La norma estableix que els establiments on es venen vestits disposin d’un emprovador. El que no preveu (si més no d’una manera explícita) és l’ús que lliurement cada botiga pugui fer-ne. Segons el reglament, a l’estiu totes les piscines públiques han de contractar un socorrista. Que una vegada contractat s’estigui dret o ajagut, de cara a la piscina o a la barra del bar, ja és una altra cosa. Aquest mateix socorrista segurament haurà arribat amb cotxe. Sigui de la marca, el color i l’edat que sigui, segur que té un pedal de fre i una marxa enrere. Altra cosa és que qui condueixi vulgui utilitzar-los o fer com si no haguessin existit mai. Al professorat també se li exigeix un coneixement bàsic de català, que una vegada a l’aula pot ignorar com qui oblida què va fer abans de l’última ronda. I el problema és teu quan demanes d’emprovar-te unes faldilles o un biquini i et trobes que l’emprovador és ocupat per una deixalleria de cartons, bosses i altres andròmines. A la fi optes per canviar-te en un racó, dissimulant la vergonya amb una màscara de Buda. Després de passar per caixa, sents com la dependenta comenta: «Se’ns estan acabant les màscares, i no és carnaval».
