agradava». El taller i els encàrrecs es van acabar fonent, i a l’Escola d’Art hi ha fet classes de gravat i tècniques d’impressió, però també d’història de l’art i d’il·lustració. «Però el que més m’ha agradat és la feina a l’aula amb els alumnes». I ara sent que és on vol ser, i només desitjaria tenir més temps per dedicar a la creació i la investigació artística. «Visc a cavall de la reflexió i la casualitat, més enllà de la intuïció. Recuperant allò que més m’emociona. I malgrat que estic molt condicionada per la tècnica de gravadora, estic fent moltes descobertes, investigant amb tints naturals, colorants... Barrejo coses que puc trobar al bosc amb vivències familiars. I de vegades ho transformo en objectes o colors extrets de les plantes, sovint en propostes absolutament efímeres». No ven ni exposa en circuïts comercials però celebra poder exposar a biblioteques i nous espais per ensenyar les meves recerques; «porto el taller a la sala per mostrar el procés. Em permet parlar amb qui ve, no per explicar l’obra sinó per compartir reflexions. Xerrar amb la gent em dona el sentit d’allò que faig: trobar punts comuns. Que allò que faig sigui el resultat d’un procés, amb un peu entre allò que em neguiteja i l’inici de noves reflexions». I se sent més bé que mai treballant amb les mans, fent coses que sent pròpies, de debò, que ni imiten ni persegueixen cap resultat amb propostes. Com ara les de fa deu anys, a la llibreria Papasseit, un espai on repetirà presència: «Aquell cop vaig penjar dues peces, uns esbarzers esclafats i pintats amb suc de mores». I ha continuat exposant, també al CACiS (Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç), a Calders. O més recentment a l’Espai 7 del Casino, gràcies al premi Lacetània 2020 a la trajectòria en gravat. I en tot aquest temps, l’Alèxia crea i treballa i —amb punxes o despunxant— ens interpel·la.