​Negociar (i entendre’s) és urgent

Manresa ja té prou misèries com per, després del 28M, haver de començar a negociar el cartipàs municipal amb una correlació de forces fragmentada i amb ferides de guerra producte d’una campanya amb massa sots, tolls i bassals i, ras i curt, poc ciment armat per edificar projectes sòlids. Sigui com sigui, ara s’han de fer els deures. Tant sí com no! Ni que hagi de ser l’última nit abans de l’examen i dient, amb la boca petita, allò de «digue’m que m’estimes encara que sigui mentida». I, en acabat, encara que sigui amb una pinça al nas, a tirar endavant quatre anys com puguis. Ramon Bacardit, cap de llista de Junts, va dir, al debat que va organitzar el Pou i la Federació d’Associacions de Veïns, que la crítica (l’agra, destralera i, a voltes despietada, per què, no?) també podia tenir una lectura constructiva. Com la bellesa, oi? Depèn dels ulls amb què es mira. Però, és clar, és difícil construir o, millor dit, reconstruir quan has anorreat bagatges i cordialitats i has aniquilat les iniciatives populars en mil bocins.

I a l’altra banda de la taula, l’alcalde Marc Aloy i els correligionaris republicans. Una mala jornada la del 28M. Mentre transcorria el dia, veient l’escàs ànim de la ciutadania per participar i votar(-lo) es van anar esvaint els 10 regidors que albiraven. Cagada pastoreta! Esperem que, per repartir responsabilitats de govern, no acabin vestint el sant amb restes del naufragi. D’entrada, ja sembla que, entre les dues llistes més votades, no en fan una de sencera. Hi ha perfils repetits Bacardit/Garcia o Infante/Tarragó i, per contra, actius que s’han perdut pel camí. Ah! Això sí. Si, comptat i debatut, alguns no es veuen amb cor d’assumir la responsabilitat, pel bé de la ciutat, que (ens) facin el favor de fer un pas al costat i deixin seure al ple aquelles i aquells que, per davant de tot, tinguin tota la il·lusió del món i, si és possible, que acreditin alguna habilitat més que fer de comparsa en un carnaval.